La mort de Dag Hammarskjöld: assassinat o accident?

En plena guerra freda, Dag Hammarskjöld va morir quan el seu avió es va estavellar a prop del Congo, un país que tenia intenció de pacificar. Seixanta anys després, les circumstàncies d’aquella catàstrofe encara s’estan investigant

Dag Hammarskjöld va rebre el Premi Nobel de la Pau 1961 de forma pòstuma
Dag Hammarskjöld va rebre el Premi Nobel de la Pau 1961 de forma pòstuma Nacions Unides
29 de novembre del 2023 a les 00:00
Autor
Judit Ros
Guardar a favorits

17 de setembre de 1961. El secretari general de les Nacions Unides, el suec Dag Hammarskjöld, i el seu equip s’enlairen en un aparell Douglas DC-6B d’origen i tripulació sueca a Léopoldville, una ciutat que actualment es coneix com a Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo. Per tal d’evitar sobrevolar l’espai aeri de la regió de Katanga –una zona especialment violenta–, voregen el llac Tanganyika amb la intenció d’arribar fins a Ndola, una localitat de Rhodèsia del Nord, aleshores colònia britànica (l’actual Zàmbia), i a prop de la frontera congolesa.

En aquesta ciutat, la intenció del secretari general és entrevistar-se amb Moise Tshombe, líder secessionista de Katanga i, des de l’agost del 1960, president d’aquesta república no reconeguda, que es troba refugiat de manera temporal al protectorat britànic de Rhodèsia del Nord per por que el detinguin. Just quan falten pocs minuts per a la mitjanit, el pilot demana permís per aterrar perquè ja ha establert contacte visual amb els llums de la pista de l’aeroport. Però les hores passen i l’avió no apareix. Silenci absolut. Setze hores més tard, se’n troben les restes. Ha estat un accident o un atemptat?

Hammarskjöld no havia militat mai en cap partit. Representava el funcionariat escandinau

Les Nacions Unides s’havien creat a San Francisco (Estats Units) el 1945, vuit anys abans que Dag Hammarskjöld arribés a la secretaria general de l’organització. L’antic líder, el noruec Trygve Lie, havia dimitit, el novembre del 1952, per desavinences constants amb el bloc comunista. El substitut havia de ser acceptat per majoria i això, en un món bipolar i en tensió creixent, no era fàcil. Per aquest motiu, es buscava un perfil d’una persona que estigués més centrada en les qüestions administratives que no pas en el debat polític. En definitiva, que no generés problemes.

Va ser l’ambaixador francès Henri Hoppenot, després de conèixer-lo com a cap de la delegació sueca a l’Organització per a la Cooperació Econòmica Europea (OCEE), qui va posar el nom de Dag Hammarskjöld, de quaranta-vuit anys, sobre la taula. Aquell home de mirada noble i caràcter auster i rigorós, fill d’una família luterana i benestant, llicenciat en Dret per la Universitat d’Uppsala i doctor en Econòmiques per la Universitat d’Estocolm, semblava ideal per al càrrec. La seva carrera a l’administració sueca també havia estat meteòrica: secretari d’Estat al Ministeri de Finances, delegat del gabinet del Ministeri d’Assumptes Exteriors i ministre sense cartera al govern socialdemòcrata de Tage Erlander.

Un home inofensiu

No havia militat mai en cap partit polític ni s’havia presentat mai a unes eleccions. No era famós, ni extremadament ric. Representava el compromís i la professionalitat del funcionariat escandinau. Un home culte, discret, introvertit, amant de la natura, la fotografia, la lectura i la literatura clàssica. El 1954, havia estat escollit membre de l’Acadèmia Sueca. També era una persona profundament religiosa, el seu dietari són unes memòries espirituals. I tenia un sentit de la responsabilitat molt desenvolupat. Amb aquest perfil insuls, la seva elecció no va generar controvèrsia. El representant soviètic, Valerian Zorin, fins i tot el va qualificar d’“inofensiu”.

Les grans potències, però, aviat van descobrir que Hammarskjöld no tenia pensat ser un home de palla a la secretaria general de les Nacions Unides. El suec, defensor de la diplomàcia tranquil·la, creia fermament que els problemes s’havien d’adreçar abans que s’enquistessin. I, sempre seguint els dictàmens de la Carta de les Nacions Unides, va fer de mediador directe en tots els conflictes que van esclatar al llarg del seu mandat. Va intervenir en l’alliberament de quinze pilots nord-americans retinguts a la Xina (1955), en l’enfrontament entre Israel i els Estats Àrabs (1955), en la crisi del canal de Suez i del Líban (1956), en el conflicte entre Jordània i els Estats Àrabs (1958), a Laos (1959), etc. I, com a curiositat, hem de recordar que va ser durant el seu mandat que els soldats de l’ONU van començar a portar el casc blau.

Un supervivent de l'accident va explicar que l'avió havia estat atacat i havia patit una explosió

Però només una hostilitat va provocar la seva mort. Aleshores, Àfrica començava una nova etapa en la seva història: el postcolonialisme. Hammarskjöld anhelava que les Nacions Unides es convertissin en una eina de suport per a les aspiracions d’aquest continent i volia evitar que es convertís en un camp de batalla de la guerra freda. I, en aquell context, el Congo tenia una importància cabdal, per la ubicació geogràfica, perquè es tractava d’una de les excolònies més grans i perquè era una de les més riques en recursos naturals, especialment en urani, un mineral imprescindible per a la creació d’armament nuclear.

La relació entre el Congo i Bèlgica havia començat anys abans, quan el rei Leopold II tenia l’explotació exclusiva d’aquella zona. S’estima que entre el 1880 i el 1920 la meitat de la població (uns deu milions de persones) van morir per culpa del seu regnat. El 1908, el monarca es va veure obligat a vendre la seva gallina dels ous d’or a l’estat belga, que hi va ser fins al 1960. Quan Joseph Kasavubu va ocupar la presidència del país, després de la independència, va haver d’afrontar una situació ben complexa: l’administració s’havia de refer, l’exèrcit s’havia amotinat, gran part de la població blanca havia fugit i la província de Katanga, liderada per Moise Tshombe, que encara tenia lligams importants amb Bèlgica, s’havia declarat independent. Per tots aquests motius, el president Kasavubu i el primer ministre Patrice Lumumba van sollicitar assistència a les Nacions Unides.

La resposta de l’organització internacional va sorprendre tothom. El Consell de Seguretat va aprovar una resolució que instava el govern belga a retirar les tropes del Congo i que autoritzava el secretari general a proporcionar assistència militar al govern congolès. Per primera vegada, l’organisme internacional feia servir la força armada per intervenir en una crisi postcolonial. L’operació, però, va ser un desastre –diversos civils i soldats de l’ONU hi van perdre la vida–, i el president Lumumba va anunciar la possibilitat de demanar ajuda militar a Rússia per contrarestar la pressió de les potències occidentals. Hammarskjöld, ferm defensor de la neutralitat de les Nacions Unides, va rebre crítiques tant d’Orient com d’Occident. I, en aquest punt, i amb la voluntat d’arribar a un acord de pau, va decidir reunir-se personalment amb Moise Tshombe, el líder katanga; però no va arribar mai a la cita.

Premi Nobel de la Pau

Deu dies després de l’accident, tots els cossos de les víctimes del sinistre –el polític i quinze persones més– van ser traslladats als seus països d’origen. A Suècia, Hammarskjöld va rebre un funeral d’estat i, aquell mateix any, el Premi Nobel de la Pau a títol pòstum.

Just després dels fets, es va determinar que l’accident havia estat culpa del pilot, però el cas no es va tancar. Als anys noranta, el ministeri d’Afers Exteriors suec es va fer ressò d’una informació que havia difós una televisió britànica, que afirmava la possibilitat que un pilot belga hagués disparat des de l’aire contra l’avió en el qual viatjava Hammarskjöld. L’any 2011, la investigadora Susan Williams va publicar un llibre que va suposar un punt de no retorn: Qui va matar Dag Hammarskjöld: les Nacions Unides, la guerra freda i la supremacia blanca a Àfrica.

El 2015, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va crear una comissió formada per un grup independent d’experts per examinar les noves dades. Formaven part de la comissió: Mohamed Chande Othman, president del Tribunal Suprem de Tanzània, Kerryn Macaulay, representant d’Austràlia davant de l’Organització d’Aviació Civil Internacional, i Henrik Larsen, expert en balística de la policia nacional danesa. La investigació va acabar el setembre del 2022, sense haver arribat a conclusions prou clares. L’informe suggereix que l’avió ja estava en flames quan va aterrar i que altres avions i agents d’intel·ligència hi estaven a prop. Othman també denuncia la manca de cooperació d’alguns estats per intentar aclarir els fets. Bèlgica, França i Suècia han garantit ampli accés als seus arxius, a diferència dels Estats Units i el Regne Unit.

Un home equidistant

El 1961, el diari britànic The Telegraph va publicar una vinyeta amb una parella ben curiosa: Charles de Gaulle, president de França, i Nikita Khrushchev, líder de la Unió Soviètica. Tots dos enemics, dibuixats dalt d’un tanc, coincideixen en afirmar: I don’t like Dag (‘No m’agrada Dag’). El secretari general de les Nacions Unides va enviar un exemplar d’aquell diari a un amic, l’artista Bo Beskow. I en una nota li comentava que aquella vinyeta li havia semblat graciosa, i un bon indicatiu que feia bé la seva feina, ja que no es devia a cap bloc de la guerra freda.

Però quins elements criden l’atenció en aquesta història? Els llums de l’aeroport es van apagar just abans que el pilot de l’avió comencés a fer la maniobra per descendir. Els registres de vols de la torre de control d’aquella nit van desaparèixer i la persona encarregada els va haver de reescriure de memòria, dos dies més tard. Productors de carbó testimonis dels fets van declarar que havien vist com un avió petit s’aproximava a un de gran i, després, una gran llum encegadora, i com el gran queia en flames. Aquests testimonis, però, van ser ignorats per les autoritats colonials britàniques. Un antic oficial del cos de Marines dels Estats Units, escorta i membre de l’equip del secretari general, va sobreviure unes poques hores. Abans de morir a l’hospital, va explicar com l’avió havia estat atacat i havia patit una explosió. El seu testimoni va ser titllat de delirium premortem.

Diferents agències del govern nord-americà actives durant la guerra freda van negar sempre qualsevol implicació en l’accident. Tot i així, un antic agent destinat a la base americana a Xipre va interceptar una conversa d’un pilot que sobrevolava la zona on viatjava Hammarskjöld. “Veig un avió, m’hi acosto.” [Tot seguit, se senten trets] “Ho he fet, li he disparat i s’ha estavellat.” La gravació es va enviar a Washington i fins ara encara està classificada com a top secret. Finalment, crida l’atenció que els equips de rescat triguessin gairebé setze hores a arribar al lloc dels fets, tot i que l’avió va caure a vuit milles de l’aeroport i les flames eren visibles des de diferents indrets.

Possibles culpables?

D’aquest misteriós accident, fins i tot diferents persones se n’han adjudicat l’autoria. D’una banda, en un document intern del qual només s’han recuperat vuit folis, l’Institut Sud-africà d’Investigació Marítima (SAIMR) –grup paramilitar autor de diverses accions secretes a Àfrica finançades pel Regne Unit i els Estats Units– se’n declara instigador. Les cartes suggereixen que l’M16 i la CIA van acordar que Hammarskjöld havia de ser eliminat.

D’altra banda, investigacions recents asseguren que Jan van Risseghem, un mercenari belga, va confessar a un amic, Pierre Coppens, que havia matat el secretari general de les Nacions Unides, quatre anys més tard de l’accident. Es desconeix si Van Risseghem tenia alguna relació amb SAIMR. Res no fa pensar que aquest misteri es resolgui aviat, però, més enllà de la seva mort, la seva vida a favor de la pau és indiscutible. El president dels Estats Units J.F. Kennedy el va descriure com “el més gran estadista del segle XX”.

Per saber-ne més

Els darrers anys s’ha intentat recuperar aquesta figura oblidada per mitjà de llibres com Fites. Dietari espiritual d’un home d’acció (Viena Edicions, 2021), els seus
pensaments traduïts al català, o la biografia Dag Hammarskjöld, de Peter Wallensteen (Swedish Institute, 2004). També podeu consultar la pàgina web de la fundació dedicada a la seva memòria i la biografia que hi ha a la pàgina web de les Nacions Unides.

Aquest article es va publicar en el número 261 del Sàpiens (desembre 2023)