Les pancartes onejaven i les bandes de música acompanyaven els manifestants, encapçalats pels alcaldes. Venien dels pobles de Gràcia, de Sants, de Sant Andreu, de Sant Martí, d’Horta, de les Corts, de Sant Gervasi i de Sarrià. Tots van confluir al centre de Barcelona, que van omplir amb els seus clams: “Visca l’autonomia dels pobles!”, “A baix la segregació!”, “Volem l’autonomia municipal!”. Segons la crònica que en van publicar els diaris l’endemà, hi havia representants de moltes associacions: el Centre Republicà de Gràcia, l’Associació Voluntària del Foment i la Societat Coral Lo Moniato, amb la inscripció “Val més ser cap d’arengada que cua de pagell”. També el Centre Democràtic Progressista, que exhibia un estendard negre amb un esquelet i una pancarta que deia: “La agregación sería nuestra sepultura”. En una bandera morada, es llegia: “Sans sin distinción de clases protesta contra la agregación”. Es tractava d’una manifestació cívica, però la Guàrdia Civil estava atenta per si de cas.
S’havien aplegat 40.000 persones sota una sola idea: L’agregació, la ruïna del nostre poble. Tots eren barcelonins arribats de les diferents poblacions del Pla i protestaven contra la pretensió de Barcelona d’engolir-los. Van aturar-se davant la seu del Govern Civil, al Pla de Palau, on van llegir diversos manifestos. Era el 7 d’abril del 1889.
El 1844, Jaume Balmes ja va pronosticar la unió de Barcelona amb Gràcia i altres pobles veïns
La idea d’una possible annexió feia temps que sobrevolava. Barcelona havia crescut demogràficament, com a conseqüència de la Revolució Industrial, però continuava encotillada dins les muralles. Al seu torn, amb la Revolució Industrial, els pobles de Sants, Gràcia i Sant Martí de Provençals s’havien convertit en ciutats dormitori plenes d’obrers i fàbriques. El 1844, el filòsof Jaume Balmes ja pronosticava que gràcies a “l’espíritu mercantil e industrial de los habitantes de Barcelona (...) se uniría desde luego con Gracia y en seguida con otros pueblos vecinos, convirtiéndose en el espacio de veinticinco años en una de las capitales más vistosas y extendidas de Europa”.
Un problema d’espai i de diners
En el terreny polític, la idea de l’annexió havia sorgit de Francesc de Paula Rius i Taulet, alcalde de Barcelona per quarta vegada entre els anys 1885 i 1890. Al seu despatx de la plaça de Sant Jaume, observava el mapa topogràfic de Barcelona, una planura que s’estenia entre el Llobregat i el Besòs. Mentre s’acaronava la barba aèria, que es confonia amb les patilles, i que tant agradava de dibuixar als humoristes satírics, meditava sobre les dificultats de fer gran Barcelona. La capital catalana havia estat plaça militar des del 1714 —vigilada per la Ciutadella i el castell de Montjuïc, a banda i banda—, castigada a romandre encotillada rere les muralles, sense poder-se urbanitzar en la distància d’un tret d’artilleria.
Les fàbriques, però, sí que havien saltat la faixa i s’havien instal·lat a Sants, a Gràcia i a Sant Martí de Provençals, conegut com el Manchester català. Havien abandonat la ciutat per raons d’espai i salubritat (sobretot el Raval i el barri de Sant Pere): mentre que els tres pobles en disposen d’abundant, també gaudien d’infraestructures viàries (bones comunicacions ferroviàries amb el port) i hidrològiques (Sants disposava del Canal de la Infanta, i Sant Martí i Sant Andreu, del Rec Comtal); i també per raons fiscals: els impostos eren més baixos que a la capital. I d’aquest canvi les arques barcelonines se n’havien ressentit molt.
L’alcalde recordava com havia costat arrencar el permís de Madrid per ensorrar les muralles asfixiants. Per aconseguir-ho, havia calgut un govern progressista i la mort de més de sis mil barcelonins en una epidèmia de còlera, l’any 1854. Manuel Duran i Bas, llavors secretari municipal de Barcelona, havia dit al govern, en un escrit: “Sólo el ensanche ilimitado satisface las aspiraciones de mayor espacio que siente Barcelona en su presente y en su mayor porvenir, porque es el único que deja expéditas todas las condiciones de desarrollo y para que sea ilimitado una razón muy poderosa, cual es la de que sólo de esta suerte puedan llegar a confundirse con Barcelona las poblaciones vecinas que hoy viven a su sombra, y que por una ley irresistible han de tender no ya a aproximarse, sino a identificarse con ella, absorbiendo en la suya su personalidad legal”.
Els primers intents
Rius i Taulet va tornar a mirar el mapa topogràfic. Sense la muralla, estendre’s fins a Gràcia era possible. Sense aquella cotilla, Barcelona podia esdevenir la ciutat més gran de Catalunya i la novena de l’Estat espanyol. La suma de les poblacions del Pla podia muscular la ciutat comtal i augmentar de manera substancial la seva riquesa amb els impostos de consums i fàbriques. El creixement havia de ser controlat i organitzat per la força més preparada de la ciutat: la burgesia. I, per aconseguir-ho, s’havien de superar les reticències de les oligarquies i les cacics de les poblacions properes i els impediments polítics de Madrid.
Però també hi havia un altre factor que s’havia de tenir en compte, el sentit identitari, reforçat pel municipalisme del progressisme federal. Un dels seus líders, Francesc Pi i Margall, ho havia expressat així en un article: “Cada municipio tiene su personalidad, y en el mundo humano ni las colectividades ni los individuos se resignan fácilmente á perderla. Entre las colectividades políticas, el municipio es sin duda la más natural, y por consecuencia la más refractaria á confundirse con otras, máxime si éstas otras pueden absorberlo sin dejar ni rastro de su pasada existencia”.
El preàmbul de l’assimilació va ser Hostafrancs, cedit per Sants el 1836. Es tractava d’una cruïlla important de camins de la sortida de la ciutat. El 1849, Sant Martí, al seu torn, es va desprendre dels terrenys on es bastiria el cementiri del Poblenou. El 1881, l’Ajuntament de Barcelona també va trobar la resistència de la Junta Antiagregacionista de les Poblacions del Pla quan va voler construir un cementiri entre els límits d’Horta, Sant Andreu i Sant Martí, que finalment es va instal·lar a Montjuïc.
Va ser, però, el maig del 1883 quan es va produir el primer intent important d’annexió: el poble de Sants (2.100 signatures a favor i 1.400 en contra). En aquell moment, els industrials i els grans cacics locals tenien més poder a la plaça de Sant Jaume que a la de Víctor Balaguer, on hi havia l’ajuntament. “Cal aprofitar el desconcert dels altres municipis del Pla per pactar una agregació que sigui avantatjosa per a Sants, abans que no esperar l’agregació forçosa i sense contrapartides”, comentaven des d’aquella població. Ara bé, la pressió popular va fer que el municipi es tornés a declarar independent uns mesos més tard, una llibertat que només va durar una dotzena d’anys.
Els motius del ‘no’
Es van crear comissions de defensa antiagregacionista i, el 1889, el mateix any de la gran manifestació, es van reunir gairebé tots els batlles de les poblacions per pressionar eficaçment el govern central. Les juntes de Sant Andreu fins i tot van contractar l’advocat Nicolás Salmerón, que havia estat president de la primera República, per presentar un contenciós administratiu. Tanmateix, si fins al 1882 el moviment antiagregacionista havia lluitat unit, després va començar a esquerdar-se. Mentre Sants s’unia a Barcelona de manera voluntària, a Sant Martí de Provençals, el diari El Provensalense recollia deu mil signatures contràries a l’annexió.
L’estira-i-arronsa no només era entre els catalans, sinó també, i especialment, entre els barcelonins i el poder central, reticent a engrandir la ciutat comtal. La realitat és que la petició d’agregació del consistori estava adormit a les dependències del Ministeri de la Governació, fins que va entrar en joc la perícia dels negociadors de Barcelona. Van saber aprofitar les dificultats econòmiques que passava el govern espanyol amb la guerra colonial de Cuba, ja que no havia tingut més remei que apujar impopularment l’impost dels consums per sufragar despeses militars.
Reunit al consistori de la plaça de Sant Jaume, l’aleshores alcalde Josep Maria de Nadal es fregava les mans neguitós i amb la mirada brillant. Observava un a un la resta dels reunits per copsar el seu assentiment. Tot seguit, van agafar els barrets i van sortir de l’ajuntament amb un acord pactat. Si Madrid acceptava l’agregació dels municipis del Pla, la recaptació de la contribució del consum augmentaria de manera considerable —les ciutats grans pagaven més que les petites—, i s’abonaria acceleradament, sense demora, no com altres ciutats reticents.
Annexions per decret
I així va ser com Barcelona, observada de prop per Madrid, va aconseguir fer-se gran. El Consell de Ministres va aprovar el decret d’agregació el 20 d’abril del 1897, i la reina regent Maria Cristina el va signar. Ho va fer sense el suport de la població, però els interessos econòmics, davant la guerra de Cuba, eren més importants. La incorporació a la ciutat comtal de les Corts, Gràcia, Sant Andreu, Sant Gervasi, Sant Martí i Sants era immeditada. Horta i Sarrià hi serien incorporats més endavant, el 1904 i el 1921, respectivament. Les reaccions dels pobles annexionats no es van fer esperar. Van organitzar-se diverses manifestacions, però la decisió ja era un fet consumat.
El consell de ministres, sense el suport de la gent, va aprovar el decret d'agrecació l'abril del 1897
La unificació de les taxes de consum va gravar les economies populars, mentre que els impostos territorials i industrials van incrementar-se esgraonadament, cosa que recollia les reivindicacions dels propietaris i els industrials dels municipis del Pla partidaris d’una annexió pactada.
Els primers beneficiats de les annexions van ser els propietaris del sòl, que van veure augmentat el valor dels seus terrenys. També es va aconseguir fer front a diferents obres d’infraestructura costosa que no podien assumir els ajuntaments independents, com els enllaços entre les diferents poblacions o la xarxa de clavegueram. Políticament, a partir del 1897, l’Ajuntament de Barcelona es va convertir en la institució política més poderosa de la burgesia catalana.
Avui, molts barcelonins no coneixen aquesta història: com es va fer la gran Barcelona. Les ciutats, sovint, no les imaginen els ciutadans. Algú les imagina per nosaltres.
Per fer boca sobre aquesta història podeu consultar Barcelona, del segle XVIII fins a l’actualitat, de Daniel Venteo. Per saber-ne més, poble a poble, remeneu Els Barris de Barcelona, col·lecció de diferents volums dirigida per Ramon Alberch. Tampoc deixeu de ficar el nas als llibres sobre les set poblacions agregades de la col·lecció la Catalunya Desapareguda. Com a obra acadèmica: La unificació municipal del Pla de Barcelona 1874-1897, de Ramon Grau i Margarida Nadal. I si voleu recrear-vos en l’ambientació, veieu la pel·lícula La Ciutat Cremada, d’Antoni Ribas. O llegiu les novel·les La Febre d’Or, de Narcís Oller, i La Ciudad de los Prodigios, d’Eduardo Mendoza.
Aquest article es va publicar en el número 246 del Sàpiens (setembre 2022)