El 15 d'agost del 2021 és la data oficial de l’arribada dels talibans al poder de l’Afganistan per segona vegada. Abans hi havien governat entre els anys 1996 i 2001. Són conegudes les seves polítiques de persecució contra les dones, la minoria hazara, la música i la cultura en general, contra qualsevol aspecte de la vida quotidiana que tingui relació amb Occident… Experts econòmics, però, es fixen en com es pot mantenir un grup polític tan radical pràcticament sense suports oficials de la comunitat internacional.
Durant el primer emirat, es va observar que el cultiu de la rosella de l’opi era la font d’entrada de divises principal d’aquest règim teocràtic. Els talibans aconseguien un doble efecte beneficiós per a ells: ingressar grans quantitats de diners i, segons la seva visió del món, afeblir la societat occidental, que es corrompria més i més amb el consum de drogues com ara l’heroïna. Tot i el poc temps que fa que els talibans han arribat de nou a les institucions afganeses, les dades asseguren que el foment del cultiu de l’opi torna a ser un dels baluards de la seva economia: n’és el primer productor mundial, amb 328.000 hectàrees. Els països que el segueixen en el rànquing estan molt lluny, hi dediquen fins a deu vegades menys terreny.
Estats fallits
Tot i això, val la pena destacar quins són aquests països que ocupen el podi: Birmània i Mèxic. Estats amb una inestabilitat política constant, que fa que controlar aquest negoci il·legal sigui gairebé impossible, perquè les xarxes mafioses que s’hi dediquen tenen tant de poder –o més– com els governs. En el cas birmà, un cop d’estat militar manté el país en un règim de terror permanent, des que l’exèrcit va impedir la presa de possessió dels diputats escollits als comicis del 2020. Birmània dedica actualment 37.300 hectàrees a conrear roselles d’opi. I lidera la producció il·legal de fentanil, un dels opiacis amb més addictes als EUA. Des del 2019, en aquell país es viu un procés judicial contra el foment dels opiacis per part de les empreses farmacèutiques de la poderosa família Sackler. La manera que tenien d’introduir productes que causen una forta addicció al mercat recorda molt la tàctica emprada per l’imperi britànic a la Xina dos segles abans. Almenys 450.000 nord-americans van morir per sobredosis causades pels opiacis (dada del Centre per al Control i Prevenció de Malalties dels EUA) després de la comercialització del fàrmac OxyContin.
Pel que fa a Mèxic, des de fa dècades els càrtels de la droga dominen bona part del seu territori; l’exèrcit, la policia i moltes instàncies governamentals estan corcades per la corrupció, i hi ha un règum de terror imposat. Mèxic dedica 30.600 hectàrees al conreu de l’opi. Zones tradicionalment productores com Tailàndia i Laos (que, juntament amb Birmània, formaven l’anomenat Triangle d’Or) ara són residuals, després d’unes polítiques de persecució.
Un suc preciós
La producció legal també està en mans de molt pocs països, emparant-se en una convenció de les Nacions Unides del 1961. Ara mateix, l’Índia, França, Turquia, Sèrbia i l’estat espanyol en són els cultivadors més destacats. A Castella-la Manxa, i concretament a la província d’Albacete, l’empresa Alcaliber fa més de quaranta anys que té plantacions de roselles adormidores. Totes les tasques agrícoles es fan amb unes màquines que no deixen residus als camps, i sota vigilància estricta de la policia. S’hi exploten més de 14.000 hectàrees, i es processen plantes per fer morfina i codeïna.
L’opi s’obté exclusivament d’una espècie de rosella coneguda per Papa ver somniferum. És una planta que pot arribar al metre i mig d’alçada, i que produeix flors de color blanc o violeta. A l’hemisferi nord, hi floreix a partir del mes de gener, però segons la latitud i l’altura del cultiu es pot donar en diferents mesos de la primera part de l’any. En països com l’Afganistan, fins i tot s’hi obté més d’una collita a l’any. Quan les càpsules són verdes, s’hi han de fer unes incisions perquè la planta tregui una substància viscosa. Amb unes ganivetes esmolades, la goma se separa de la planta. S’obté així l’opi en brut, que cristal·litzarà i tindrà un color marronós –els experts l’anomenen carmelita, perquè recorda els hàbits d’aquests monjos.
Deixant que aquesta substància perdi humitat, amb el pas de les setmanes, els alcaloides que conté es van enfortint.
Ús farmacològic i recreatiu
Principalment, de l’opi s’obtenen morfina, codeïna, papaverina i noscapina. Es tracta de components fonamentals per a medicines que combaten el dolor, els espasmes i la tos. Són imprescindibles per a malalts acabats d’operar o que han sofert traumatismes severs, i per als qui tenen malalties cròniques que generen dolor. És sabut, però, que tots els opioides provoquen addicció. De l’opi també s’obté l’heroïna, una droga de caràcter recreatiu que ha causat milions de morts. Prohibida arreu, no hi ha estadístiques de quants consumidors constants podria haver-n’hi.
L’opi té una llarga història. El seu cultiu inicial es remunta a fa vuit mil anys, en algunes zones de la Mediterrània occidental, la mar Negra i Egipte. En queda registrada la importància en un ideograma sumeri de l’any 3100 aC. A la mateixa època ja se’n feien infusions a Xipre, com a part de cerimònies rituals.
Un papir de Tebes, del 1552 aC, cita set-centes preparacions mèdiques diferents fetes d'opi
En un papir de Tebes datat l’any 1552 aC, els prescriptors de medicina reben instruccions sobre les més de set-centes preparacions diferents que se’n poden fer, una de les quals “per calmar els fills malcriats”. Els metges egipcis, així com també els grecs i els romans, sabien, però, els efectes perjudicials que podia produir una utilització continuada de l’opi. Nicandre de Claros en fa referència fa 2.200 anys, advertint que algú que n’havia pres massa podia quedar “amb els ulls permanentment tancats, pàl·lid i amb els llavis inflats, amb una blancor a les ungles que pot presagiar la mort”.
Quan realment aquest fàrmac va començar a popularitzar-se va ser a partir de finals del segle XVII, quan els metges el receptaven per a tota mena de dolències. El doctor gal· lès John Jones va publicar un tractat, l’any 1700, titulat Mysteries of Opium Revelea’d (‘Els misteris de l’opi, revelats’). Hi afirmava que amb aquest producte es podien tractar la gota, la hidropesia, el refredat, l’asma, la disenteria, el còlera, el xarampió, la verola i els còlics. Estroncava els vòmits, esmorteïa la gana i els dolors menstruals, prevenia hemorràgies… Coses, totes elles, que, convenientment matisades, podrien ser veritat. Però també afegia altres beneficis que ja entraven en el terreny de la mitologia: “Exacerba els sentits durant l’acte sexual i reanima qui està feble. Però si ho està molt, de feble, el pot matar”.
Un remei miraculós?
Jones va obrir la porta a la creença generalitzada entre els metges que l’opi era un remei gairebé miraculós. Ell mateix assegurava que el prenia regularment. Ja no com a substància curadora, sinó com a medicina preventiva, que evitava el pesar, la por, les angoixes, el mal geni i el desassossec. Van seguir les seves passes el metge irlandès Samuel Crumpe i l’anglès James Dallaway, que va aprofitar una llarga estada professional a Constantinoble, el 1790, per aprendre com s’administrava a Turquia. Es feia preparant unes píndoles quadrades que duien gravada la sentència maixal·là (‘és la voluntat de Déu’, en àrab) o en xarops molt endolcits, per evitar la forta amargor característica del sabor original.
Els portuguesos, que tenien interès a forjar aliances comercials en ports estratègics, havien introduït l’opi a Macau l’any 1557, i des d’allà el van popularitzar pels molls de Xangai i Formosa. Però a l’Imperi del Mig la droga ja es coneixia com a medicament des de molts segles abans. El que no s’havia provat era fer-ne un ús recreatiu. La Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals el va provocar per treure benefici de les plantacions que tenia a Java. L’opi fumat s’escamparia tant, com a estimulant, que, al cap d’un segle, arribaria a provocar dues guerres.
La primera meitat del segle XIX, els britànics compraven una gran quantitat de te a la Xina. Tant, que fins i tot van decidir de provar de conrear-ne, als vessants més amorosits de l’Himàlaia, per no ser tan dependents d’aquell país. Mentre no obtenien resultats, d’alguna manera s’havia d’equilibrar una despesa exterior disparada. Així que, pels ports de Hong Kong, Canton, Ningbo, Tianjin i Dinghjai, introduïen grans quantitats d’opi produïdes a Bengala, que part del poble xinès va acollir amb els braços oberts. Era una substància prohibida per l’emperador des del 1796, però això no va impedir el seu creixement, sinó que el va estimular. El 1835, es calculava que n’hi havia més de dos milions de consumidors habituals. Les sales per fumar es van popularitzar arreu del país.
Equilibrar la balança comercial
El pes d’aquelles exportacions –calculat en més d’un milió de taels de plata, l’any 1835, és a dir, unes quaranta tones– va afavorir la balança comercial britànica, cosa que el govern xinès va considerar intolerable. Després de diferents escaramusses armades, la guerra es va fer inevitable, i el 1840 es van succeir els enfrontaments armats entre els exèrcits de tots dos països al llarg del litoral xinès.
El poder naval de Londres es va imposar amb rapidesa. Els britànics van conquerir diverses fortaleses importants, cosa que va desembocar en una capitulació de Pequín, en una indemnització humiliant de sis milions de dòlars en plata per l’opi destruït durant la contesa, en la reducció de les taxes duaneres per a les mercaderies britàniques, i, encara més, en la cessió del port de Hong Kong, que duraria fins al 1997.
L’Imperi del Mig no va pair bé la derrota, i es va veure amb cor d’afrontar un nou conflicte, el 1856, motivat novament pel comerç de l’opi. Per si no en tenia prou amb el poder militar britànic –que es trobava en el punt culminant–, també va lluitar contra França i Rússia. Els xinesos van tornar a sortir-ne escaldats, i les capitulacions del 1858, amb els tractats de Tianjin i Aigun, van tornar a ser vexatòries per a Pequín.
Una moda a Europa
Lògicament, l’alta producció d’opi a les colònies asiàtiques per part dels imperis europeus també va suposar un increment dels derivats del Papaver somniferum a les metròpolis del Vell Continent. Durant el segle XIX, el consum del làudan, una tintura que duria els afegitons llaminers del safrà, la canyella i el clavell d’olor, pràcticament es va convertir en una moda i es prenia com a agradable reconstituent.
El consum del làudanum arribava a totes les capes benestants de la societat. El mateix rei d’Anglaterra, Jordi IV, se’n va fer addicte, després de prendre’n per apaivagar el dolor d’un esquinç de turmell. Els qui prenien opi tradicionalment ho feien en xarop o fumant-lo. A França i a la Gran Bretanya, hi havia centenars de locals públics on prendre’n en pipa.
La prohibició de l’opi als Estats Units, el 1909, va provocar l’auge d’un dels seus derivats: l’heroïna
A mitjan segle XIX, va arribar una innovació tecnològica que va canviar la manera de fer servir aquest fàrmac. Va ser quan es va perfeccionar l’agulla hipodèrmica, que fins llavors oferia poca fiabilitat. Quan els diàmetres es van empetitir fins a fer-se molt fins, l’opi va deixar de beure’s i fumar-se. I va canviar el nom dels consumidors: se’ls va deixar de dir menjadors d’opi.
La prohibició de l’opi als Estats Units, el 1909, va ser un punt d’inflexió que va canviar la història. A partir d’aquell moment, va agafar un gran protagonisme un altre derivat de l’opi, conegut com a heroïna.
Ara que els derivats de l’opi majoritàriament són il·legals i només la indústria farmacèutica en pot fer un ús regulat, existeix una excepció. A l’estat espanyol, es continua comercialitzant un preparat conegut per làudan de Sydenham. Només el fan algunes farmàcies que en coneixen la fórmula magistral, i sota rigurosa recepta mèdica. L’ingredient principal que s’ha fet servir habitualment, a part de l’opi, el safrà, la canyela i el clau, ha estat el vi de Màlaga o el xerès.
Llibre deliciosament il·lustrat sobre la importància de l’opi en la cultura: Opio, un retrato del demonio celestial, de Barbara Hodgson (Turner, 2004). Un bon repàs històric als estimulants recreatius: Historia de las drogas, de Richard Davenport-Hines (Turner, 2020). Un viatge a l’actualitat del cor del Triangle d’Or asiàtic: Los herederos del opio, de Josep Prat (Península, 2021). Extens reportatge periodístic sobre les males pràctiques amb els opioides de la família Sackler: L’imperi del dolor, de Radden Keefe, Patrick (Periscopi, 2021).
Aquest article es va publicar en el número 255 del Sàpiens (juny 2023)

