Quan comença la història de l’aigua?
Quan la societat es va tornar sedentària, fa uns 10.000 anys. Llavors va aparèixer la necessitat de lluitar amb un món envoltat d’aigua en moviment que modelava el paisatge a través dels rius, de pluges i d’inundacions, i que va determinar la manera d’organitzar-se de les comunitats.
Afirma que és aquesta necessitat de controlar la natura el que va portar a l’aparició de les institucions.
Sí. La primera civilització que va bregar amb l’aigua va ser la sumèria, a Mesopotàmia. Era una societat teocràtica organitzada al voltant de temples i sacerdots, que van mobilitzar la gent per construir canonades i canals. Aquella distribució del poder que va sorgir de treballar el territori com a societat va sembrar la llavor de les primeres institucions, una de les quals va ser l’estat hidràulic.
En què consistia?
Era l’estat que obtenia el seu poder del control de l’aigua. Parlo de les ciutats-estat de Mesopotàmia i d’Egipte, que es va organitzar al voltant de la immensa vall del Nil. Dos models molt diferents, però tots dos modelats per l’aigua.
També parla de la “república de l’aigua” referint-se a l’imperi romà. Quin va ser el seu llegat?
En van ser uns quants. Un va ser la gestió descentralitzada d’aquest recurs. Era impossible abastir un imperi urbanitzat tan gran des d’un sol punt i en un territori en què els conreus de· penien de la pluja. Tenim al cap els aqüeductes, però Roma era un món de microsistemes d’aprofitament de l’aigua, de petits pantans o cisternes, gestionats individualment per agri· cultors. El concepte de propietat pri· vada era essencial en la definició de ciutadania romana.
Però segons vostè van ser els romans els creadors de la idea de res publica. No és contradictori?
No. Els romans diferenciaven entre res comunes —el que no pot ser propietat de ningú, com un riu— i res publica, el que és propietat de l’Estat —l’accés a l’aigua—. I l’Estat ho gestiona amb la confiança dels ciutadans. És un concepte que posava la república al centre de la gestió dels recursos i de la mediació dels conflictes. Els romans van aconseguir aquest balanç complicat entre el benefici col·lectiu i la llibertat individual. I aquest va ser un altre dels grans llegats de l’imperi.
Continuem amb Roma. En vincula el col·lapse amb la seva eficiència en l’enginyeria hidràulica.
Així és. D’una banda, hi va influir el canvi climàtic, que va comportar una disminució de la pluviositat. Si ets una societat que depèn de la pluja, sempre estàs al límit. I, d’una altra, el fet que els romans van excel·lir en l’explotació minera, un sistema en què feien servir l’aigua. Van ser tan eficients que van exhaurir la plata amb què fabricaven la moneda. Això els va portar a devaluar-la, provocant una inflació que va ser una de les causes de la crisi econòmica que hi va haver al final de l’imperi.
Roma es va ensorrar, però explica que va reaparèixer a l’edat mitjana.
Després de la caiguda de l’imperi, Eu· ropa va quedar fragmentada en petites comunitats. Els rius, però, no havien canviat, ni tampoc el seu ús: continuaven sent les autopistes de l’antiguitat, el mitjà a través del qual s’efectuava el comerç. Com que no existia un Estat que exercís sobirania territorial, hi havia moltes disputes sobre l’ús i la propietat, tant dels rius com dels territoris que creaven en desplaçar-se. Cap al segle XI, es va co· mençar a reintroduir el dret romà, que es va convertir en el sistema per solucionar aquests conflictes. La gran herència de l’edat mitjana va ser, pre· cisament, la gran quantitat de textos legals i de jurispridència que es van generar per resoldre litigis de l’aigua.
I què passa a l’edat moderna?
Un fet molt curiós. L’ADN de l’aigua es pot trobar al llarg de la història, però, quan s’arriba als temps moderns, es dilueix. Apareix, però, a la Constitu· ció dels Estats Units, el 1787. El punt de partida és un acord sobre la ges· tió dels rius que travessen diversos es· tats, sobre qui ha de gravar el comerç que es porta a terme a través seu. I, més enllà de l’Atlàntic, els altres que van demostrar que l’aigua va tenir una funció molt important en l’era moderna van ser els britànics.
Com ho van fer?
Mira, de la mateixa manera que els romans, els britànics volien comerciar amb qualsevol producte i, amb aquest objectiu, també es van convertir en grans enginyers de l’aigua. A l’Índia, el cor de l’imperi, van crear el sistema d’irrigació més important del món, que ho és encara avui. A la meitat del segle XIX, hi havia uns pocs milers d’hectàrees de terreny irrigat al voltant del riu Indus. I, el 1900, n’hi havia tretze milions. I això que no tenien la tecnologia que va permetre construir grans preses, una de les característiques del segle XX.
Vostè en diu el segle hidràulic.
Sí, i té l’origen en el moment que es va conquerir l’oest americà. El govern federal hi va intervenir per fer habitables aquells territoris tan àrids. Es va construir la presa Hoover, entre els estats d’Arizona i Nevada, i es va invertir en agronomia per desenvolupar-hi l’agricultura. La resta del món, en veure-ho, va voler imitar el model, i els enginyers nord-americans van viatjar arreu del planeta fent d’assessors d’enginyeria hidràulica. També es va exportar el model d’una altra institució nascuda de l’aigua, la Tennesse Valley Authority, una agència estatal per controlar inundacions, millorar la navegació i la qualitat de vida dels agricultors i produir energia elèctrica al llarg del riu Tennesse i els seus afluents. Hi van aparèixer rèpliques a Jordània, Etiòpia, l’Afganistan, la Xina...
Diu que aquest país exerceix el paper més important al segle XXI.
Exacte. Els xinesos són els fontaners del món. Han aplicat les seves infraes· tructures al sud-est asiàtic, a diversos llocs d’Amèrica, a Àfrica... Ara bé, la pregunta és: quin és el model polític que exporta la Xina mentre dissemi· na la seva tecnologia arreu del món?
Què vol dir?
Quan els nord-americans van tras· lladar el seu model, al darrere hi ha· via un sistema democràtic. Imperfecte, però democràtic. Quin és el model que té la Xina a la seva agenda? Imperialista? D’influència comunista? Ho ignorem, però no trigarem a saber-ho.
La resiliència d’un Estat no és només la seva capacitat de supervivència, sinó, també, la dels seus veïns
A l’inici de l’entrevista, parlava de la lluita entre les persones i l’aigua. Amb quines tensions ens enfrontem avui dia?
Estem en un moment de grans canvis climàtics que es manifesten a través d’inundacions, de desgel, de tempes· tes... Ens movem cap a condicions que no havíem experimentat mai, i les institucions que es van crear per gestionar les diferents tensions amb què ens hem enfrontat les persones al llarg de la història podrien fallar. A més, Occident evita ajudar els països no desenvolupats a ajustar-se al canvi climàtic. I això és un error enorme, tant des del punt de vista ètic com d’estratègia d’estat.
Per què?
Perquè la pitjor inundació no serà d’aigua, sinó de persones. La gent, si té dificultats per viure al seu país, es desplaçarà. La resiliència d’un Estat no és només la seva capacitat de supervivència, sinó, també, la dels seus veïns. Si no ho entenem, tindrem molts problemes.
Els llibres
Agua, una biografia, de Giulio Boccaletti (Ático de los libros, 2022)

Aquest article es va publicar en el número 246 del Sàpiens (setembre 2022)