Al Londres del segle XVII, ningú no sortia a fer un tomb. Es caminava d’un punt a l’altre per pura necessitat. El motiu estava a l’abast de qualsevol nas: amb el riu Tàmesi com a claveguera principal, els carrers pudien a més no poder. El còctel era insofrible: adoberies, escorxadors, les defecacions dels cavalls escampades arreu, el temut “Aigua va!” i els cementiris en ple centre a rebentar. Aquells dies, l’anòsmia (p&egrav
Escampadora d'herbes: una lluita natural contra les males olors
