Objectiu: matar De Gaulle

L'any 1954, l'FLN donava el tret de sortida de la revolució algeriana per a posar fi al domini colonial. L'actitud de Charles De Gaulle d'acceptar l'autodeterminació del país africà va convertir el president francès en l'enemic número 1 de l'Organització de l'Exèrcit Secret (OAS)

Charles De Gaulle va patir diversos intents d'assassinat
Charles De Gaulle va patir diversos intents d'assassinat Wikimedia Commons
1 de gener del 2005 a les 00:00
Autor
Guardar a favorits

"Tenint en compte totes les dades de la situació algeriana, considero necessari que avui es proclami el recurs a l'autodeterminació. En nom de França i de la República, em comprometo a demanar, d'una banda, als algerians què volen ser en definitiva i, d'altra banda, a tots els francesos, de ratificar aquesta elecció". Aquestes eren les paraules que el general Charles De Gaulle pronuncià el 16 de setembre del 1959 en un dels discursos més extensos que dedicà mai a la qüestió algeriana. L'autodeterminació del país africà entrava a escena poc més d'un any després que De Gaulle hagués accedit al poder a conseqüència de la revolta d'Alger del maig del 1958, durant la qual, paradoxalment, els colons i l'exèrcit francès propiciaren l'accés a la presidència del general, antic heroi de les forces de la França lliure, que els militars creien un ferm partidari de mantenir la sobirania francesa sobre Algèria.

Les paraules de De Gaulle provocaren un tombant en la situació algeriana i aixecaren un gran desconcert i, posteriorment, un gran recel entre els sectors més extremistes partidaris de l'Algèria francesa, que a partir d'aquest instant deixaren de veure el president francès com el gran aliat de la seva causa. Per això, el gener del 1960, els sectors ultradretans francesos presents a Algèria van intentar provocar un nou motí conegut com la Setmana de les Barricades. El fracàs de la rebel·lió, però, va ser total, i els instigadors van ser processats i condemnats a penes de presó elevades.

El naixement de l'OAS

Però alguns dels extremistes que havien organitzat la Setmana de les Barricades van aconseguir fugir d'Algèria i refugiar-se a l'estat espanyol, on el franquisme tolerava la seva presència gràcies a l'afinitat ideològica que els unia. Entre els ultres refugiats a Madrid hi havia Pierre Lagardaille, Jean-Jacques Susini i Joseph Ortiz, que, vista l'evolució que prenia la situació algeriana (amb l'inici, fracassat, de converses entre l'executiu francès i el Front d'Alliberament Nacional, i l'anunci de De Gaulle d'un referèndum sobre l'autodeterminació), decidiren, l'11 de febrer del 1961, crear l'OAS, l'Organització de l'Exèrcit Secret. Inicialment, l'OAS s'afegia a la llarga llista d'organitzacions ultres que defensaven la sobirania francesa sobre Algèria, però ben aviat es va convertir en el seu referent principal.

I més encara quan alguns dels militars desplegats en territori algerià intentaren una nova revolta amb l'objectiu de forçar De Gaulle a reconsiderar la seva política. Fou l'anomenat putsch dels generals, un cop d'estat afavorit per diversos comandaments de l'exèrcit francès. Contra el que creien els seus promotors, la immensa majoria del contingent militar decidí mantenir-se fidel a De Gaulle i el fracàs del cop va provocar que els responsables passessin a la clandestinitat i augmentessin les files d'una OAS que fins aleshores era pràcticament desconeguda a Algèria. De fet, no fou fins al 5 de maig d'aquell 1961 que l'OAS celebrà la seva primera reunió secreta a Alger, amb el coronel Godard al capdavant.

L'exèrcit dels colons

Ben aviat, aquesta nova OAS es convertí en l'organització de referència de la població europea d'Algèria, entre la qual reclutaria gran part dels seus efectius. De fet, a partir d'aquest moment, l'OAS esdevindria el punt de trobada de tots els activistes per l'Algèria francesa: els poujadistes, els nostàlgics del règim de Vichy, els monàrquics, els anticomunistes i l'extrema dreta formaren l'amalgama de l'organització secreta. El gran èxit de l'OAS seria, però, el fet de convertir-se en l'exèrcit que la població europea d'Algèria desitjava davant del desencís que li havia provocat l'opció autodeterminista de De Gaulle i l'inici del procés negociador amb l'FLN, que portava tots els europeus al convenciment que la independència seria un fet si no s'actuava violentament per a evitar-ho.

Amb l'inici d'una sèrie d'atemptats contra la població algeriana acusada de simpatitzar amb l'FLN i contra els mateixos pilars del poder francès al país, l'OAS aconseguí imposar la seva llei a Algèria amb la plena complicitat de la població europea, que ocupava el 90% dels càrrecs a l'Administració de la colònia. Així doncs, al final del 1961, i amb el procés negociador francoalgerià iniciat, l'OAS s'havia convertit en un exèrcit clandestí enfrontat tant amb els independentistes de l'FLN com amb l'executiu francès.

L'OAS era ben conscient que, tot i tenir el suport de la població europea d'Algèria, si realment pretenia posar fre a la política governamental respecte a la qüestió d'aquesta colònia, el que calia era guanyar la batalla pel poder a França. Així doncs, ja des dels seus orígens, el territori francès metropolità es convertí en una de les zones d'actuació privilegiades de l'OAS. Els ultres francesos pretenien, amb la seva activitat, boicotejar les iniciatives governamentals i, especialment, el procés negociador amb l'FLN.

La reestructuració que l'OAS patí internament també tingué conseqüències a la metròpoli. Naixia així la Secció Metropolitana de l'OAS, que tenia com a gran objectiu l'assassinat del president De Gaulle, considerat el principal responsable de la política d'abandonament d'Algèria.

L'OAS va esdevenir un exèrcit clandestí enfrontat tant amb els independentistes de l'FLN com amb l'executiu de De Gaulle

Des de l'agost del 1961, se succeïren els intents de l'organització ultra per a assassinar Charles De Gaulle. Tot i haver estat en diverses ocasions ben a punt d'aconseguir-ho, l'OAS no pogué assolir el seu objectiu i el general actuà amb mà dura contra els responsables d'aquestes accions. Els constants intents de l'OAS per posar fi a la vida del president evidenciaven encara més el seu veritable objectiu final: la consecució del poder a la metròpoli per tal de canviar l'orientació de la política algeriana, i, evidentment, també la francesa. L'acció de l'OAS a l'estat francès comptava, però, a diferència d'Algèria, amb un escàs suport de la població, que es manifestà massivament per a mostrar-hi el seu rebuig. 

El regne del terror

Els progressos de les converses entre l'FLN i el govern francès, que foren constants al llarg del 1961, i l'evidència que la descolonització d'Algèria ja era únicament qüestió de temps, provocaren la ira d'una OAS que augmentà sense parar la seva activitat criminal fins al punt de convertir Algèria en un autèntic regne del terror. La fal·lera assassina dels ultres quedà evidenciada en la instrucció 29 de l'OAS, en la qual el general Raoul Salan convidava els paramilitars clandestins a "obrir foc sistemàticament contra les unitats de la gendarmeria mòbil i dels CRS", i també contra "les personalitats intel·lectuals musulmanes", tot especificant que "cada cop que un d'aquests [intel·lectuals] serà sospitós de simpatia (i ho dic bé: sospitós i simpatia) per l'FLN haurà de ser abatut".

La signatura dels acords d'Évian, el març del 1962, que posaven fi a la guerra que lliuraven l'FLN i l'exèrcit francès des del 1954 basant-se en el reconeixement del dret d'Algèria a decidir lliurement el seu futur, no feu sinó augmentar la follia d'una OAS que estava entestada a dotar la guerra algeriana d'un tràgic epíleg. En un comunicat, l'organització ultra afirmà que "l'alto el foc de De Gaulle no és el de l'OAS" i que, per tant, la guerra continuava pels extremistes partidaris de l'Algèria francesa. En el comunicat, l'OAS afirmava, a més, que des d'aleshores consideraria les tropes franceses com a tropes d'ocupació i feia una crida a la població europea a iniciar una insurrecció i aconseguir el control del país.

Els progressos de les converses entre l'FLN i el govern francès, que foren constants al llarg del 1961, i l'evidència que la descolonització d'Algèria era qüestió de temps provocaren la ira d'una OAS que augmentà la seva activitat criminal

Vista la impossibilitat de la seva victòria, l'OAS decidí donar inici a la política de terra cremada, que es caracteritzà per atemptats indiscriminats contra la població algeriana (entre els quals cal destacar el del port d'Alger, el 2 de maig del 1962, que provocà seixanta-dos morts entre els treballadors que havien acudit a la recerca d'un lloc de treball). El 7 de juny del 1962, l'OAS incendiava la biblioteca d'Alger i els 60.000 llibres que l'edifici albergava. I, per si no n'hi havia prou, a Orà, la biblioteca i quatre escoles van ser destruïdes amb explosius. Els militants de l'OAS, després d'haver amenaçat durant molt temps les agències de viatges i els colons que pretenien retornar a França davant la imminència de la independència, enfilaven al seu torn el camí de l'èxode carregats d'armament i de diners, un èxode que ja era generalitzat entre la població europea d'Algèria. Es posava fi així a un acabament de guerra veritablement terrorífic i que tal com havia afirmat Jean-Jacques Susini, un dels principals líders de l'exèrcit secret, pretenia tornar als seus habitants "l'Algèria del 1830": una Algèria destruïda i arrasada, com si l'ocupació francesa hagués estat l'únic vestigi de civilització que el país magribí havia conegut.

Amnistia i declivi

Tot i no evitar la pèrdua d'Algèria, l'activitat ultra a la metròpoli marcà profundament la vida política francesa fins i tot més enllà de la fi de la guerra. Després de la independència algeriana, proclamada el juliol del 1962, l'OAS continuà amb la seva particular croada contra De Gaulle, a qui continuà tenint en el seu punt de mira fins força anys més tard. Però l'amnistia general que, per desig exprés de De Gaulle, es decretà el 1968 als militants de l'OAS empresonats posà fi a l'activitat de l'organització ultra. Molts dels antics militants de l'OAS havien optat, després de la guerra, per un exili daurat a l'Espanya franquista, que els acollí amb els braços oberts i que convertí la costa del sud dels Països Catalans (del Baix Segura a la Marina) en el refugi predilecte d'aquells que havien castigat a sang i foc el desig de llibertat del poble algerià.

Els homes de l'OAS
Raoul Salan, el comandant

Raoul Salan era un veterà general francès quan arribà a Algèria per a fer-se càrrec del comandament militar en aquest territori. Abans, durant la guerra d'Indoxina, ja havia estat comandant en cap de les tropes franceses en una colònia en guerra. Participà als fets del 13 de maig del 1958 i forçà l'accés de De Gaulle al poder, un De Gaulle amb qui trencaria posteriorment. Salan es convertí en dirigent de la clandestina OAS, de la qual assumí també el màxim comandament. Condemnat a mort en rebel·lia el 1961, fou arrestat el 1962 i se li modificà la condemna a mort per una cadena perpètua. Sortí en llibertat el 1968 després de l'amnistia de De Gaulle, i el 1982 fou rehabilitat. Morí el 1984.

Jean-Jacques Susini, el propagandista

Fill d'una família corsa emigrada a Alger, Jean-Jacques Susini es convertí en un dels principals líders ultres durant la guerra d'Algèria. El 1959 fou elegit president de l'Associació General d'Estudiants d'Algèria, des d'on participà activament a la Setmana de les Barricades, després de la qual fou detingut. En llibertat provisional, fugí a Madrid abans de fer-se pública la seva sentència. A la capital espanyola, participà en la creació de l'OAS, de la qual es convertí en el responsable d'acció política i propaganda. A les acaballes dels noranta, Susini esdevingué un dels homes forts del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen a la regió marsellesa.

Jean Bastien-Thiry, l'home que intentà matar De Gaulle tres vegades

El tinent coronel Bastien-Thiry, enginyer de l'exèrcit de l'aire, encapçalà els escamots de l'OAS que intentaren assassinar De Gaulle tres vegades: al Pont-sur-Seine, al centre de París i, finalment, al Petit-Clamart. Escasses setmanes després dels atemptats del 22 d'agost del 1962, Basthien-Thiry i els seus homes (antics soldats, desertors i refugiats polítics hongaresos) foren arrestats per la policia francesa. El 1963 fou processat per l'atemptat del Petit-Clamart. Durant el judici, afirmà que únicament pretenien segrestar De Gaulle, un argument que no convencé el jutge, que el condemnà a mort el 4 de març. L'11 de març del 1963, Basthien-Thiry fou afusellat.

Per saber-ne més
  • Usall, Ramon. Algèria viurà! França i la guerra per la independència algeriana (1954-1962). València: Publicacions de la Universitat de València, 2004. Una visió general de la guerra per la independència d'Algèria.
  • Fleury, Georges. Histoire secrète de l'OAS. París: Grasset, 2002. Una de les publicacions més completes sobre l'Organització de l'Exèrcit Secret.
  • Delarue, Jacques. L'OAS contre de Gaulle. París: Fayard, 1994. Una crònica documentada del combat de l'OAS contra el general De Gaulle.
  • "L'OAS. Les secrets d'une organisation clandestine". A: Historia Thematique, núm. 76. París, març-abril 2002.

 

Aquest article es va publicar en el número 27 del Sàpiens (gener 2005)