Els orígens de la beguda
Diuen els mites que temps era temps va viure a la llunyana Xina un emperador molt savi que es deia Shen Nung, conegut amb el sobrenom el guaridor diví. Un bon dia, cap a l'any 2737 aC, descansava sota un arbre, mentre el seu criat bullia aigua a la seva vora per fer el dinar. El vent va fer moure les branques de l'arbre, que era te silvestre, i algunes fulles van caure a l'olla. L'emperador, que era afeccionat a l'herboristeria, va decidir tastar el nou beuratge i li va agradar tant que des de llavors va decidir prendre'n habitualment.
Tot i la data citada en la llegenda, el primer document on es parla del te és un llibre xinès del 350 aC, que el descriu com una beguda de consum generalitzat. La dinastia tang (221-1279 dC) en va fer una beguda nacional, i durant el seu període es va escriure el primer tractat sobre el te en tres volums, el Lu Yu (any 780), on s'expliquen des d'instruccions per a conrear-lo fins a consells per a fer-ne una bona infusió.
També està documentat el consum de te al Japó en el mateix segle VIII, segurament introduït pels monjos budistes. Les cultures orientals no eren del tot desconegudes a Europa perquè se sap que des del temps dels romans es comerciava amb la Xina, d'on arribaven teles luxoses, seda, espècies, perfums, pedres precioses, ferro, fustes nobles i artesania. Les mercaderies es portaven per terra en caravanes travessant l'Asia Central i s'embarcaven a l'oceà Índic, al mar Negre o en algun port de la Mediterrània oriental, des d'on es distribuïen pel nostre continent. Els mercaders genovesos i venecians (Marco Polo, per exemple) van utilitzar amb assiduïtat la ruta pel mar d'Azov-Pequín, via Turquestan i Mongòlia, durant l'edat mitjana, i és probable que coneguessin el te.
Comença el negoci
EIs primers occidentals que van entrar en contacte amb la cultura del te van ser els portuguesos, als quals el Tractat de Tordesillas (1494) els concedia el dret a colonitzar les terres que es trobessin a l'est de les 370 milles nàutiques del cap Verd. Després d'accedir a l'Índia i a Java, el 1543 arribaren a l'illa japonesa de Tamegashima, on la cerimònia del te formava part del ritual domèstic de la cort. Així doncs, no només van conèixer el nou producte, sinó que també van participar-ne dels patrons culturals de consum. Ben aviat van obtenir permís per a establir un enclavament al port de Nagasaki, i Lisboa es va convertir en el port d'entrada al continent europeu de mercaderies de les Índies Orientals, inclòs el te, al qual aviat es va afeccionar l'aristocràcia portuguesa.
Durant la segona meitat del segle XVI, els portuguesos van prohibir als holandesos atracar als seus ports. Així doncs, als neerlandesos, que es proveïen d'espècies a Lisboa, no els va quedar més remei que començar les exploracions pel seu compte, cosa que els va dur a les costes del Japó l'any 1607.
Els holandesos guanyen la partida
En el primer viatge ja van portar una mostra de te, encara que el primer carregament per a vendre va arribar a Amsterdam el 1610. El fet de tenir només interessos econòmics els donava avantatge sobre els portuguesos, massa lligats als ulls dels japonesos –a l'expansió religiosa que va portar molts missioners jesuïtes a l'illa. Per això es van afanyar a fer costat als nipons quan aquests van decidir perseguir i expulsar els portuguesos, missioners o no. Així, els holandesos van quedar amos i senyors de la ruta del Japó durant 218 anys, però sota unes condicions tan humiliants que acabaren buscant tractes amb la Xina. L'esforç colonial va esgotar l'economia holandesa, que va veure com cap a les acaballes del segle XVIII la Gran Bretanya l'avantatjava en la cursa pel domini de l'Índic. Amb tot, la nova burgesia holandesa va adoptar el costum de prendre te a mitja tarda, imitant el ritual japonès que descrivien els navegants.
Al segle XVI, Lisboa es va convertir en el port d'entrada a Europa de productes orientals com el te
Amb l'accés al Japó barrat, la resta dels europeus van haver de buscar un nou proveïdor d'espècies i de te, infusió que els britànics començaven a consumir en grans quantitats. Els ulls es van girar cap a la Xina, que estava a les acaballes d'una etapa de prosperitat política, cultural i econòmica. Però l'alegria va durar poc perquè, per a intentar frenar la decadència, durant els segles XVII i XVIII els xinesos també van tancar-se en ells mateixos i només van deixar obert al comerç amb Occident alguns –pocs– ports, on els productes més sol·licitats eren el cotó, el te, la porcellana, el sucre de canya i la seda.
Arriben els britànics
Una part dels primers carregaments holandesos de te devia arribar a Anglaterra, on el 1650 es va obrir la primera botiga de venda de te (coffee shop) a Oxford. En tan sols deu anys aquest producte nou ja rivalitzava en popularitat amb el cafè i la xocolata, que feia gairebé cent cinquanta anys que havien arribat procedents del continent americà.
Un impuls decisiu a la cultura del te a Anglaterra el va aportar la princesa portuguesa Caterina de Braganza quan es va casar amb el rei anglès Carles II l'any 1662. Ella provenia d'una família molt afeccionada al consum del te i va popularitzar-lo entre la noblesa, que des de llavors es va començar a reunir en jardins per a fer tertúlia amb una tassa de te a la mà.
Els obrers anglesos del segle XIX feien una pausa a mig matí per prendre una tassa de te amb llet i sucre
Entre les classes senzilles el consum de te va créixer durant el segle XVII quan va córrer el rumor que tenia propietats medicinals. Per tant, no és estrany que beguessin litres d'aquesta infusió, que si bé potser no tenia efectes directes sobre les freqüents malalties de l'època, com a mínim obligava a bullir l'aigua, de manera que es prevenien moltes infeccions, cosa que va aportar beneficis a la salut de l'època.
Així doncs, la demanda de te durant els segles XVII i XVIII no va parar de créixer i encara es va accentuar més aquesta tendència amb la industrialització, perquè a les noves ciutats obreres (Lancashire, Manchester, Leeds i Liverpool) les condicions de vida dels treballadors eren molt dures i el clima, fred i humit, així que els treballadors acostumaven a fer una pausa a mig matí per a prendre una tassa de te amb llet i sucre que els aportava les calories necessàries per a suportar les llargues jornades de treball. Una de les conseqüències d'aquest augment de la demanda va ser la introducció del cultiu del te a l'Índia (1823), on va resultar que creixia millor i molt més ràpid que a la mateixa Xina.
A la guerra!
El costum de prendre te va arribar a l'Amèrica del Nord amb els holandesos i els britànics, però no era fàcil fer-lo arribar des de l'Àsia. A més, el 1651 Anglaterra va dictar unes lleis de navegació, que posteriorment va fer extensives a le colònies, que obligaven a fer totes les importacions en vaixells britànics. Les més perjudicades per les mesures eren les colònies, sobretot les del Carib, que eren la zona més important de comerç de la Gran Bretanya, i les de l'Amèrica del Nord, que també hi havien establert una important xarxa comercial. De mica en mica, els colons van veure que tenien més oportunitats de desenvolupament si s'independitzaven de la metròpoli.
Una de les conseqüències de la primera guerra de l'Opi fou que Hong Kong passà a mans de la Gran Bretanya
Paral·lelament, els conflictes a Europa i l'abastiment de l'aparell colonial van fer créixer la despesa del govern anglès, que va intentar compensar-ho apujant els impostos. Per exemple, el 1767 es van gravar amb noves taxes les importacions de paper, vidre, plom i te. Aquestes mesures no van agradar gens a Amèrica i, a partir d'aquell moment, l'ambient es va tibar. Després d'anys plens d'incidents, finalment el 1775 van començar els enfrontaments oberts, que van acabar, després de cinc anys de guerra, amb la independència de les tretze colònies nord-americanes. Des d'aleshores qualsevol costum que semblés massa britànic va ser rebutjat i els Estats Units van optar expressament per la cultura del cafè.
Opi a canvi de te
El 1760 la Gran Bretanya importava 4,5 tones de te xinès a l'any, que havia de pagar amb monedes de plata. Però aquest metall començava a escassejar i, per tant, el problema del finançament del te es complicà sensiblement. La solució la van trobar en l'opi, una planta que creixia a l'Índia i que era força coneguda a la Xina. Per això, van començar a intercanviar te per opi, cosa que va fer disparar el consum d'aquesta substància al país oriental.
Els partidaris de la prohibició del consum d'opi van imposar-se en el govern xinès, per la qual cosa es va incautar i cremar tot el carregament d'aquesta substància que els anglesos tenien emmagatzemada a Canton. La resposta britànica no es va fer esperar: va atacar la Xina, que va veure's obligada a signar el Tractat de Nanquín (Nanjing), amb el qual acabava la primera guerra de l'Opi. En virtut del Tractat, la Gran Bretanya obtenia, entre d'altres, l'enclavament de Hong Kong i la reducció d'aranzels duaners a les importacions.
Les autoritats xineses van tornar a intentar, posteriorment, vetar l'entrada d'opi i d'altres productes britànics. Però, per segon cop, els europeus van derrotar els asiàtics (segona guerra de l'Opi, 1856-1858). Després d'una última temptativa frustrada de fer fora els occidentals (revolta dels Boxers, 1900), mentre la Xina s'ensorrava a partir d'aleshores en un mar de guerres i revolucions, l'Índia i Sri Lanka van passar a ser els principals productors de British tea, també conegut com a empire tea.
- Okakura, Kakuzo. El llibre del te. Tarragona: Alta Fulla, 1978.
- Antol, Marie Nadine. Té quiero. El arte de vivir mejor con las infusiones. Barcelona: Martínez Roca, 1988.
- Pàgina web per als amants del te més tradicional.
- Pàgina web sobre el món del te.
Aquest article es va publicar en el número 2 del Sàpiens (desembre 2002)