La pragmàtica Xina

Per tal de continuar creixent, la Xina necessita un entorn estable, i per això defensa la coexistència pacífica, uns principis que el 1954 ja va definir Zhou Enlai, l'aleshores primer ministre xinès

La invasió russa d'Ucraïna ha deixat la Xina en un atzucac
La invasió russa d'Ucraïna ha deixat la Xina en un atzucac Getty Images
3 d'agost del 2022 a les 00:00
Autor
Xavier Casals
Guardar a favorits

El 24 de febrer, Rússia iniciava l’ofensiva militar a Ucraïna. Mentre els Estats Units i la majoria d’Estats europeus s’afanyaven a condemnar la invasió i posaven en marxa un paquet de sancions duríssimes contra Moscou, la Xina, que el 4 de febrer havia declarat que la seva relació estratègica amb Rússia no tenia límits, evitava posicionar-se de manera explícita. El conflicte a Ucraïna ha posat Pequín en una situació insostenible, i ha tensat la relació tant amb Moscou com amb Washington i Brussel·les. Per entendre el dilema xinès sobre la qüestió d’Ucraïna, cal comprendre els orígens i els principis de la política exterior de Pequín.

Un segle d’humiliacions

En la percepció històrica del Partit Comunista Xinès, la fundació de la República Popular, l’1 d’Octubre del 1949, va posar fi al que la historiografia xinesa anomena el Segle d’Humiliació. Aquest període de subjugació i d’ingerència estrangera es va iniciar amb la Primera Guerra de l’Opi (1839-1842), en la qual els Qing, que consideraven el seu imperi el més avançat del món, van ser incapaços de defensar el propi territori i imposar les seves lleis davant les pretensions comercials britàniques. La debilitat de Pequín va esperonar altres potències europees i, abans de la fi del segle XIX, els Qing van ser derrotats, a la Segona Guerra de l’Opi (1856-1860), per britànics i francesos, per França en el conflicte pel control del Vietnam (1884-1885), i, fins i tot, pel Japó, durant la Primera Guerra Sinojaponesa (1894-1895). Aquell últim fracàs va ser particularment dolorós i va evidenciar la superioritat dels seus veïns asiàtics.

Aquelles desfetes militars van venir acompanyades dels anomenats tractats desiguals, en què la cort de l’imperi Qing va haver d’acceptar condicions abusives, incloent-hi el pagament de compensacions i tributs desproporcionats; la cessió de territoris com Manxúria, Taiwan o Hong Kong, i la pèrdua del control efectiu sobre Corea i el Vietnam.

Amb els Principis de Coexistència, la Xina volia un espai segur i fer front a les potències imperialistes

Tot i que els Qing també van intentar, sense èxit, aprofitar moviments populars de resistència, com la Rebel·lió dels Bòxers (1899-1901), la situació es va tornar insostenible per als manxús. El gener del 1912, el doctor Sun Yat-sen es convertia en el primer president de la República de la Xina, i aquell mateix any fundava el Partit Nacionalista Xinès (GMD).

Tanmateix, el poder real del nou govern provisional era molt limitat i la República no va ser mai capaç de controlar el país de manera efectiva. En política exterior, la Xina va mirar de mitigar la ingerència occidental acostant-se a Europa, però ni tan sols donant suport a les potències de l’Entesa durant la Primera Guerra Mundial no va aconseguir aturar la sagnia: el 1915, l’Imperi Japonès va presentar les Vint-i-una exigències a Pequín, on demanava concessions comercials i territorials, i el Tractat de Versalles del 1919 va atorgar al Japó els territoris que aquell país havia ocupat a la Xina.

El moviment del Quatre de Maig

En veure com les potències estrangeres es tornaven a repartir el país, va cristal·litzar el moviment antiimperialista del Quatre de Maig, sorgit arran de les protestes dels estudiants a la plaça de Tian’anmen de Pequín, aquest dia del 1919, i es va ampliar el suport a partits i organitzacions nacionalistes i revolucionàries, com el Partit Nacionalista Xinès i el Partit Comunista Xinès, fundat el 1921. La Xina vivia les dècades més convulses, amb diversos senyors de la guerra controlant el territori i un espectre polític fragmentat que es va agreujar amb la mort de Sun Yat-sen, el 1925. Un any després, el nou lideratge del Partit Nacionalista Xinès va iniciar les purgues i les execucions de comunistes que va provocar la Guerra Civil Xinesa.

Aprofitant la debilitat del gegant asiàtic, el Japó va envair Manxúria, el 1931, i va llançar una ofensiva sobre la Xina, el 1937, que va culminar el projecte imperialista de Tòquio. L’ocupació japonesa de la Xina va ser especialment violenta, amb diversos episodis, com la Massacre de Nanjing, en la qual van morir uns 200.000 xinesos. La situació va obligar el GMD i els comunistes a pactar una treva per fer front comú, però els dos bàndols van reprendre la guerra el 1945. El Partit Comunista en va sortir victoriós quatre anys més tard. El 1949, va proclamar la República Popular de la Xina i va obligar els últims focus de la formació nacionalista a exiliar-se a Taiwan.

La coexistència pacífica

Aquells esdeveniments van marcar tota una generació d’artistes i activistes polítics i socials, i va ser des d’aquesta òptica que Mao Zedong i Zhou Enlai, el primer ministre de la República Popular, van dissenyar la visió internacional xinesa. Per al Partit Comunista, el diagnòstic va ser clar: la decadència del país va ser el resultat de la fragmentació interna i la ingerència estrangera, i l’única manera d’evitar que aquells fets es repetissin era mantenir una Xina forta, unida i independent. El 1954, fortament influït per aquesta idea i per la percepció de vulnerabilitat de la República Popular després de la Segona Guerra Mundial, Zhou Enlai va definir els Cinc Principis de Coexistència Pacífica: respecte per la integritat territorial i la sobirania, no agressió, no interferència en els afers interns, igualtat i cooperació pel benefici mutu i coexistència pacífica.

Xina comença l’expansió

Aquells principis buscaven crear un entorn internacional segur per a Pequín i fer front a les potències imperialistes. Zhou, que es convertiria en l’arquitecte de la política exterior de la República Popular i en un dels personatges més importants de la Xina contemporània, va portar aquells principis a la Conferència de Bandung, el 1955, l’avantsala del Moviment de Països No-alineats. El 1961, Pequín va acusar Nikita Khrushchev, dirigent de l’URSS, de revisionisme i imperialisme, i, dos anys després, Zhou Enlai va visitar deu països africans oferint-los el suport de la Xina en les lluites d’alliberament nacional.

Els principis de no intervenció també van permetre a la Xina acostar-se a països allunyats ideològicament de Pequín: el 1971, l’ONU reconeixia la República Popular com a representant legítim de la Xina a l’Assemblea General, i el 1972 Richard Nixon es convertia en el primer líder nord-americà que visitava el país. La capacitat de fer negocis amb qualsevol Estat va esdevenir un factor clau per al creixement econòmic xinès, especialment després del procés d’obertura iniciat el 1978. El mateix Deng, poc després de la repressió violenta de les protestes a la plaça de Tian’anmen del 1989, va remarcar la importància d’integrar-se en el sistema internacional i mantenir un perfil baix per tal d’evitar que el creixement xinès no aixequés suspicàcies.

Els principis de no intervenció van permetre a la Xina acostar-se a països allunyats ideològicament de Pequín

Als anys noranta, a mesura que l’economia xinesa va créixer, també ho va fer la necessitat de Pequín d’adquirir un rol més actiu en l’àmbit internacional. Fidels a la postura de perfil baix, van incrementar la presència internacional a través del poder transversal (soft power, en anglès): promoció cultural, intercanvis econòmics i inversions en infraestructures. Tot i que l’estratègia va tenir èxit, de mica en mica va créixer la percepció, entre les elits xineses, que el sistema internacional estava dissenyat i controlat pels Estats Units i els seus aliats, i que no n’hi havia prou amb tenir més presència internacional si no es tenia la capacitat d’influir-hi. Quan Xi Jinping va ser escollit secretari general, l’octubre del 2012, la idea que calia convertir la Xina en un líder global i reformar el sistema internacional per adaptar-lo a la realitat xinesa ja havia agafat força.

            

La Xina, una potència global

Avui, l’objectiu principal del president Xi Jinping és aconseguir que la Xina torni a ser una potència global i un país ric, desenvolupat i respectat a escala internacional. La data que s’ha marcat per a aquesta fita és el 2049, l’any del centenari de la Revolució que va acabar amb el Segle d’Humiliació. Per tal d’assolir aquest objectiu, la Xina ha augmentat la presència en posicions de lideratge en organitzacions internacionals, ha intensificat els intercanvis comercials i les inversions en infraestructures en el marc de la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda, ha consolidat i reforçat fòrums internacionals liderats per Pequín (com l’Organització de Cooperació de Xangai a Àsia Central o el Fòrum de Cooperació XinaÀfrica) i ha incrementat la pressió sobre territoris que el Partit Comunista Xinès considera part de la Xina, tant d’àmbit intern (Hong Kong, el Tibet i Xinjiang) com extern (Taiwan i el mar del Sud de la Xina).

L’abandonament de la política de perfil ha generat preocupació en països de l’entorn, com el Japó, Corea del Sud o el Vietnam, i en bona part d’Europa i el món occidental. Des dels Estats Units, aquests canvis es veuen com una amenaça a l’ordre internacional i a la posició de privilegi de la qual gaudia Washington com a principal potència mundial des dels anys noranta. Per a Xi Jinping, els intents d’entorpir allò que el Partit Comunista considera que són demandes legítimes només corroboren la percepció de setge contra la Xina i la necessitat de desenvolupar un nou paradigma en l’ordre internacional.

En aquest context, la relació amb Rússia té una importància cabdal per a Pequín. Més enllà de les matèries primeres i els combustibles fòssils que n’obté, Moscou comparteix la percepció xinesa de ser l’objectiu de l’expansionisme estatunidenc. A més, el suport d’una altra potència global afegeix legitimitat als moviments xinesos per canviar l’statu quo en zones com el mar del Sud de la Xina, evita un potencial aïllament diplomàtic i reforça els intents de Pequín de reformar el sistema internacional.

Un nou paradigma

La Xina defensa un model multipolar. Pequín considera que els Estats Units no tenen legitimitat per mantenir l’hegemonia global, i que altres actors, incloent-hi la Xina, mereixen un tractament en condicions d’igualtat. Durant les negociacions a Alaska el març del 2021, Yang Jiechi, diplomàtic en cap de la República Popular, va deixar clar als representats dels Estats Units que “no estaven qualificats per adreçar-se a la Xina des d’una posició de força”.

La guerra d’Ucraïna posa en evidència els límits de la política exterior del president Xi Jinping

Al mateix temps, el paradigma xinès continua promovent els Cinc Principis de Coexistència Pacífica del 1954, especialment el respecte per la sobirania i la no-interferència en assumptes interns. Tot i que la defensa d’aquests valors té una part moral i de convenciment antiimperialista, Pequín sovint instrumentalitza aquests principis per evitar justificar conductes polèmiques, com la repressió de les protestes de Hong Kong, l’empresonament d’uigurs a Xinjiang o l’augment d’agressivitat cap a Taiwan, considerada una província més per part de la Xina. El principi de no-interferència contrasta amb la promoció de la democràcia i els drets humans de la qual fan gala els Estats Units i bona part dels països europeus, i converteix la Xina en l’opció preferida de tots els Estats que no encaixen amb la visió democràtica liberal.

Finalment, la narrativa xinesa emfatitza la necessitat de cooperació internacional i un model de desenvolupament pacífic a escala global. Això no vol dir que el paradigma xinès no inclogui competició entre Estats, però, segons Yan Xuetong, degà de l’Institut de Relacions Internacionals de la Universitat de Tsinghua, aquesta competició “és una cursa, no un combat de boxa: tots dos participants miren de posar-se al davant, però cap dels dos no intenta destruir ni canviar l’altre”. Com en el punt anterior, en la defensa d’un model pacífic també hi ha un alt grau de pragmatisme: per tal de continuar creixent, la Xina necessita un entorn estable que no alteri els fluxos comercials i de capital. Per a un país amb una dependència tan alta de mercats estrangers, qualsevol disrupció té un impacte molt elevat.

Rússia i Ucraïna

Des d’aquesta òptica, la invasió russa d’Ucraïna suposa un repte majúscul per a la Xina, que mira de resoldre tres interessos irreconciliables: la relació estratègica amb Moscou, que el 4 de febrer Pequín va dir que no tenia límits; els principis de coexistència pacífica, que Rússia ha violat clarament, i la voluntat de Pequín de mantenir relacions polítiques i comercials fluïdes amb Europa i els EUA. Això posa la capital xinesa en una situació insostenible: com més s’acosti a Moscou, més es deterioraran les relacions amb Ucraïna, Europa i els Estats Units; si no condemna Rússia, el compromís xinès amb els principis de respecte per la sobirania i la integritat territorial queden en entredit, i, si condemna Moscou, converteix un dels seus principals suports internacionals en un pària.

La Xina mira de mantenir-se com a actor neutral, però a mesura que la guerra s’allargui, la postura de la Xina es tornarà més difícil, i és probable que incrementi la pressió sobre Rússia perquè accepti negociacions de pau. La guerra d’Ucraïna posa en evidència els límits de la política exterior de Xi Jinping. En un context internacional cada cop més volàtil, en què la Xina cada cop té una funció més activa, el conflicte d’Ucraïna no serà l’últim que tensi les contradiccions entre els interessos polítics i els interessos comercials de Pequín.

Per saber-ne més

Per aprofundir més en aquest tema, us proposem que llegiu China Orders the World: Normative Soft Power and Foreign Policy, de W.A Callahan i E. Barabantseva (Woodrow Wilson Center Press. Washington DC, 2011); Politics in China. An Introduction, de W.A Joseph (ed) (Oxford University Press. Oxford, 2019); How China Loses: The Pushback Against Chinese Global Ambitions, de L. Patey (Oxford University Press. Oxford, 2021), i Deng Xiaoping and the Transformation of China, d’E. Vogel (Belknap Press. Cambridge, 2013).

Aquest article es va publicar en el número 245 del Sàpiens (agost 2022)