Maurice Wilson, el boig de Yorkshire

No era pilot, ni tampoc tenia nocions d’alpinisme; però el seu objectiu, segons una suposada missió divina, era coronar l’Everest saltant des d’una avioneta

Malgrat la gana i el fred, Maurice Wilson  no va perdre mai l’esperança. “Torno a sortir, dia esplèndid”, va ser la darrera nota que va escriure al dietari, el 31 de maig del 1934
Malgrat la gana i el fred, Maurice Wilson no va perdre mai l’esperança. “Torno a sortir, dia esplèndid”, va ser la darrera nota que va escriure al dietari, el 31 de maig del 1934 Getty Images
1 de setembre del 2022 a les 00:00
Autor
Eduard Niubó
Guardar a favorits

F a cent anys, el juny del 1922, una allau a 7.000 metres d’altitud s’emportava les set primeres víctimes de la història de l’Everest. Aquell dia, George Mallory se’n va salvar per poc, però dos anys més tard ell mateix i Andrew Irvine també perdrien la vida, molt a prop del cim. Així naixia el mite de l’Everest, que aviat atrauria tota mena de somiadors. El més excèntric de tots, i el següent d’aquesta trista llista, sens dubte va ser Maurice Wilson, que, el 1933, amb una idea desorbitada oposada a tota lògica, es va guanyar a pols el sobrenom d’el boig de Yorkshire: pretenia ser el primer a coronar el sostre del món, però no pas escalant-lo, sinó volant. Un pla eixelebrat, més encara quan Wilson no era ni alpinista ni pilot.

Una obsessió malaltissa

Amb trenta-cinc anys, aquest veterà de la Primera Guerra Mundial era poc més que un fanàtic religiós disposat a demostrar al món el poder de les lleis divines, cosa que esperava aconseguir completant una gesta impossible sense més ajut que l’oració i el dejuni. Però no acabava de trobar quina missió li encarregaven des del cel, i en això pensava aquell hivern del 1933 quan els diaris parlaven del primer vol per sobre de l’Everest que es preparava des de Londres. I, de sobte, Wilson va trobar el que buscava: gràcies a aquell avió, ell seria el primer a trepitjar el sostre del món. Decidit, va enviar una carta a l’equip de l’expedició en què demanava permís per acompanyar els aviadors i, quan sobrevolessin el cim, saltar en paracaigudes des d’una de les ales per plantar-hi la Union Jack a dalt de tot.

Costa d’imaginar la cara de sorpresa d’aquells aviadors quan van rebre la proposta. Naturalment, no li van fer cas i, enmig d’una gran expectació mediàtica, aquell 3 d’abril els pilots Douglas Douglas-Hamilton i David McIntyre —ells sols— es convertien en els primers a gaudir d’unes vistes excepcionals per damunt de l’Everest i regalaven unes imatges sense preu als futurs alpinistes.

Mentre la premsa s’omplia d’aquesta fita, Wilson s’havia quedat a casa fent volar la seva descontrolada ment. Estava destinat a ser el primer a pujar a l’Everest, i de sobte tenia pressa, ja que aquell any s’anunciava una altra expedició que li podia prendre el lloc. A hores d’ara, la idea de l’avió se li havia aferrat amb tanta força que ja no tenia cap dubte del que havia de fer. Es compraria una avioneta per volar ell mateix fins a l’Everest, hi aterraria o s’estavellaria tan a prop del cim com pogués i faria a peu l’últim trosset fins a dalt de tot.

Per iniciar-se en l’alpinisme, Wilson es va limitar a passejar pels turons que tenia més a l’abast, amb altituds que no sobrepassaven els mil metres, i va completar l’entrenament caminant els 600 quilòmetres d’anada i tornada entre Londres i la seva Bradford natal. Sense cap intenció d’escalar, amb això ja es pensava que en tindria prou. Mentrestant, també es va comprar un biplà de segona mà, que batejaria amb el nom d’Ever-Wrest, i es va apuntar a unes lliçons de pilotatge. Després de més temps del que havia previst, i sense deixar mai de demostrar la ineptitud a l’aparell, per fi aconseguia la llicència i es considerava preparat per al gran repte.

A banda d’això, el seu objectiu també li requeria difondre la gesta, i la premsa en parlava; més amb sorpresa que amb admiració. Per fi, doncs, li semblava que ho tenia tot a punt. Només un aterratge forçós en un últim vol de prova a Bradford per acomiadar-se de la seva mare li va endarrerir la sortida un mes, el temps necessari per reparar l’aparell mentre esperava un permís de vol cap al Tibet que no arribaria mai.

El 1935, una expedició britànica va trobar el seu cos al peu del coll nord, molt lluny del cim

Naturalment, el govern britànic no permetria una aventura com aquella, però Wilson no estava disposat a rendir-se i, per fi, el 21 de maig del 1933, arrencava el vol sense permís. Cometent tots els errors possibles i esquivant per pèls els arbres del camp d’aviació, s’allunyava, ara sí, cap a la seva missió divina.

Un atles escolar com a guia

Va arribar viu a Itàlia en quatre dies de bon temps, però aviat començarien els entrebancs. A Tunísia va ser arrestat i se li va prohibir reomplir el dipòsit de fuel, cosa que va fer ell tot sol d’amagat, sense saber que hi estava barrejant aigua. Ho va descobrir a l’aire, quan per poc no s’estavella. A Egipte li van denegar el permís per sobrevolar Pèrsia i va canviar de ruta a través d’Aràbia sense més mapa que un vell atles escolar. I a Bahrain, de nou sense permís i enganyant les autoritats, va carregar combustible al màxim per enlairar-se cap Gwadar, la primera ciutat de l’Índia colonial, a l’actual Pakistan. Hi va arribar en nou hores de vol, just amb l’última llum del dia i esgotant l’última gota de fuel. Un cop més, salvava la vida per pèls i es plantava a l’Índia en només dues setmanes des de Londres, tota una fita, en aquell temps.

Encara va poder seguir fins a l’est de l’Índia, però, ja a les portes del Nepal i a només doscents quilòmetres de Darjeeling, les autoritats li van requisar l’aparell i els seus plans d’estavellar-se contra l’Everest es van esfumar. L’única opció que li quedava era vendre’s l’avió i esperar a Darjeeling per reprendre l’aventura a peu l’any següent.

Al cim del món

Així va passar l’hivern, i el 21 de març del 1934, sabent-se observat, deixava mig any d’hotel pagat per no aixecar sospites, i, guiat pels xerpes Tewang, Tsering i Rinzing, emprenia una travessa clandestina pel regne de Sikkim i pel Tibet cap a l’Everest. Des d’aleshores, la premsa li va perdre la pista i tot el que en sabem ens arriba gràcies al seu diari personal. Per evitar problemes, a Sikkim caminaven de nit i ell anava disfressat de monjo budista, amb ulleres fosques i fent-se passar per sordmut. Així, en pocs dies entraven al Tibet i un optimisme pletòric s’apoderava de Wilson. “El temps vola. Hauria de ser a l’Everest en deu o dotze dies”, escrivia el 2 d’abril, veient-se a les portes de complir el seu somni.

Deu dies més tard veien l’Everest per primer cop, i el 14 d’abril, en un temps rècord, arribaven al monestir de Rongbuk, a 5.000 metres d’altitud i punt de partida cap al cim. Sense temps ni d’aclimatar-se, l’endemà escrivia: “Demà començo; només em queden quatre mil metres més”, i el dia 16 aquest fanàtic del dejuni marxava tot sol, amb unes provisions irrisòries i disposat a celebrar el seu aniversari al cim, el dia 21.

Deu dies trigaria a tornar al monestir, exhaust i afamat. Tot just havia arribat al Camp II, decebut de no trobar-hi menjar, sinó només uns grampons abandonats. Però el seu orgull li dictava que tot anava bé: “És el mal temps el que m’ha vençut, maleïda mala sort!”, i per primer cop acceptava que podia necessitar ajuda. “Si hagués tingut el servei de xerpes com les expedicions —havia escrit el 20 d’abril—, ara podria estar al Camp IV.”

Així, doncs, després de dues setmanes de recuperació a Rongbuk, tornava a sortir amb Rinzing i Tewang, que l’esperarien al Camp III mentre ell tornés a enfrontar-se tot sol amb les altures. Al Camp II va buscar sense èxit els grampons i, sense més que un piolet, van arribar al següent campament, on una tempesta els va aturar uns dies, durant els quals Wilson continuava alimentant-se d’optimisme. “Cau una neu infernal i no hi veig a més de 60 metres. Mal de cap, però sortiré demà, si fa bon temps”, escrivia el 17 de maig.

Tossut fins al final

Per fi, el dia 22 podia deixar el Camp III confiant que encara trobaria els graons que l’expedició anterior havia cavat al gel per ascendir al Camp IV. Naturalment, ja no hi eren, no hi havia camí. El dia 24, a les portes del Coll Nord, s’encallaria en un pas que després de set hores d’esforços va entendre que no podria superar sol; i, ja cadavèric, l’endemà s’arrossegava cap al tercer campament a demanar als xerpes que l’acompanyessin.

De res els va servir persuadir-lo. El dia 28 escrivia: “Tewang vol tornar enrere, però els he convençut que m’acompanyin al Camp V. Serà un últim esforç i pressento que ho aconseguiré”. Així, novament sol i fora de si, el 29 de maig reprenia la marxa cap a les altituds per últim cop.

El 1935, una expedició britànica en va trobar el cos al peu del Coll Nord, a gairebé 7.000 metres d’altitud i molt lluny del cim. L’última entrada del seu diari datava del 31 de maig del 1934: “Torno a sortir, dia esplèndid”. Després d’això, ja només uns gargots incomprensibles. Allà mateix li van donar sepultura. Entre els que van trobar el cos de Maurice Wilson aquell 1935, hi havia un jove Tenzing Norgay, xerpa que s’estrenava a l’Everest i que, dinou anys més tard, es convertiria, amb Edmund Hillary, en el primer a trepitjar el sostre del món.

Encara més caldria esperar, fins al 1980, perquè Reinhold Messner ho fes en solitari i sense oxigen, una gesta que ningú havia intentat mai abans que Maurice Wilson.

Per saber-ne més

Si voleu conèixer més detalls de la vida d’aquesy singular explorador us recomano el llibre I’ll climb Everest Alone. The story of Maurice Wilson, de Roberts, Dennis (Robert Hale Limited, Londres, 1957). 

Aquest article es va publicar en el número 246 del Sàpiens (setembre 2022)