La nit del 7 de juliol del 1870 hi havia nervis i moviment a Casa Sorda de Sallent de Gállego, un poblet del Pirineu aragonès, a tocar de la frontera francesa. En una sala, els homes mataven l'espera jugant a cartes, atents a qualsevol murmuri que poguessin sentir de la cambra del costat, on un grup de dones que atenien un part llarg i complicat obeïen les ordres de la llevadora. Finalment, quan ja era de dia, un crit d'alegria va fer que Bartolo Arrudi entrés a l'habitació i abracés María Urieta, la seva dona. Era un nen, petit com una mala cosa. A causa de la data del naixement, el seu pare va dir que no hi havia cap dubte: es diria Fermín.
Durant la seva infantesa, Fermín Arrudi va ser un nen si fa o no fa com tots els altres. La seva preocupació principal era jugar amb els seus companys: posar paranys per a caçar pardals, fer punteria amb les pedres de la muntanya o amb la fona, i saltar amunt i avall pels barrancs del Linutar o de l'Arrigal. En aquells moments de jocs infantils, res no podia fer pensar que aquell nen esdevindria un dels personatges més populars del Pirineu aragonès. Temps al temps.
Els primers símptomes
Va ser cap als onze anys quan la malaltia es va mostrar i la seva fesomia va començar a canviar. A causa del gegantisme que l'afectava, als quinze ja mesurava un metre i vuitanta-un centímetres, quan l'alçada mitjana dels habitants adults de l'època no passava del metre seixanta-dos. En aquella època, Fermín ja es carregava a l'esquena amb tota facilitat els sacs de cent quilos, i cap home adult del poble no s'atrevia a desafiar-lo a un pulso. I la cosa no es va aturar: als divuit anys la seva alçada ja arribava als dos metres i quinze centímetres. Era tan alt que no podia ni ballar a la sala del poble, ja que el seu cap xocava contra el sostre.
A causa del gegantisme que l'afectava, als quinze ja mesurava un metre i vuitanta-un centímetres, quan l'alçada mitjana dels habitants adults de l'època no passava del metre seixanta-dos
La seva vida va fer un canvi radical poc després de complir els vint-i-un anys. Un antic conegut, Sebastián Fuentes, repartidor de vi d'un poble de la vora, el va presentar a l'empresari saragossà Francisco de Robiñán, que es va impressionar amb la mesura i la força del noi. Pocs dies després, Robiñán es va presentar a casa seva per tal de postular-se com a promotor de Fermín, al qual proposava d'exhibir-lo per diferents ciutats de l'estat, primer, i d'Europa i Amèrica, posteriorment. Les reticències de María, la mare, van ser trencades per la voluntat de Bartolo, el pare, i del mateix Fermín, el qual va posar com a única condició que durant els seus viatges estigués sempre acompanyat pel seu germà Valera.
I així va començar. Durant les festes del Pilar del 1891, Fermín Arrudi, batejat ja com el Gigante Aragonés, es va exhibir en un local del carrer del Coso de Saragossa, amb un gran èxit de públic. Un mes i mig després, coincidint amb les festes de Sant Andreu, el gegant era a la plaça de la Corralaza d'Osca, on la seva presència i la seva imponent fortalesa van aixecar una gran expectació.
Una carrera consagrada
Si el 1891 va representar el llançament del gegant a Aragó, l'any 1892 i els següents van ser els de la promoció per la resta de l'estat. La gira va començar el mes de gener per Madrid, ciutat on es va presentar abillat amb un vestit d'aragonès confeccionat per a l'ocasió. Allà, tal com recorda l'escriptor aragonès Rafael Andolz, "a més d'exhibir la seva alçada, va mostrar també la seva força hercúlia amb aixecament de pesos i concursos d'estirar la corda, en què desafiava quadrilles senceres de mossos". Arrudi fins i tot va ser convidat al Palau Reial, on va conèixer la reina regent, Maria Cristina, la infanta Maria Teresa i el príncep Alfons (el posterior rei Alfons XIII, que llavors tenia cinc anys). A partir d'aleshores, la vida de Fermín Arrudi va entrar en un remolí imparable, amb exhibicions a les ciutats més importants de la península Ibèrica, entre les quals hi havia València i Barcelona, on es preparava una gran celebració per a commemorar el quart centenari de l'arribada a Amèrica.
A partir del 1892, Arrudi va començar una gira que el va portar per tot l'estat espanyol i, després, per ciutats d'arreu del món
Després de cada una de les gires, Arrudi tornava sempre que podia a Sallent de Gállego carregat de bitllets de loteria que repartia entre els amics. En aquells dies de descans el gegant es dedicava a caçar, una de les seves activitats preferides; a tocar qualsevol dels instruments musicals que, tot i no haver estudiat mai solfeig, dominava, com el violí, el llaüt, la guitarra, la bandúrria o la pandereta; a cantar jotes pels carrers del poble i a fer llargues tertúlies al cafè El Resvalón amb els seus paisans, recordant les anècdotes més divertides dels seus viatges. Com aquella que va passar al passeig de la Independència de Madrid, quan Arrudi, tip que un guàrdia que s'havia ofert a encendre-li el cigar no hi arribés, el va encendre prenent directament el foc d'un fanal de gas del carrer.
La fama d'Arrudi aviat va traspassar la Península, i la seva presència es va començar a demandar arreu d'Europa. Així, l'any 1896, el gegant, acompanyat del seu promotor Francisco de Robiñán i del seu germà Valero, va arribar a París. I allà, un bon dia, va rebre la visita d'una admiradora de disset anys acompanyada de la seva mare. Era Louise-Carle Dupuis. En marxar, el gegant va comprendre que necessitava veure-la de nou. Va cridar el seu promotor i va dir-li que a la tornada de la gira havia d'aturar-se a París. En cas contrari, se'n tornava a Sallent.
Una gira mundial
I la gira va continuar per altres ciutats de França, de Bèlgica, d'Holanda i d'Alemanya. Fins a arribar a Viena, on Arrudi va ser exhibit al paranimf de la Universitat de la capital austríaca, mentre un centenar d'alumnes d'aquell país, d'Alemanya i d'Itàlia observaven, amb deteniment, l'anatomia del gegant tot seguint les explicacions dels seus professors.
Quan Arrudi va tornar a Sallent, a la tardor del 1896, després d'haver fet l'aturada a París, va anunciar que es casava. Tot i que pocs el van creure, un any després va tenir lloc el casament a la capital francesa, tal com va explicar El Pirineo Aragonés en la seva edició del dia 25 de juny del 1897: "Los periódicos han publicado con detalles de notoriedad la celebración en aquella capital del matrimonio de Gigante Aragonés [...] con una agraciada joven de 18 años... Démosles la enhorabuena, suponiendo que la 'mademoselle' estará satisfecha de la altura en que nuestro apreciado paisano la puede colocar, aunque sean grandes sus aspiraciones".
Tot i que el seu promotor hauria desitjat que Arrudi s'hagués establert en una capital com Madrid, ell mai no va deixar Sallent. Les llegendes que hom pot sentir avui en aquest poble sobre la seva vida són incomptables: que si es va carregar un ruc a l'espatlla per a fer-li travessar el riu, que si va tombar una mula de trenta mesos que s'havia escapat pel poble i arremetia guitzes contra tot allò que trobava... Fins i tot que es va enfrontar a un os únicament amb un ganivet i que va sortir-ne guanyador.
Llegendes a part, el cert és que l'any 1900 el gegant es va tornar a preparar per a una llarga gira que l'havia de dur a Alger i a París i a diferents països d'Amèrica. Precisament, els argentins es van entusiasmar tant amb Arrudi que va haver d'allargar la gira per aquest país. Però la seva salut cada cop era més precària. Per això, quan va tornar a Sallent, va decidir no fer cap més sortida. Havia guanyat prou diners per a gaudir d'una vida tranquil·la i destinava els dies a treballar a l'hort, a tenir cura del bestiar, a caçar i a cantar jotes.
Però la seva dona el va convèncer de fer un darrer viatge l'any 1912. El gegant va anar a Nova York, on va tenir l'èxit més important de la seva vida, i a l'Havana. En tornar, la malaltia ja l'havia vençut. Havia perdut pes i caminava geperut. Finalment, el 2 de març del 1912, va morir a Sallent. Tenia quaranta-tres anys. Van fer falta sis homes per a poder transportar la caixa de més de dos metres i quaranta centímetres de llargada on s'encabia el seu cos. Una processó silenciosa va començar a enfilar els carrers costeruts que menen a l'església de Sallent.
A l'acta de defunció, escrita per mossèn Miguel Ustáriz, s'hi pot llegir que "Fermín Arrudi era conocido con el nombre de 'Gigante Aragonés' por su extraodinaria estatura: dos metros veintinueve centímetros, y por el anillo de su dedo pasaba una moneda de diez céntimos. Su calzado medía cuarenta centímetros de largo por dieciocho de ancho; levantaba pesos que cuatro hombres robustos no podían mover. Falleció el día 2 a las cinco de la mañana, después de recibir los santos sacramentos. Se celebró en sufragio de su alma un funeral de tercera clase, y fueron testigos del sepelio la mayor parte de los vecinos de esta villa".
- Andolz, Rafael. El Gigante Aragonés. Saragossa: Mira Editores, 1998. La biografia de Fermín Arrudi, amb fotografies i documents.
Aquest article es va publicar en el número 27 del Sàpiens (gener 2005)