Els exilis dels Borbons

Carles IV, Isabel II, Alfons XIII, Joan Carles I... Durant els tres segles que els Borbons han regnat a Espanya, la insòlita situació de tenir un monarca a l'exili ha estat habitual. Malgrat els anys i les circumstàncies, hi ha hagut dos fets que s'han repetit en el temps: mantenir un tren de vida fastuós i una llibertat absoluta en la vida privada

L'exili no va impedir que Carles IV, Isabel II, Alfons XIII, Joan de Borbó i, ara, Joan Carles I, gaudissin de rendes milionàries, palaus fastuosos ni de festes amb llicències privades
L'exili no va impedir que Carles IV, Isabel II, Alfons XIII, Joan de Borbó i, ara, Joan Carles I, gaudissin de rendes milionàries, palaus fastuosos ni de festes amb llicències privades Albert Bernat i Pep Montoya
Autor
Arnau Cònsul
Assessor
Àngel Casals
Guardar a favorits

"Hi havia una vegada un rei que gastava tants i tants diners i havia protagonitzat tants escàndols, que el poble n’estava avergonyit i es va cansar de pagar-li la vida. Així que hi havia gent que volia fer-lo fora. Però, abans que es produís un daltabaix imprevisible, alguns dels seus amics i servidors li van aconseguir un lloc on viure a l’estranger, gràcies a la generositat d’un rei amic, que li va deixar un dels seus palaus per tal que pogués instal·lar-s’hi i seguir vivint amb tots els luxes i amb tants servents com necessités. Mentrestant, els seus amics i servidors també havien aconseguit un altra cosa: convèncer el poble que el seu fill, el príncep, ocupés el lloc del pare i es convertís en rei. D’aquesta manera, s’evitava el daltabaix i, de torna, els servidors mantenien els seus llocs de feina privilegiats. És clar que la decisió del príncep, d’entrada, va provocar una discordança entre pare i fill, però el temps tot ho cura i, al cap d’uns anys, van trobar la manera de fer les paus i aconseguir que el rei exiliat tornés, de tant en tant, al seu país."

A grans trets, si bé retocant matisos i circumstàncies, l’esquema d’aquest conte pot aplicar-se tant a la vida de Carles IV, com a la d’Isabel II i Alfons XIII, a més de la de Joan Carles I i, fins i tot, a la del seu pare, Joan de Borbó, encara que no se cenyís mai la corona. I és que, els tres segles que els Borbons han regnat a Espanya, la insòlita situació d’un monarca exiliat s’ha fet gairebé habitual, però, així i tot, i aquest és el factor més extraordinari, mai no ha suposat l’adeu definitiu de la dinastia. El món globalitzat els ha dut a canviar els castells francesos per mansions luxoses al golf Pèrsic, però l’allunyament dels feus patrimonials no només no els ha impedit mai mantenir un tren de vida fastuós, sinó que, a més, els ha permès gaudir d’una llibertat absoluta en la vida privada. Vet aquí un altre tret biogràfic que es repeteix en tots els sobirans exiliats: el trencament del matrimoni reial.

 

 

CARLES IV. Una parella de tres a costa de Napoleó

El primer Borbó que va decidir tocar el dos, la primavera del 1808, va ser el cinquè regent de la nissaga: Carles IV, que havia pujat al tron uns mesos abans que esclatés la Revolució Francesa, l’esdeveniment que va marcar el seu regnat. I és que per fer front als aires revolucionaris, el rei va confiar el govern a Manuel Godoy, que el 1792 es va convertir en ministre universal i font de tota mena de rumors i especulacions sobre el perquè del seu ràpid ascens social. En tot cas, abanderat de la Il·lustració, les seves reformes per retallar el poder a l’alta noblesa i el clergat (incloent-hi una desamortització, el 1798) i una erràtica política internacional (declarar la guerra a França per aliar-s’hi tot seguit contra Anglaterra i, finalment, deixar via lliure a Napoleó perquè ocupés Portugal) li van valer una animadversió popular que, a la llarga, va ser el detonant de la caiguda del monarca. Aquesta, ocorreguda el 19 de març del 1808 arran del motí d’Aranjuez, va vestir-se d’abdicació reial en favor del seu fill, Ferran VII –més que probable instigador de l’avalot–, però va culminar en l’exili dels reis i del ministre, el 5 de maig, quan Napoleó va reunir pare i fill a Baiona per obligar-los a cedir-li el tron espanyol. 

A canvi, tots dos rebrien una compensació milionària de Napoleó i s’instal·larien, en reclusió daurada, en dos palaus francesos: Ferran se n’aniria a Valençay, amb un germà i un oncle, assegurant-se quatre milions de francs francesos anuals; i Carles, amb la reina Maria Lluïsa i Godoy, aniria a Compiègne, en una antiga residència dels reis de França, on mantindria la consideració i el tractament de rei, un seguici de dos-cents cinquanta servents, diverses carrosses, dos centenars de cavalls i set milions i mig de francs de pensió anual. 

El rei desitjat' torna a Espanya

A partir d’aquí, la trajectòria dels dos exmonarques va ser ben diferent, perquè, mentre el primer va ser el rei desitjat pels espanyols, que es van embarcar en una guerra d’independència contra la invasió napoleònica, el segon es va acomodar a l’exili, i va demanar a Bonaparte que el traslladés vora el Mediterrani, en un clima menys rigorós, per la gota que patia. 

D’entrada, Napoleó va accedir que Carles, Maria Lluïsa i Godoy es traslladessin a Marsella, mantenint els privilegis i els pagaments, però la paciència de l’emperador es va esgotar ben aviat: va decidir reduir-li la pensió a menys de la meitat, deixant-la en només dos milions i mig de francs anuals, cosa que obligava el ministre a malvendre cavalls i joies, a més de prescindir de mossos i criats. Perquè, per viure com reis, els governants no en tenien prou amb un palau: van llogar una vil·la al camp per escapar-se, de tant en tant, de la ciutat, on, és clar, organitzaven festes i recepcions –en les quals, es diu, Carles sovint complimentava els convidats tocant un dels seus Stradivarius–. I, sempre que podia, organitzava partides de caça, la seva gran passió. 

Però, l’estiu del 1812, cansats de perdre poder adquisitiu i empesos per Napoleó, que temia els conspiradors britànics que es movien per Marsella i temptaven Carles per encendre una revolta, el matrimoni reial va decidir fer cap a Itàlia. Era una decisió fàcil: Maria Lluïsa era oriünda de Parma i el rei mateix havia nascut vora Nàpols, i el seu germà n’havia estat el rei fins al 1806 (Ferran, qui seria el primer rei de les Dues Sicílies, el 1816). Així, doncs, no els va costar instal·lar-se a Roma, primer al palau Borghese i, després, al palau Barberini. També hi van comprar unes quantes propietats per establir una autèntica cort: dos convents als afores de la Ciutat Eterna i una propietat a la riba del llac Albano. 

Ferran VII va acusar els seus pares d'haver-se venut les joies reials per poder-se pagar el tren de vida

Tot plegat era possible gràcies al conveni “entre el Rey Nuestro Señor y su Augusto Padre” que havien signat Ferran i Carles per superar la tensió generada dins la família. Cal tenir present que, en acabar la guerra del Francès, el 1814, el deseado havia estat coronat rei a Madrid, però havia prohibit taxativament als seus pares el retorn a casa. Això sí, a canvi de renunciar definitivament al tron, Carles IV rebria de Ferran VII una pensió similar a la que li havia pagat Napoleó tot aquest temps. I això que el nou monarca no va poder aclarir mai què havia passat amb les joies de la corona: sempre va acusar els seus pares d’haver-se-les endut, per evitar que caiguessin en mans dels invasors francesos... i d’haver-les venut, després, per pagar-se el tren de vida luxós que mai van deixar de dur.

Una mort morbosa

Maria Lluïsa i Carles van morir exiliats a Itàlia, amb pocs dies de diferència, el gener del 1819, en un d’aquells finals que tant agraden a certa historiografia morbosa: sense la reina, el rei es va sentir desemparat i no va saber sobreviure-la. El tercer en discòrdia, Godoy, va ser perseguit amb ràbia pel rei espanyol, que va aconseguir que el papa l’expulsés de Roma i li va prendre títols nobiliaris, a més d’invalidar el testament que Maria Lluïsa havia fet a favor seu, un de tants gestos que van engrandir els rumors sobre les relacions entre ells. 

Hàbil com era, però, l’exministre va traslladar-se a París, on va viure fins al 1851, havent aconseguit la restitució de títols i béns, a més d’una pensió del rei Lluís Felip d’Orleans. Va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise.

ISABEL II. La dels tristos destins?

Els escàndols, tant econòmics com polítics, a més dels d’índole sexual, van ser una constant durant el regnat d’Isabel II: casada a contracor amb un cosí d’aires amanerats a qui tothom, inclosa la reina, anomenava Paquita, la seva llista d’amants era gairebé vox populi. Ara bé, eren militars i polítics amb càrrecs de primer ordre, alguns dels quals eren membres destacats de la camarilla, el cercle que influïa en les seves decisions de govern. A més, la majoria d’historiadors dubten que els dotze fills que va tenir la reina fossin del seu marit Francesc d’Assís, començant per l’hereu, Alfons, de qui sempre es va dir que era fill del comte de Torrefiel, Enrique Puigmoltó. 

En qualsevol cas, més enllà de la promiscuïtat, era la influència reaccionària i les corrupteles de molts d’aquests consellers el que van convertir el regnat d’Isabel en un període convuls, ple de pronunciaments i de decisions erràtiques d’una monarca que no volia entendre que la política parlamentària guanyava pes any rere any, mentre creixien i prenien forma les idees republicanes. La poca capacitat governativa d’Isabel, a banda del protagonisme creixent d’un entorn en què, a més dels amants, pesaven els confessors de la reina (el pare Claret i sor Patrocinio, coneguda com la monja de les llagues) van provocar que, arreu d’Espanya, fos habitual parlar del cop que, tard o d’hora, tombaria la sobirana, no només el govern de torn, com passava sovint. 

La reina travessa la frontera

Entre el 1864 i el 1867, el general Joan Prim ho va intentar quatre cops (i en va avortar tres intents més), i finalment va triomfar el pronunciament del setembre del 1868, conegut com la revolució gloriosa i encapçalat per Prim, a més de Francisco Serrano (un dels amants d’Isabel) i l’almirall Juan Bautista Topete. La reina, que estava de vacances amb la majoria de la família reial, a Sant Sebastià, va tenir fàcil passar a França i instal·lar-se, primer, a Pau, al castell-bressol dels Borbó, on havia nascut el fundador de la dinastia, Enric IV, i poc després al palau Basilewsky de París, que va comprar amb els diners que havia anat depositant en un compte de la Casa Rothschild durant el seu regnat, i que va rebatejar com a palau de Castella.

A la capital francesa, ben acollida per l’esposa de Napoleó III, la granadina Eugenia de Montijo, va dur una vida amb poca presència pública, obsessionada únicament a aconseguir el divorci de Francesc d’Assís. De fet, a l’exili els dos consorts ja hi havien viatjat amb els amants respectius, Carlos Marfori i Antonio Ramos, i, un cop a París, el rei va instal·lar-se en un palauet als afores de la ciutat. 

La separació, en bona mesura per l’homosexualitat del rei, era una realitat de feia anys i l’exili ho va escenificar. Només les gestions de Napoleó III van aconseguir que la dissolució matrimonial fos amistosa, si bé va arribar després d’un estira-i-arronsa galdós en què Francesc volia fer valer els seus drets dinàstics per sobre dels d’Isabel (cal recordar que eren cosins germans: ell també era un Borbó). 

A la recerca d'un rei

És clar que Napoleó III va cobrar-se les gestions. Primer va convèncer la reina exiliada que renunciés definitivament al tron i abdiqués en favor del seu fill Alfons. Un gest molt calculat que arribava en un moment delicadíssim de la política espanyola i europea: l’estiu del 1870, en què un Joan Prim convertit en president buscava amb desesperació un nou rei, d’una nova dinastia, per regnar a Espanya. I totes les cancelleries europees volien jugar la partida.

L’obsessió de Napoleó III era impedir que la corona anés a parar en mans germàniques, en concret de Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen, a qui Prim havia ofert el tron. I era clar que, amb Isabel cedint el pas a un candidat propi, qualsevol proposta quedava desacreditada. Així va ser: després de la solitud d’Amadeu de Savoia com a rei, l’esclat de la Tercera Guerra Carlina, el 1872, i la fallida de la Primera República, que va durar onze mesos, Alfons XII va assumir el tron, i a Isabel li van deixar molt clar que era millor que no tornés a Madrid: “V.M. no es una persona, es un reinado, es una época histórica, y lo que el país necesita es otro reinado y otra época diferente de las anteriores”. Vet aquí l’escrit que li va remetre Antonio Cánovas del Castillo, el valedor principal de la restauració borbònica. 

Un cop a l'exili, Isabel II va quedar apartada de qualsevol decisió referent a la monarquia

Amb tot, l’exreina va viatjar diverses vegades al país, aparentment d’incògnit, si bé les seves estades a Sevilla, en balnearis del Cantàbric i en palaus als voltants de Madrid les coneixia tothom. Si bé és cert que no va assistir a la boda del seu fill, probablement per despit, perquè ningú no n’hi havia demanat el parer. Aquest distanciament amb el nou matrimoni reial ja no es va resoldre mai: Alfons XII va morir de tuberculosi, el novembre del 1885, tres dies abans de fer vint-i-vuit anys, però Isabel, malgrat que va assistir a l’enterrament del seu fill, no va recuperar el seu estatus. 

La seva jove, i reina consort, Maria Cristina, estava embarassada i va deixar-se aconsellar per Cánovas: calia que exercís la regència fins que nasqués el plançó. Que fos un nen va aclarir del tot el panorama: Alfons XIII va ser reconegut rei en el moment de néixer –fet insòlit– i sempre va tenir molt clar que havia d’oblidar-se de l’àvia que vivia a París. Tant és així que no van tenir mai relació, ni tan sols quan l’hereu va ser coronat, el 1902, quan va complir els setze anys que marcaven la majoria d’edat. Més encara: el flamant rei tampoc no va assistir a l’homenatge que la Tercera República Francesa va dedicar a Isabel II quan l’exsobirana va morir, el 9 d’abril del 1904. 

Uns actes d’una grandeur sorprenent, d’altra banda, amb regiments d’infanteria i artilleria rendint honors davant la capella ardent, i un seguici fúnebre que va recórrer els Camps Elisis, la plaça de la Concòrdia i les Tulleries. Cap representant espanyol no va ser enviat a buscar el cadàver, que va ser repatriat per sepultar-lo a l’Escorial.

ALFONS XIII. El rei amic dels feixistes 

L’inici de la caiguda d’Alfons XIII va produir-se vuit anys abans de la proclamació de la Segona República, el setembre del 1923, quan el monarca va donar suport al cop d’estat liderat per Miguel Primo de Rivera. No només això: el rei havia demanat al llavors capità general de Catalunya que avancés el cop i se sollevés abans que la Comissió de Responsabilitats del Congrés de Diputats emetés un dictamen sobre l’Expedient Picasso, és a dir, sobre l’informe militar que explicava el Desastre d’Annual del 1921. Un breu apunt: en la massacre que va tenir lloc a finals de juliol d’aquell any, en què van morir més d’onze mil soldats espanyols en pocs dies, sempre es va rumorejar que des d’altes instàncies s’havia enardit el general Silvestre a entrar pel Rif tan ràpid com fos possible, oblidant d’assegurar la rereguarda i les línies de subministrament, per tal d’obtenir un triomf sonat el dia de Sant Jaume (25 de juliol), patró d’Espanya i de les seves essències militars. No està de més recordar que Alfons XIII tenia accions de l’empresa Minas del Rif S.A., que explorava unes mines de ferro a la manera colonial, amb mà d’obra pràcticament esclava. 

El triomf de la República 

En qualsevol cas, no va ser fins a la crisi econòmica mundial del 1929, que va enfonsar la pesseta i va donar ales a l’oposició de treballadors, estudiants, intel·lectuals i certs sectors de l’exèrcit, que el rei va distanciar-se del dictador i Miguel Primo de Rivera va haver de dimitir. Tot i que primer va provar de trobar-li substituts (el general Berenguer i l’almirall Aznar), el rei finalment va accedir a celebrar unes eleccions municipals. La pressió social va convertir-les en un plebiscit sobre la monarquia. D’aquesta manera, la rotunda victòria republicana del 12 d’abril del 1931 va dur Alfons XIII a fugir cames ajudeu-me dos dies després: de nit i per una porta secreta del Palau Reial de Madrid, en un cotxe d’incògnit, direcció a Cartagena, on es va embarcar cap a Marsella. Va passar la resta de la vida allotjat en hotels de luxe a París, Londres i Roma, que pagava gràcies als diners que tenia dipositats en bancs suïssos. 

A la capital italiana, ben aviat va trobar-hi un aliat: Benito Mussolini, a qui va donar suport incondicional declarant-se “falangista de primera hora” i a qui va demanar suport per fer un eventual cop d’estat a Espanya per restaurar la monarquia. Com és ben sabut, Franco va rebre ajut monetari i armamentístic del règim italià, però Alfons encara va fer més: va donar un milió de pessetes a l’exèrcit rebel i va permetre al seu fill Joan que es traslladés al territori sollevat. En acabar la Guerra Civil, es va declarar traït per un Franco que mai no es va plantejar la restauració monàrquica, i va renunciar als seus drets com a cap de la casa reial un mes i mig abans de morir, a causa d’una angina de pit, a Roma, el 28 de febrer del 1941. 

Alfons XIII va donar suport incondicional a Mussolini declarant-se “falangista de primera hora"

Si bé Alfons XIII aprofitava qualsevol ocasió per declarar-se, sarcàsticament, “rei a l’atur”, no va privar-se mai de viatjar per mig Europa i per l’Orient Mitjà, allotjar-se en els hotels més luxosos i menjar als restaurants més prestigiosos de qualsevol ciutat que visitava. Els diners no van ser mai cap problema: la família, especialment Maria Cristina, n’havia acumulat en comptes arreu d’Europa, invertint la seva assignació reial en accions d’empreses nord-americanes. Amb els millors assessors al seu servei, Alfons no va tenir problemes per fer créixer la seva fortuna, que era d’uns trenta milions de pessetes a mitjans anys vint... equivalents a uns cent quaranta milions d’euros actuals, segons càlculs especialitzats. 

Afició faldillera 

L’exili també va resoldre el matrimoni reial, aquest cop: l’afició faldillera del monarca va fer saltar pels aires el seu matrimoni amb Victòria Eugènia de Battenberg, que ja li havia donat sis fills, i va decidir anar-se’n a viure a Londres, aprofitant el seu parentiu amb la casa reial britànica (era neta de la reina Victòria), que és el que li va valdre l’expulsió d’Itàlia per part de Mussolini, quan va voler instal·lar-s’hi. Victòria Eugènia va acabar residint a Lausana, a la vora del llac Léman, i va rebre una pensió de la monarquia britànica i una del govern franquista. 

Mentrestant, Alfons va preferir establir-se a París (preferentment, a l’hotel Meurice o, quan havia d’ajustar-se, al Savoy) i a Roma, que és on la mort va trobar-lo, el 1941, allotjat a l’hotel Le Grand, el més luxós de la Ciutat Eterna. Per això va ser enterrat a l’església de Santa Maria de Montserrat dels Espanyols, fins que el 1980 el seu net Joan Carles va ordenar traslladar les seves restes a l’Escorial. Cinc anys després, van fer-hi cap les de Victòria Eugènia, donant un nou sentit a la frase evangèlica “el que Déu ha unit, que l’home no ho separi”.

JOAN DE BORBÓ. Fill de rei i pare de rei, no coronat 

La successió d’Alfons XIII va arribar carregada de polèmiques: el fill primogènit, que també es deia Alfons, va ser pressionat per renunciar als drets successoris perquè havia preferit casar-se amb una dona cubana, no aristocràtica, l’any 1933. El segon fill, Jaume, també va ser obligat a cedir l’herència reial, en aquest cas perquè havia quedat sord quan era petit, a causa d’una doble intervenció quirúrgica per curar-li una mastoïditis (inflamació dels ossos del crani situats darrere les orelles). De manera que el rei a l’exili va fer córrer als drets el fill petit, el cinquè del matrimoni –enmig hi havia dues dones, Beatriu i Maria Cristina, que no comptaven en la línia successòria–. D’aquesta manera, quan Alfons XIII va morir, va ser Joan qui va passar a intitular-se comte de Barcelona i es va dedicar a sospesar les possibilitats que tenia de ser rei. 

És així que cal entendre que, si bé durant la Guerra Civil va intentar una operació per contactar amb el govern de Burgos, un cop acabat el conflicte bèl·lic, en intuir que Franco no tenia cap intenció de compartir el poder, va abandonar la Itàlia feixista per traslladar-se a la Gran Bretanya de Winston Churchill (no sense abans provar sort a l’Alemanya nazi). Allà, esperava que la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial posés fi al règim franquista i li donés la possibilitat de convertir-se en Joan III d’Espanya. 

Així ho va manifestar, per primer cop, en una entrevista en un diari suís, el 1942, però els atzars de la guerra freda van barrar-li el pas: Ióssif Stalin es negava que Espanya quedés sota l’òrbita britànica i preferia que la dictadura la tombessin grups d’esquerres, i no pas una aliança de monàrquics, a qui Joan va provar d’unir amb el seu Manifest de Lausana (1945), que va significar el seu trencament amb Franco. 

Els EUA van legitimar Franco perquè creien que la monarquia podia portar a un nou front popular

Però els Estats Units ho veien al revés: tenien por que, donant suport a una monarquia dèbil, en la figura de Joan, unes eleccions lliures acabessin posant un nou Front Popular al poder. Així que, a la Conferència de Ialta, el tema espanyol va ser molt secundari i, a la llarga, els aliats van legitimar la dictadura, mentre Joan de Borbó s’instal·lava a Estoril i, a poc a poc, començava a canviar de parer. Portugal s’havia convertit en un oasi de pau, durant i després de la Segona Guerra Mundial: grans fortunes de tot Europa van fer-hi cap, aprofitant la suposada neutralitat de la dictadura de Salazar, que volia vendre’s al món com un gran diplomàtic. Seu d’un dels grans casinos del continent, Estoril va permetre a Joan dur una vida de luxe, envoltat d’altres aristòcrates en hores baixes (“són una espècie en extinció”, va escriure Antoine de Saint-Éxupery quan va visitar la ciutat), mentre se situava a la vora de Franco. 

Sota la tutela del dictador 

Enviar el seu fill Joan Carles a estudiar a Espanya sota la tutela del dictador va ser el gest definitiu per reconciliar-se amb Franco, que, a canvi, li va permetre fer negoci (i caixa!) amb el patrimoni que tenia: des d’un iot que li havien regalat uns empresaris, fins als palaus de Miramar (a Sant Sebastià) i La Magdalena (a Santander) o l’illa de Cortegada (a Pontevedra). Va ser amb aquests moviments que, malgrat que durant tota la vida va plorar les estretors econòmiques amb què vivia exiliat, s’entén que quan va morir tingués 728,75 milions de pessetes en tres comptes bancaris a Suïssa, a més d’uns quants immobles de luxe a Madrid i Estoril. 

Podria considerar-se, però, que la decisió de Franco de nomenar el seu fill Joan Carles successor va ser l’última venjança freda del dictador contra qui havia gosat discutir-li el poder. La decisió va separar, altre cop, pare i fill, dipositari dels drets al tron l’un, primogènit seu l’altre... 

En aquest punt, no està de més recordar que la tradició borbònica no permetia la successió fins que l’hereu legítim no abdiqués formalment. I el Comte de Barcelona no va renunciar a ser cap de la casa reial espanyola fins al 14 de maig del 1977, quan el seu fill ja feia un any i mig que exercia el càrrec de rei, nomenat oficialment per les Corts franquistes el 22 de novembre del 1975, com a hereu del dictador.

JOAN CARLES I. Restaurar el negoci 

Trenta-nou anys més tard, va ser Joan Carles I qui va renunciar al càrrec perquè el seu tercer fill, Felip –altre cop, les altres dues eren dones i no comptaven en la línia successòria... perquè hi havia un hereu masculí–, es convertís en cap d’estat. Va ser el 18 de juny del 2014, però, aquest cop, no hi va tenir a veure cap daltabaix comparable a una invasió estrangera, una revolució, una dictadura o una guerra civil, sinó els draps bruts destapats a partir del 2012, arran d’un accident de caça a Botswana, que van fer sortir a la llum indicis d’enriquiment il·lícit, tant del monarca com d’altres membres de la família reial. El volum de l’escàndol el va xifrar The New York Times, que va publicar que el capital del rei havia ascendit de 1.790 milions d’euros el 2003 a 2.300 milions el 2012. 

Envoltat, des que va arribar al tron, dels empresaris més puixants de l’Espanya postfranquista (José Mª Ruiz Mateos, Javier de la Rosa, Alberto Cortina, Lluís Valls Taverner i Mario Conde), sempre va aprofitar el rang per obrir portes a inversions espanyoles a l’estranger –a canvi, és clar, d’una comissió–. També ha tingut altres fonts d’ingressos: en són un exemple la seva intervenció durant la crisi del petroli del 1974 perquè Aràbia subministrés carburants a Espanya, la compravenda de caces F-18 per a l’exèrcit, el 1982, la venda del Banco Zaragozano al britànic Barclays, el 2003, i les gestions per convèncer els dirigents àrabs que l’empresa constructora de l’AVE s’encarregués d’unir Medina amb la Meca per via fèrria, el 2011. Però l’opacitat que va envoltar sempre els comptes de la casa reial no es va veure afectada fins molts anys després d’aquests fets i del famós accident de caça a Botswana.

Va caldre que també sortissin a la llum la trama del cas Nóos (2012), que implicava el seu gendre Iñaki Urdangarín en una trama d’enriquiment i d’evasió fiscal; els milions pagats a algunes amants, com Bárbara Rey i Corinna Larsen, a canvi del seu silenci, o l’ús fraudulent de fons públics del patrimoni nacional per a obres personals perquè uns quants partits polítics demanessin que es crées una comissió parlamentària d’investigació. Era el 2020 i aleshores Joan Carles ja s’havia convertit en rei emèrit, però seguia tenint un paper institucional notable, com a representant de l’Estat en actes arreu del planeta. 

Si bé la comissió no va tirar endavant perquè la majoria del Congrés (PSOE i PP) va votar-hi en contra, la possibilitat real que els casos de corrupció acabessin en un judici, com li havia passat al seu gendre, va dur Joan Carles a prendre el camí de l’exili, el 3 d’agost del 2020, mentre mig món es refeia dels efectes de la pandèmia provocada pel coronavirus. 

L’excepcionalitat d’aquest exili, que no ha impedit a qui conserva el títol de rei emèrit de tornar a Espanya en diverses ocasions, i l’habilitat amb què Felip VI ha renunciat a tota herència monetària relacionada amb els negocis tèrbols del seu pare, a qui va retirar una pensió anual de dos-cents mil euros, no ha de fer oblidar la capacitat de supervivència d’una família que, des del 1714, ha surfejat tota mena de temporals polítics sense renunciar mai a una existència de luxe i trufada d'excessos. A viure, en definitiva, a cos de rei. 

L'emèrit resideix en una mansió de luxe valorada en uns 11 milions d'euros que està situada a l'illa de Nurai, a 20 km d'Abu Dhabi
L'emèrit resideix en una mansió de luxe valorada en uns 11 milions d'euros que està situada a l'illa de Nurai, a 20 km d'Abu Dhabi
“ La lògica dinàstica dels Borbons els ha dut a una tendència cleptòmana”

ÀNGEL CASALS, professor d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona. 

Si bé el de Joan Carles és un cas diferent dels seus antecessors exiliats, no deixa de ser sorprenent la capacitat dels Borbons per regenerar-se o, si més no, mantenir-se al tron. Com s’explica? 
A diferència d’altres dinasties europees, la solidaritat entre els seus membres s’ha demostrat més aviat escassa. Al segle XVIII, els prínceps d’Astúries ja van esdevenir una cosa així com els caps de l’oposició al govern dels seus pares. Felip V va haver de veure com el seu fill, el futur Ferran VI, aplegava entorn seu els crítics amb els ministres del seu pare, i Ferran VII, com a príncep d’Astúries, no va tenir cap mania a conspirar contra Carles IV i Godoy. Amb Joan Carles no ha estat el mateix, però el resultat sí: l’hereu rebutja el seu antecessor per assegurar-se el tron. 

Se’n diu capacitat de supervivència? 
Se’n diu lògica dinàstica: la nissaga està per sobre dels individus. L’experiència dels exilis successius li han donat un tarannà particular i en un doble sentit: d’una banda, el fet de devorar els seus membres per salvar-se com a dinastia; i de l’altra, que això ajuda a entendre la seva tendència cleptòmana, ja que mentre regnen han d’acumular diners i patrimoni per a un futur exili... que saben que arribarà en un moment o altre. La voracitat econòmica que han demostrat des de Ferran VII s’entén perfectament quan poses en l’equació que els cal assegurar-se la vida fora. 

Com s'ha pogut perpetuar al llarg del temps aquesta situació? 
Caldria reflexionar com s’ha de definir un estat que periòdicament expulsa els seus caps per reconciliar-s’hi poc després. Cal tenir en compte que des del segle XIX, la classe dirigent –política, econòmica i funcionarial- va construir un model polític basat en la utilització del pressupost i el butlletí oficial per assegurar-se el domini. La virtut de la monarquia ha estat actuar a la vegada com a paraigua i com a soci. 

Quin relat històric se n'ha fet de tot plegat? 
De la transició fins ara, s’ha fet una manipulació barroera de la història per construir un relat sobre la monarquia amb dos arguments fonamentals: Espanya és monàrquica per tradició i convicció, i les alternatives republicanes han estat un fracàs. Sobre el primer cas, la democràcia, i la república, van arribar després de processos de mobilització popular, i el seu suposat fracàs sempre ha estat per un cop militar. En realitat, no s’ha fet mai una consulta democràtica sobre aquesta qüestió. 

Hi ha algun exemple recent de referèndum sobre la monarquia? 
Se'n van fer a Itàlia i Bulgària, el 1946, i a Grècia, el 1974. El resultat sempre va ser el mateix, la proclamació d'una república. A Romania, es va arribar a parlar de fer un referèndum per restaurar la monarquia, però sembla que després del 2020 es va abandonar la proposta. Fora d’Europa, se n'han fet, o es projecta fer-ne, en països membres de la Commonwealth. A Austràlia, el 1999, va guanyar la continuïtat de la monarquia. En canvi, Barbados, el 2021, es va convertir en república, un procés que es preveu que segueixin ben aviat Jamaica i les altres antigues colònies britàniques de les Antilles. 

Per saber-ne més

La millor manera d’aprofundir en els anys d’exili dels diferents monarques és a través de les biografies que, sense obviar detalls poc decents, n’han fet historiadors com Luis Smerdou Altolaguirre, Carlos IV en el exilio. Pamplona, EUNSA, 2000; Isabel Burdiel, Isabel II: una biografía (1830-1904). Madrid, Taurus, 2010, o Rebeca Quintans, Juan Carlos I: la biografía sin silencios. Madrid, Akal, 2016; i, és clar, amb l’anàlisi de tot el període post-Restauració que fa Paul Preston, Un poble traït. Corrupció, incompetència i divisió social. Barcelona, Base, 2019. 

Aquest article es va publicar en el número 272 del Sàpiens (novembre 2024)