Tardor del 2017. És divendres, 27 d’octubre, i el Parlament de Catalunya acaba de proclamar la independència. Aquell cap de setmana, el president, Carles Puigdemont, que ha estat destituït del càrrec, fa un parell d’aparicions públiques –un missatge per televisió a la delegació del Govern a Girona i un passeig per la ciutat–. El dilluns dia 30, per a sorpresa de molts, apareix a Brussel·les acompanyat dels consellers Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Joaquim Forn, Meritxell Serret, Dolors Bassa i Meritxell Borràs. El vicepresident, Oriol Junqueras, i la resta de membres del Govern s’han quedat a Catalunya. Tots es presenten davant de l’Audiència Nacional i entren a presó per ordre de la jutgessa Carmen Lamela. A l’exili, Puigdemont, Comín, Ponsatí, Puig i Serret emprenen una batalla llarga i complexa per denunciar a Europa la persecució política que l’estat espanyol aplica al moviment independentista català.
Un embat jurídic
L’exili del 2017 es caracteritza per la batalla jurídica, que de tota manera no es pot destriar de la lluita política. Aquesta darrera té tres potes clares: mantenir el suport de l’interior –sense força dins de Catalunya hi ha poc marge d’actuació a l’exterior–; fer acció política, sobretot des del Parlament Europeu –Puigdemont, Comín i Ponsatí són eurodiputats–, i internacionalitzar la causa catalana i la repressió, amb nombrosos viatges i reunions per Europa, sobretot de Puigdemont.
Més enllà, però, de la qüestió política, l’eix central de l’exili passa per un embat jurídic per demostrar que la resposta que l’estat espanyol va donar al procés, a través de la presó i la repressió, va ser il·legal i que l’estat espanyol no respecta els drets fonamentals dels catalans. La via per demostrar les vulneracions de drets i, alhora, acotar el marge de resposta de l’estat a l’independentisme català passa pels tribunals estrangers. És això el que inclou el document Domino 1, redactat per l’advocat Gonzalo Boye just després de la declaració d’independència. Planteja obtenir pronunciaments en jurisdiccions estrangeres per desmuntar la resposta jurídica espanyola i, de bon principi, ja situa diversos països segurs on els dirigents catalans poden exiliar-se. Un d’aquests estats és Bèlgica, però n’hi ha d’altres, com el Regne Unit i Alemanya.
Rebel·lió, sedició i malversació
L’objectiu final dels advocats és arribar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), la instància més alta de la justícia europea. Els primers passos, però, comencen en territori belga. El novembre del 2017, la justícia d’aquell país deixa en llibertat Puigdemont i la resta d’independentistes, exhibint un criteri ben diferent del dels tribunals espanyols, que poc abans han optat per la presó incondicional.
El primer tram de l’estratègia jurídica dels exiliats és, probablement, el més incert. La jutgessa Lamela ha demanat a les autoritats belgues l’extradició per rebel·lió, sedició i malversació i els exiliats s’han posat voluntàriament a disposició de la justícia. Aquell primer cara a cara amb els jutges belgues acaba quan Puigdemont és deixat en llibertat amb l’obligació de no sortir de Bèlgica mentre es tramita l’extradició.
A partir d’aleshores comença un estira-iarronsa entre la justícia espanyola –especialment per part del magistrat Pablo Llarena, instructor de la causa del Procés al Suprem– i els exiliats, que continua ben viu, encara, el 2023. Quan es queda el cas, a finals del 2017, Llarena opta per desactivar les ordres d’extradició vigents, un moviment que reforça les posicions dels independentistes, que es podran tornar a moure per Europa, tot i que amb riscos.
Alemanya tomba la rebel·lió
El primer semestre del 2018 és intens. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, i la dirigent de la CUP Anna Gabriel també s’han exiliat, a Suïssa, que avisa de bon principi que no acceptarà extradicions per motius polítics. Ponsatí s’ha reincorporat a la Universitat de Saint Andrews, a Escòcia. En la línia d’explicar la qüestió catalana arreu d’Europa, Puigdemont viatja a Finlàndia. És aleshores quan Llarena reactiva les euroordres.
Mentre el president torna a Bèlgica, el 25 de març del 2018 és detingut a Alemanya, i el que al principi és un ensurt es converteix en una de les victòries més importants de l’exili. Després de passar dotze dies a la presó de Neumünster, Puigdemont és posat en llibertat mentre el tribunal de Schleswig-Holstein analitza l’euroordre espanyola. És a Alemanya on cau el delicte de rebel·lió, peça clau de la repressió de l’Estat contra els independentistes. La justícia alemanya accepta, això sí, una extradició del president per malversació.
L'objectiu dels advocats era portar el cas dels exiliats davant del tribunal de la UE
Paral·lelament, la resta d’exiliats també s’han posat a disposició dels tribunals escocesos i belgues i són posats en llibertat. Vistes les limitacions que Alemanya imposa a l’extradició, Llarena la descarta i fa caure, un altre cop, les ordres d’extradició. La justícia alemanya acaba de dir, ras i curt, que el Procés català no és violent ni una rebel·lió.
Un dels objectius de l’exili català és explicar-se al món i fer política, i el Parlament Europeu és l’escenari ideal, perquè també és el punt de partida per obrir fronts judicials als tribunals europeus. Puigdemont, Comín i Ponsatí guanyen les eleccions europees del maig del 2019, però fins al desembre no són reconeguts com a eurodiputats de ple dret. Això és gràcies a una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre el cas d’Oriol Junqueras, que també s’ha presentat a les eleccions però no se l’ha deixat ser eurodiputat perquè és a la presó, condemnat a tretze anys de reclusió i inhabilitació per sedició i malversació. La justícia europea diu que el Suprem l’hauria d’haver deixat sortir per recollir l’acta d’eurodiputat, que no pot estar condicionada a cap norma interna dels estats membres de la Unió Europea.
La sentència permet a Puigdemont, Comín i Ponsatí convertir-se en europarlamentaris, a finals del 2019, i aconseguir la immunitat. Llarena ja no els pot perseguir per Europa si no demana permís a l’Eurocambra a través d’un suplicatori. El jutge el demanarà el gener del 2020. Aquest moviment posa la primera pedra per portar la qüestió a la justícia europea. El Parlament Europeu aixeca la immunitat als dirigents independentistes el març del 2021 i els exiliats presenten recurs contra aquesta decisió als tribunals europeus, per vulneració de drets. S’obre així una peça clau de l’estratègia de l’exili per aconseguir definir l’abast d’aquesta immunitat i dirimir si el Parlament Europeu va actuar correctament quan va aixecar la protecció dels eurodiputats independentistes.
Al Tribunal de Luxemburg
L’equip de defensa dels exiliats tenia clara una cosa: la batalla jurídica havia d’arribar com fos al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Sense ser Catalunya un estat és difícil, però els independentistes troben un aliat inesperat el gener del 2021. En aquell moment, Bèlgica denega definitivament l’extradició de Lluís Puig i posa en dubte la competència del Tribunal Suprem per demanar euroordres en el cas de l’1-O. Això vol dir, també, que qüestiona que el Suprem sigui el tribunal competent per jutjar el Procés. Com a resposta, Llarena fa un moviment inesperat: presenta una bateria de preguntes prejudicials a la justícia europea perquè estableixi en quins casos es poden denegar euroordres. El jutge del Suprem mateix permet, així, fer una passa determinant en l’estratègia de l’exili, perquè tota la carpeta catalana –tots els exiliats, junts– aterri de ple al Tribunal de Luxemburg.
A gust de tothom
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea arriba el gener del 2023 i permet interpretacions per a tots els gustos. El tribunal, que fixa com s’ha d’interpretar el dret de la UE en tots els estats membres, dona elements als exiliats per continuar presentant batalla a Europa. Si bé reconeix que, en termes generals, les euroordres s’han d’acceptar sempre –la Unió Europea es basa en la confiança mútua–, també situa excepcions en cas que hi hagi evidències clares i objectives de risc de vulneracions de drets.
El TJUE fa un matís important al qual poden agafar-se els exiliats: ja no s’ha de demostrar que hi ha “deficiències sistèmiques” en un estat per poder rebutjar una euroordre. Aquestes mancances poden afectar només un “grup objectivament identificable” de persones. Si els independentistes són capaços d’evidenciar que l’estat espanyol els vulnera drets sistemàticament, podrien aconseguir fer caure futures ordres d’extradició. A més, cal recordar els posicionaments de l’ONU i del Consell d’Europa, que posen en dubte la resposta de la justícia espanyola davant del Procés català. Ara bé, l’horitzó del retorn encara és incert. Amb el pas dels anys, hi ha hagut exiliats que han optat per aquesta opció. Meritxell Serret, el 2021, i Anna Gabriel, el 2022, es van presentar davant del Tribunal Suprem, que les acusa de desobediència, que no implica presó. Perseguida també per aquest delicte, Clara Ponsatí va tornar el març passat, però no va comparèixer voluntàriament davant del jutge. Va ser detinguda a Barcelona per portar-la a declarar, i després alliberada. Aquesta detenció, que segons Ponsatí és “il·legal” perquè té immunitat com a eurodiputada, podria obrir nous fronts jurídics.
I, aquest abril, filtracions periodístiques asseguren que l’Audiència Nacional atribueix a Rovira la direcció del Tsunami Democràtic, que va organitzar les protestes contra la sentència del Procés. Aquest fet podria complicar un possible retorn de la dirigent d’ERC.
A l’espera de més resolucions
Qui també ha fet moviments és Lluís Puig, que ha canviat d’advocat. Puigdemont i Comín mantenen la posició. L’expresident mira de desinflar les possibilitats d’un retorn i les condiciona a fer-ho “en llibertat”. La seva tornada va lligada a unes expectatives polítiques difícils de satisfer. A Catalunya manté suports, però el seu partit ha perdut les darreres eleccions al Parlament i el país no es troba en el context del 2017. Farà sis anys que el president i la meitat del Govern van marxar a un exili que s’allarga a l’espera de més resolucions europees. El Suprem també farà moviments per aconseguir jutjar els independentistes catalans a Espanya. Ja fa temps, però, que la batalla es disputa a Europa.
La història de la marxa a l’exili s’ha relatat amb precisió en diverses cròniques periodístiques, com ara Tota la veritat (Ara Llibres, 2019) i Los entresijos del ‘procés’ (Catarata, 2018). I La batalla de l’exili (Ara Llibres, 2018) detalla el primer tram de l’estratègia jurídica dels exiliats.
Aquest article es va publicar en el número 254 del Sàpiens (maig 2023)








