La gran aventura lingüística d'Antoni Maria Alcover

El 1900, Antoni Maria Alcover va concebre una obra titànica que havia de recollir totes les paraules orals i escrites, antigues i modernes, de tots els territoris de parla catalana. Recordem com es va fer el ‘Diccionari català-valencià-balear’

Alcover va bastir una xarxa de corresponsals que, des de diversos punts dels Països Catalans, emplenaven fitxes lexicogràfiques amb les paraules del diccionari
Alcover va bastir una xarxa de corresponsals que, des de diversos punts dels Països Catalans, emplenaven fitxes lexicogràfiques amb les paraules del diccionari Col·lecció Institució Pública Antoni Alcover
2 de setembre del 2022 a les 00:00
Guardar a favorits

Això era un rei que pelava faves…, li queien ses baves dins un ribell”. “Això era una al·lota que havia nom Maria-Àngela, tan garrida de cos i d’ànima com de remeis…”. Hi havia una masia de les Cases de Santa Cirga —un petit nucli de Manacor, a Mallorca— on cada nit, abans d’anar-se’n a dormir, uns pagesos contaven rondalles als seus fills. El pare portava el conreu de la possessió —un terreny rústic amb casa—, i a treballar la terra es van dedicar cinc dels seus sis fills. El quart, n’Antoni, que tenia el mateix nom que ell, es va acabar fent mossèn. Havia nascut el 2 de febrer del 1862 i els pares el van orientar cap a l’estudi, especialment quan, de petit, va caure d’una paret i li va quedar el coll tort.

A més, ja s’intuïa alguna cosa: el petit Antoni escoltava embadalit les històries d’aquells prínceps, pescadors, gegants, dimonis, dracs, bruixes i fades dels contes populars que li contaven. No se sap si va anar a l’escola, però és ben cert que n’Antoni va créixer en un microcosmos de rondalles i embarbussaments (“el qui roba una arrova de roba, no roba l’arrova, que roba la roba”) conservador i antiliberal. La d’Antoni Alcover era una família molt tradicionalista i religiosa, carlista, partidària de “la causa de don Carlos”, en referència al pretendent carlí al tron d’Espanya sota el nom de Carles VII.

Amant primerenc de les paraules

Als quinze anys va anar a ciutat, a Manacor, al seminari diocesà. Vivia en un pis d’estudiants, fills de pagesos. L’ambient ideològic era molt semblant al de casa i ell va fer-ne gala en les converses que mantenia i en els textos que escrivia. Perquè n’Antoni va començar a escriure ben aviat: cada dissabte, redactava una carta glosada —en vers popular— a la família, que llegia en veu alta el seu oncle Pere-Josep, mossèn, autor d’opuscles en defensa de la unitat catòlica i contra el liberalisme. A ell també n’hi adreçava, de cartes, i amb aquest gènere va practicar la que va ser la primera de moltes polèmiques; aquesta, contra un estudiant del seminari que escrivia en castellà. Calia fer-ho en “català de Mallorca”.

Durant els anys d’estudi, va entrar en contacte amb escriptors entusiastes de la Renaixença catalana; el 1878, va anar a Roma a conèixer el papa Lleó XIII i va convertir-se en amic i admirador del poeta i lingüista mallorquí Marià Aguiló. La seva activitat era frenètica, sempre al voltant de les paraules. Va publicar articles en què no amagava el to furibund i agressiu: “Guerra a mort al maçonisme i a tot error liberal. Que visca el catolicisme!”, va escriure el 1884 a la Cançó dels bons catòlics. Va rebre classes particulars d’idiomes i va participar en la fundació de noves revistes. Mentrestant, va enfurismar-se contra el protestantisme, va abandonar la causa de Don Carlos i va convertir el carlisme en víctima de la seva ploma irascible, va pagar tres-cents duros per lliurar-se del servei militar, va redactar una obra en defensa de la inquisició —publicada pòstumament—, va llicenciar-se en Teologia i va aconseguir les càtedres d’Història Eclesiàstica i Llocs Teològics. Mossèn Alcover no parava: “Era més dematiner que l’alba”, deien d’ell.

Recollint rondalles populars, es va adonar que molts mots no eren en cap diccionari

El 1890, va reprendre la tasca de recollir rondalles populars. Va ser fent aquella tasca que es va adonar que molts dels mots d’aquells textos no eren en cap diccionari. I així li va néixer la idea de crear-ne un que havia d’incloure paraules antigues i modernes de Mallorca, del Reyno de Valencia, de Catalunya i de la Catalunya del Nord. El 1900, any de la mort de la mare, i després d’haver parlat amb literats i gramàtics com Mossèn Cinto Verdaguer, Pompeu Fabra i Menéndez Pelayo, va fer públic el seu gran projecte en la Lletra de convit, en què l’explicava i detallava el seu pla i metodologia de treball. Mossèn Alcover convidava tots els amics de la llengua a participar en la recol·lecció de paraules del “llenguatge vivent” i de la llengua escrita.

A la recerca de paraules

Tothom qui hi volgués participar havia d’emplenar unes cèdules —fitxes lexicogràfiques— que havia confeccionat i que calia retornar-li. Entusiasmat, va bastir una xarxa de col· laboradors, un cos de corresponsals que, des de diversos punts dels Països Catalans, recollien mots i els enviaven a diversos centres, des d’on uns secretaris endreçaven les fitxes i les hi enviaven. Ell mateix va fer viatges filològics per molts punts del territori, sempre a la recerca de paraules. Havia començat la gran aventura lingüística, que llavors portava per títol Diccionari de la Llengua Catalana.

Alcover es va preocupar per la metodologia. Va visitar universitats de França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Bèlgica i Àustria on s’estudiava lingüística de llengües llatines i va comprar obres tècniques dels grans professors filològics europeus i dels Estats Units. Tot ho pagava de la seva butxaca, i en aquelles primeres escapades es va gastar entre onze i dotze mil pessetes. I també es va preocupar de complaure els seus col·laboradors redactant el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, una publicació mensual amb què volia mantenir l’entusiasme dels seus seguidors, que era una mescla de revista filològica i de crònica i dietari de la seva obra. També va ser la plataforma per atacar els seus enemics, que, per extensió, eren “inimichs de la llengua”. Els primers anys va reclutar 1.643 persones, entre les quals hi havia intel·lectuals, seminaristes i membres de la classe mitjana.

El 2 de febrer del 1906, Alcover va patir un atemptat. Va explotar un “petardo de dinamita” a l’entrada de sa casa que només va causar desperfectes materials. Mai no es va aclarir qui el va col·locar. Ell, però, no es va acovardir. L’octubre d’aquell any, va organitzar i presidir el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, durant el qual se’l va batejar com “l’apòstol de la llengua”. També va ser l’any que va recórrer els Pirineus en companyia del lingüista alemany Bernhard Schädel, emplenant de paraules pàgines i més pàgines de llibretes.

La preocupació d’Alcover per la construcció del llenguatge científic català el va portar a col·laborar i a ser reconegut per lingüistes estrangers, com el mateix Schädel i el suís Wilhelm Meyer-Lübke, que va afirmar que, amb el treball Una mica de dialectologia catalana, publicat el 1908, el mallorquí fundava aquesta disciplina aplicada a la nostra llengua.

Amb l’ajuda de Déu i de Prat de la Riba

El mossèn lingüista també comptava amb el suport de l’Església. El projecte havia rebut la benedicció de l’eminentíssim bisbe de Barcelona, l’excel·lentíssim arquebisbe de València o els il· lustríssims bisbes de Girona, Oriola, Lleida, Solsona, Tortosa, Menorca, Mallorca, Vic i Perpinyà. I, és clar, encomanava el seu projecte a Déu i a la Verge Maria.

Alcover també tenia el suport de polítics, però qui més el va ajudar va ser Enric Prat de la Riba, que el 1911 el va nomenar president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Aquell nou departament tenia un pressupost de 32.000 pessetes anuals, a les quals calia sumar les 6.000 més que aportava l’Ajuntament de Barcelona. Amb aquells diners, Alcover pensava pagar els seus col·laboradors, que, fins aleshores, treballaven gratuïtament et amore Dei. El mossèn va traslladar al cap i casal la seva preuada calaixera: un moble de fusta amb trenta-tres calaixos on hi havia, endreçades alfabèticament, 900.000 cèdules, cadascuna amb un mot diferent.

Però llavors van començar els desacords entre Alcover i els membres de la nova secció de l’IEC. Un conflicte que, segons el mossèn, es basava en el fet que ell sostenia que Barcelona no era “el solar de la llengua catalana”, que totes les varietats del català eren igual de legítimes i que “els instituters” volien “centralitzar el català a Barcelona, sacrificant totes les modalitats lingüístiques de [la resta de] Catalunya, Balears i València al dialecte de Barcelona, que és, per cert, dels més corromputs i adulterats”. Les discrepàncies van anar en augment, com també el to d’Alcover, “un home mancat de tota diplomàcia” i amb unes reaccions que “esdevenien massa sovint violentes”, segons Francesc de Borja Moll.

Tot va acabar el 1918: després que els seus companys de l’Institut demanessin a Alcover, sense èxit, la dimissió, Josep Puig i Cadafalch, llavors president de la Mancomunitat, va reunir totes les seccions de l’IEC en una sessió en què se’l va reprovar i suspendre del seu càrrec de president. Alcover, enrabiat, va emportar-se a Mallorca el seu gran tresor, la calaixera.

Van arribar a aplegar més de tres milions de cèdules, que Moll endreçava alfabèticament

Hi havia, en tot plegat, un detall clau: l’agost del 1917, havia mort el seu protector, Enric Prat de la Riba, “que era qui els tenia a ratlla”. Aïrat, Alcover va detallar en tres manifests —el primer, de vuitanta-una pàgines!— els desacords amb l’IEC i va deixar anar improperis i insults. I va relatar les seves tribulacions en la carta que va adreçar al rei Alfons XIII el febrer del 1919, demanant-li finançament per a la seva magna obra —32.000 pessetes anuals—. En el dietari personal que escrivia, Alcover va deixar anotades les seves impressions de la gent de Madrid: “No puc contar més que alabances, fora de les al·lotes [noies] que van massa curtes; moltes casi mostren es genolls, i llavò amb unes calces tan clares que los poren veure els pics de puça”. El cas és que, el 31 de març del 1920, el Congrés dels Diputats va aprovar una subvenció de 25.000 pessetes a l’obra del diccionari, que, després, va ser ratificada pel Senat. “Victòria! Victòria!”, va anotar. I va escriure al butlletí: “Se veu que a Barcelona la notícia caygué com una bomba, sobretot entre els aubarcocs, betzols i biduins de l’Institut, la Mancomunitat i la Lliga Regionalista”.

Un nou fitxatge

A partir d’aquell moment, la preparació del diccionari va adquirir un ritme frenètic. Es va renovar la llista de “benemèrits col·laboradors d’aquesta patriòtica tasca”, la majoria seminaristes que esperaven les vacances d’estiu per omplir “milenars de cèdules que ompliran Déu sap quants calaixos de la nostra calaixera”. Només entre octubre i juny del 1921, Alcover va haver de retallar personalment 1.357.000 noves cèdules per anar-les repartint entre els seus col·laboradors. Un era Francesc de Borja Moll, que enviava fitxes des de Menorca, l’illa on havia nascut. Veient la seva feina, el 1920 Alcover el va fer cridar a Mallorca i li va encarregar la secretaria del projecte amb l’objectiu de preparar-se científicament per redactar el diccionari. Les cèdules no paraven d’arribar. N’hi havia tantes, que es van haver d’afegir nou calaixos a la primera calaixera i en van haver de fabricar tres més. La segona els va costar 325 pessetes, però la van emplenar de seguida amb totes les fitxes que tenien acumulades. Van arribar a aplegar més de tres milions de cèdules! Moll, amb la inestimable ajuda de “cinc donzelles”, les endreçava alfabèticament.

Això era i no era

Alcover va ser un gran enamorat de les rondalles. Li agradava escoltar-les, escriureles i recopilar-les. El 1880, va publicar-ne la primera al número 76 del setmanari humorístic L’Ignorància: es titulava Es jai de sa barraqueta i estava signada amb el pseudònim de Jordi d’es Racó. Després d’anys recollint aquestes narracions populars, el 1896 va publicar el primer volum de l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó, que van tenir una bona acollida i aviat es van reeditar. Però també van aixecar polèmica, perquè el que feia Alcover era recollir-ne les diferents versions, comparar-les i reconstruir-les. Polèmiques a banda, entre el 1896 i el 1909, va publicar cinc volums de reculls de rondalles.

Per fi, el 1925 va arribar el gran dia: es van publicar un prospecte i vuit pàgines de mostra del diccionari que contenien els articles compresos entre els mots alena i aletejar. L’obra, que es publicava per fascicles, tenia un altre nom: Diccionari català-valencià-balear, un canvi que Alcover havia fet per guanyar-se les simpaties de València i les Illes. La redactava, principalment, Moll, i s’imprimia en una impremta que el mateix Alcover havia costejat. El 1926, però, la subvenció estatal es va aturar i Alcover va pagar la publicació dels fascicles amb les 4.000 pessetes anuals que rebia de les diputacions de Barcelona i les Balears i de l’Ajuntament de la Ciutat de Mallorca, dels seus estalvis i les pagues de canonge i degà. El 1930, amb l’aparició del primer volum, Alcover va intentar aconseguir nous subscriptors, però s’havia creat molts enemics i, a més, per a molts hi havia un inconvenient: el fet que el diccionari sortia amb normes ortogràfiques diferents de les de l’IEC.

Alcover va morir el 1932, a conseqüència d'un atac de feridura, completament arruinat

Per tirar endavant, el mossèn es va endeutar amb la família i amb els col·laboradors més propers, mentre la salut se li malmetia, sobretot quan va patir dos atacs de feridura. Veient-ho, Alcover, Moll i un tercer col·laborador estret, Josep Riutort, van formar una societat editorial per custodiar tots els materials lingüístics. Moll intentava fer veure al seu mestre el problema de les normes ortogràfiques. Finalment, Alcover va claudicar, amb la condició que fes el canvi d’ortografia a la seva mort. L’apòstol de la llengua va morir el 8 de gener del 1932, a conseqüència d’un tercer atac de feridura, completament arruïnat. Això sí, va tenir temps de reconciliar-se amb Pompeu Fabra. Moll es va posar al capdavant de l’obra: va comprar a Riutort les participacions en la societat editorial i la va dissoldre. A partir de llavors, assumia tota la responsabilitat d’acabar l’obra magna.

Un nou impuls

Primer, va haver de vèncer l’hostilitat envers l’obra. Va adaptar el diccionari a la normativa fabriana, va restablir relacions amb l’IEC. Just quan tot es normalitzava, el 1936 va esclatar la Guerra Civil. Només s’havien publicat dos volums de l’obra, el segon, el 1935. El projecte va quedar aturat fins al 1943, quan va entrar en escena el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, que es va desplaçar a Mallorca per revisar les cèdules. Per fi, Moll tenia temps per dedicar-se a redactar l’obra, en part, gràcies al mecenatge de l’industrial Enric Pérez i Capdevila.

El 1949, Moll va publicar un manifest anunciant que es reprenia la publicació del diccionari. La reacció va ser molt favorable i va prendre impuls quan un altre industrial —Rafel Griera— i el poeta resident a Cambridge Joan Mascaró es van convertir en protectors. Es va crear una comissió patrocinadora del projecte i el nombre de subscriptors va augmentar. Si la impressió dels dos primers volums havia durat nou anys (entre el 1926 i el 1935), els altres vuit es van fer en tretze, del 1949 al 1962. L’aparició del darrer volum va coincidir amb el centenari del naixement d’Alcover. Per fi havia acabat la gran aventura lingüística.

Aquest article es va publicar en el número 246 del Sàpiens (setembre 2022)