Pel número 2 del carrer de Bolívar, s’hi entrava a peu. I per la llavors anomenada avinguda de l’Hospital Militar ho feien els cotxes. Val a dir que era la porta preferida. El vehicle s’havia d’esperar que un semàfor de la casa es posés verd. Llavors s’aturava en una sala coberta amb cortines gruixudes de color carabassa. Uns empleats diligents en cobrien les matrícules amb uns plafons imantats i llavors el conductor ja podia passar a l’aparcament. Les parelles baixaven del cotxe i esperaven les indicacions per entrar al laberint de passadissos i escales que els conduiria a l’habitació reservada.
Els dies més freds del gener del 2011, la Casita Blanca va tancar les portes de manera definitiva. Estava a punt de fer cent anys. Era, de les diferents cases de cites de la ciutat de Barcelona, potser la més coneguda per tothom. Un edifici a tocar de la plaça Lesseps que permenentment tenia els finestrons tancats i on al terrat voleiaven quantitats generoses de llençols posats a assecar.
El que no havien pogut ni la dictadura de Primo de Rivera, ni la Guerra Civil, ni la postguerra, ni el franquisme ho va aconseguir un pla urbanístic de l'Ajuntament de Barcelona que pretenia eixamplar el que avui es diu avinguda de Vallcarca, però que no es va dur a terme. On hi havia la Casita Blanca ara hi ha un petit parc amb una mica d'ombra i jocs infantils.
Discreció, sobretot
La Casita Blanca era especialment apreciada pels usuaris perquè garantia secret absolut. Un cop baixaven del vehicle, les parelles eren acompanyades per un acomodador per un recorregut que estava pensat perquè ningú no es pogués trobar un altre client. Es diu que a la coneguda casa de cites hi anaven parelles de tota mena, però sobretot prohoms de la política i l’economia. Les habitacions es llogaven per hores i hi havia un servei de bar que proporcionava còctels, refrescos o xampany, en funció de la butxaca del client.
La història explica que el meublé havia començat, en realitat, com a marisqueria. Va obrir les portes el 1912, i s’hi menjava tan bé que els clients comentaven al propietari que estaria bé que hi riors. Al cap de poc, el restaurant ja no tenia raó de ser, els clients hi anaven per les habitacions, que es llogaven per trams del dia, i no pas pels musclos a la marinera.
Casa de cites o prostíbul?
A diferència d’altres locals molt coneguts de la part baixa de la ciutat, La Casita Blanca no era un prostíbul. Tenia la funció de proporcionar un lloc de trobada a parelles –lícites o il·lícites–. Es veu que s’era molt estricte amb el fet que els usuaris haguessin complert els 23 anys d’edat, i només s’acceptaven duos heterosexuals. En canvi, la norma obligatòria durant el franquisme de demanar el llibre de família per fer la inscripció s’oblidava convenientment. És més, poques vegades els usuaris deixaven dit el seu nom. Només si feien una reserva prèvia per telèfon, i en molts casos els cognoms que es donaven eren estrangers, suposats àlies.
El coneixement popular que La Casita Blanca era una casa de cites i no pas un prostíbul es veu que no sempre va ser entès per la llei, ja que, entre el 1971 i el 1977, el jutge Andrés de Castro en va ordenar el tancament en el marc d’una batuda contra la prostitució. Quan l’emblemàtic local va reobrir les portes, va publicar anuncis a la premsa local amb el lema: “De nuevo a su servicio”.
L’edifici del carrer de Bolívar sempre tenia els finestrons tancats i al terrat voleiaven quantitats generoses de llençols posats a eixugar
El meublé tenia fins a quaranta-tres habitacions, era difícil que s’omplís. Molts dels clients hi arribaven amb taxi, i n’hi havia una bona part que fins i tot el feien esperar per sortir amb el mateix conductor. Però, si no era el cas, tots els dormitoris tenien un panell amb tres botons per avisar el personal de la casa de com havia de ser la sortida: el verd amb una S indicava que marxarien caminant, sortint per la porta del carrer de Bolívar. El groc amb una T era per fer-ho amb un taxi. En canvi, el botó vermell amb una C era la crida per al cambrer, que servia les copes.
Tot i que estava prohibit fer fotografies dins el local, han transcendit algunes imatges de com eren els budells de La Casita Blanca. Majoritàriament, decoració senzilla, mobles foscos amb motllures i molt de vellut vermell, discreció en els llums. Però hi havia indrets especials, com ara l’anomenat “sarcòfag del plaer”, en realitat un armari gros que només contenia un llit i estava completament folrat de miralls.
El saqueig del tancament
L’historiador Josep Bracons feia poques setmanes que s’havia convertit en el director de Col·leccions del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) quan La Casita Blanca va tancar les portes. Fruit de l’expropiació de l’Ajuntament, els propietaris havien entregat les claus a les autoritats municipals i havien clausurat l’edifici. Un periodista del barri de Gràcia va alertar que potser es podien rescatar alguns objectes per a la memòria de la ciutat. Bracons rememora per a Sàpiens com va ser “l’expedició” pels passadissos i les habitacions de La Casita Blanca: “Hi vam anar quan feia poc que s’havia tancat el negoci, però el vam trobar saquejat, es veu que els propietaris havien donat carta blanca al personal perquè s’endugués tot allò que volgués. Com una mena de complement per a la quitança per l’acomiadament”.
Bracons recorda que havien desaparegut mobles, llums, fins i tot aixetes i qualsevol cosa que pogués tenir un mínim valor. “Quan nosaltres hi vam anar, ja començaven a aparèixer al Mercat dels Encants moltes de les peces provinents de La Casita Blanca. I, realment, eren objectes de molt poca qualitat i amb un valor històric minso. Només vam trobar quadres de cavalls blancs sota la llum de la Lluna o paisatges amb molins i coses així, xavalla.” Ni el sarcòfag del plaer, no va sobreviure. La carcassa encara hi era, però faltaven el llit i els miralls, era una estructura que queia, de manera que no van valorar rescatar-lo. En canvi, sí que Bracons va desencaixar personalment unes finestres amb vidres gravats, que van ser del poc que ara es conserva del local. Amb l’enderroc, també va desaparèixer la pedra de l’arc amb les inicials CB que rebia els clients.
El juny del 2011, les excavadores van fer desaparèixer l’històric ‘meublé’
Segons Bracons, no hi ha un protocol segons el qual quan un edifici històric va a la piqueta els serveis municipals avisin prèviament els historiadors del MUHBA. “De vegades passa i d’altres no, però depèn més del personal que se n’ocupa, que recordi que pot trucar i mirar de rescatar objectes valuosos per a la història de Barcelona. Quan no ho fan o ningú no hi pensa, poden desaparèixer coses de valor. No sé si en el cas de La Casita Blanca hi hauríem trobat res de significatiu”, rumia.
Un registre minuciós
Tot i això, Bracons va rescatar dues troballes que sí que considera interessants. D’una banda, al peu d’un destructor de documents va quedar sense triturar una carpeta d’anelles Multifin amb la comptabilitat gairebé completa de l’any 2000. I, de l’altra, que és la que li sembla més sucosa, el descobriment de la serralleria del soterrani. “La Casita Blanca disposava d’un taller completíssim. Vam trobar que tenien rajoles, paper pintat, moqueta... per refer qualsevol desperfecte. Hi havia caixes amb cable elèctric, cargols, canonades i tota mena de ferramenta per prescindir completament de trucar a algú de fora. Ja queda a interpretació personal si era per salvaguardar la famosa discreció o perquè hi havia clients que sovint causaven desperfectes en les instal·lacions, segrestats pel frenesí sexual i alcohòlic.”
La serralleria, naturalment, va desaparèixer amb l’enderroc. Però als dipòsits que el MUHBA té a la Zona Franca de Barcelona es poden consultar tant les fotografies del que quedava als locals com el llibre de comptabilitat de l’any 2000.
Les fotos es veuen apressades, fetes amb flaix, i realment només reprodueixen la decoració que esmenta Bracons: quadres amb pallassos infantils, cavalls, paisatges. O un mapa comarcal dels Països Catalans (per si els usuaris tenien algun dubte geogràfic, tal vegada), un sant Jordi matant el drac, relleus metàl·lics de nus femenins i la reproducció d’algun dels clàssics cartells d’Alfons Mucha. També, fotos dels Castellers de Vilafranca, amb la clàssica camisa verda, recordant l’origen penedesenc del propietari de l’immoble.
Segons el llibre de comptabilitat, un primer de gener la recaptació er ad'un milió de pessetes
El llibre de comptabilitat és interessant. S’hi pot comprovar que la majoria de clients feien servir les habitacions tres hores; que hi arribaven tant amb taxi com amb moto, però vuit vegades més amb vehicle particular, i que els torns primer i quart (dividien el dia en fraccions de sis hores) eren els més concorreguts. També, que un primer de gener la recaptació podia sobrepassar el milió de pessetes, o que les consumicions al bar representaven de forma força estable un 10% del total de la recaptació. Malauradament, al llibre li falten els fulls del mes de desembre, per completar una suposició de quins eren els dies de l’any més populars. Però ja es veu que el mes d’agost ho era poc i els de març i abril, els que més. Potser la flamarada de la primavera.
El registre és estricte i està tot puntejat amb un retolador vermell, senyal que el comptable era escrupolós amb la comprovació dels ingressos.
Cap dels coneguts finestrons permanentment tancats de La Casita Blanca no es va salvar de les excavadores. I la roba de llit que voleiava permanentment al terrat (alguns cronistes asseguren que durant els Jocs Olímpics del 1992 també hi onejava una senyera) i que va donar nom al famós meublé va desaparèixer en la boira dels temps.
Podeu consultar una radiografia de la vida nocturna barcelonina entre el 1939 i el 1952: Cuando la riqueza se codeaba con el hambre, de Paco Villar (Ed. Ajuntament de Barcelona. 2020). També podeu veure una pel·lícula amb el teló de fons dels anys immediats de la postguerra amb el meublé com a protagonista: La Casita Blanca, la ciudad oculta, de Carles Balagué, (2011). L’altre film sobre el tema és Meublé. La Casita Blanca, de Sílvia Munt (2011).
Aquest article es va publicar en el número 261 del Sàpiens (desembre 2023)