De l'espoli a la descolonització dels museus

Tot i que pot semblar que el debat sobre la descolonització dels museus és recent, fa temps que s’estan impulsant accions per adaptar aquestes institucions del segle passat al món contemporani, amb l’objectiu de convertir-les en espais més justos i inclusius. L’eliminació de cartel·les racistes, el replantejament de les exposicions, la repatriació de peces i la contractació de persones racialitzades són alguns dels canvis que els museus europeus estan implementant per adequar-se als nous temps. 

Aquests ajustos s’associen sovint amb el procés que s’ha anomenat la descolonització dels museus. Tot i això, a l’estat espanyol el debat públic acostuma a passar per alt la majoria d’aquestes iniciatives, centrant-se en temes com la legitimitat de la repatriació de peces o fins a quin punt el colonialisme espanyol del segle XX, que va ser residual però va existir, eximeix les nostres institucions de les crítiques que afecten altres potències colonials europees. El conflicte és essencialment polític, però el canvi és inevitable. 

Ara bé, què implica realment descolonitzar un museu? És suficient repatriar les peces espoliades, o estem parlant d’una transformació més profunda que qüestiona la mateixa raó de ser d’aquestes institucions? 

La institució al servei de la dominació 

Els museus són molt més que simples contenidors d’objectes, són una finestra a una manera d’entendre el món, una eina que reflecteix com ens hem imaginat –i encara ens imaginem– la relació entre nosaltres i allò que ens envolta o que ens és llunyà. Van néixer al tombant del segle XVIII, en un moment de consolidació dels estats-nació, del creixement del comerç atlàntic i de la Revolució Industrial. 

Molts d’aquests equipaments es van establir en edificis majestuosos, exhibint col·leccions infinites d’objectes, restes humanes, animals i, fins i tot, plantes i llavors provinents d’arreu. Aquells tresors, exposats amb orgull, mostraven la potència dels estats i van servir per construir un relat que va acabar legitimant el domini colonial. Altres museus van originar-se en iniciatives particulars, molt més modestes, o van formar-se arran d’iniciatives populars per donar valor a allò que des de l’alta cultura o els esquemes burgesos es considerava d’interès menor. Així doncs, malgrat que el museu com a institució està vinculat al projecte d’estat-nació europeu, de museus n’hi ha de molt diversos, i cadascun representa una realitat concreta. Aquí ens centrem en els aspectes que sovint tenen en comú els museus de caràcter universal, és a dir, aquells que, en certa manera, pretenen explicar el món. 

La noció de colonialitat del poder, desenvolupada pel sociòleg peruà Aníbal Quijano, és central per entendre aquest tipus d’institucions. La colonialitat és un concepte que va més enllà del colonialisme com a fet històric. Es refereix a les estructures de poder i jerarquia que es van establir durant l’època colonial i que encara perduren. Els objectes i els espècimens que omplen les vitrines dels museus etnològics i de ciències naturals tenen recorreguts complexos, sovint associats a desigualtats violentes que els museus tendeixen a ocultar per sostenir un altre relat: d’una banda, les societats primitives, i, de l’altra, la modernitat occidental, deixant de banda la possibilitat i l’existència de diversitat cultural. 

A l’interior de les sales i els magatzems, objectes primitius i excepcionals, recollits per exploradors, missioners, comerciants i diplomàtics en contextos colonials, es classifiquen i s’exhibeixen segons categories molt diferents als seus significats originals: número d’inventari, procedència (usualment un estat), grup ètnic, material, mida, any d’ingrés... Els museus esdevenen, així, espais d’ordre i jerarquia, on no només es classifiquen objectes, sinó també pobles i persones. Ara bé, el museu no només ordena objectes, sinó que també disciplina els visitants. El silenci hi és norma, i els cossos es mouen amb discreció entre vitrines intocables, seguint un recorregut que imposa una manera única d’entendre el món. 

La descolonització dels museus implica reconèixer la relació que tenen amb la colonialitat i posar en el centre qüestions relacionades amb per què i com les peces han arribat a les col·leccions. Si els objectes exposats formen part de l’espoli colonial, les seves històries també han estat espoliades, i, si el que es vol és desfer les lògiques de la colonialitat, cal recuperar-les. Cada cop són més els museus que redissenyen el seu discurs, centrant-se en l’origen de les col·leccions; un canvi que sovint respon a les demandes de col·lectius amb vincles biogràfics amb les peces, que reclamen relats més justos. Un exemple: en l’exposició permanent de la seu del carrer de Montcada del Museu Etnològic i de les Cultures del Món, el context d’adquisició de les peces està pràcticament exclòs del discurs museogràfic. En canvi, la seva mostra temporal Col·leccionar a la colònia. El fons Baux/Núñez de Prado –que inclou una cinquantena d’objectes procedents de la col·lecció de qui va ser governador a la Guinea Espanyola entre el 1925 i el 1932– va molt més en la línia dels nous temps. Els objectes serveixen, precisament, per parlar de la vida a la colònia amb les seves dinàmiques extractives, violències i desigualtats.

Quan es parla de l’origen de les col·leccions, és inevitable abordar la qüestió de la legitimitat de la seva presència als museus. Hi ha objectes, com els bronzes de Benín, que formen part de botins de guerra, i defensar-ne la legitimitat és impossible. Aquests bronzes provenen del saqueig britànic de l’antic regne de Benín el 1897. Una part del botí va quedar-se al Museu Britànic, mentre que la resta es va dispersar per museus i col·leccions privades d’Europa. Nigèria, on es troba el poble edo, creador d’aquestes obres, en reclama el retorn, un procés que ja s’ha iniciat amb l’acord d’Alemanya per tornar les peces que actualment posseeix. 

A més, moltes institucions, a escala internacional, s’han compromès a publicar els objectes que tenen a la plataforma Digital Benin, per facilitar-ne la repatriació. El Museu Etnològic i de Cultures del Món, per exemple, té quatre peces d’aquest saqueig que són part de la col·lecció Folch. 

És evident que el botí d’un saqueig no és legítim, però què passa amb les peces i els espècimens recollits per Jordi Sabater Pi i August Panyella a Ikunde (Guinea Espanyola)? O amb les peces filipines col·leccionades pel militar José Coronado Ladrón de Guevara, algunes de les quals es van fabricar especialment per a l’Exposició General de les Illes Filipines de Madrid, el 1887? O les recollides per les expedicions de l’Institut d’Estudis Africans del CSIC a la Guinea Espanyola o al Protectorat del Marroc? En l’àmbit internacional, cada vegada hi ha més consens respecte a les peces procedents de famílies jueves que van ser obligades a vendre’s el patrimoni durant la Segona Guerra Mundial per escapar del nazisme (com és el cas del fons Bührle, de Zúric). I també s’està consolidant un acord similar en relació amb les peces provinents de contextos colonials. Fins a quin punt les persones que es van vendre el patrimoni en època colonial ho van fer de manera lliure i sense coacció?

Per treure’n l’entrellat, és imprescindible conèixer la història colonial i el context d’adquisició de les peces. D’aquí la rellevància del que s’ha anomenat recerca de procedència o provenance research, que no només permet traçar la trajectòria d’objectes i espècimens i de com han anat canviant de mans, sinó també saber més detalls de l’entramat de relacions colonials que van fer possibles l’espoli i les col·leccions.

Les limitacions de la recerca

Ara bé, la recerca de procedència té unes limitacions difícils de pal·liar. Una de les conseqüències de la classificació que el museu fa de les peces és l’eliminació de significats originals i el protagonisme del col·leccionista europeu, que és qui té presència a l’arxiu. Per això és fonamental la col·laboració amb investigadors de procedències diverses, de dins i de fora de l’acadèmia. És en aquesta línia, que el Humboldt Forum de Berlín estableix col·laboracions amb investigadores de Namíbia, o fa recerca de procedència amb el Museu Nacional i la Casa de Cultura de Dar es Salaam, de Tanzània. Per la seva banda, el Museu Pitt Rivers de la Universitat d’Oxford acull representants de comunitats massai de Kenya i Tanzània per actualitzar la informació que tenen sobre les peces, i el Museu d’Antropologia i Arqueologia de Cambridge ha establert un acord amb la Universitat de Kampala per investigar la procedència d’una sèrie d’objectes abans de retornar-los a les seves comunitats d’origen. A Holanda, el professor Wayne Modest dirigeix un projecte, Pressing Matter, de 4,5 milions d’euros orientat a estudiar col·leccions colonials que inclou un ampli programa de col·laboracions en totes les fases. 

Restituir o reparar? 

Des de Catalunya, on la recerca de procedència tot just comença, aquestes iniciatives semblen el camí a seguir. Amb tot, no deixen de ser polèmiques. Les col·laboracions continuen establint-se en un context desigual on són les institucions de les antigues metròpolis les que acaben marcant l’agenda i aporten el finançament. El boom de projectes col·laboratius i de revisió de les col·leccions ha suposat una injecció de recursos a moltes institucions europees que, just abans de la febre descolonitzadora, estaven immerses en una crisi de visitants i de finançament. Per tant, hem de preguntar-nos si el projecte descolonitzador està servint per blanquejar les institucions museístiques en crisi o si realment s’estan començant a desmantellar les relacions de poder. En definitiva, descolonitzar els museus implica reconèixer les desigualtats en què es van formar les seves col·leccions, així com les que es continuen reproduint pel fet, per exemple, que es trobin a les antigues metròpolis colonials. La repatriació d’objectes i espècimens és un dels mecanismes per fer accessible el patrimoni als pobles espoliats. Tot i que sovint es parla de restitució patrimonial, el retorn de peces no garanteix una restitució plena, ja que restituir implicaria recuperar l’estat anterior a la colonització, cosa òbviament impossible. A més, la repatriació no elimina les desigualtats estructurals generades pel marc de la colonialitat. 

El filòsof camerunès Achille Mbembe subratlla que buidar els museus de les exmetròpolis no assegura la reparació de la violència colonial ni replanteja profundament les relacions de poder. Per això proposa l’anti-museu, un espai per qüestionar i repensar el sistema de poder-coneixement de la colonialitat, amb l’objectiu de construir un futur comú per a la humanitat. Conèixer i reconèixer el paper dels museus i les col·leccions de Catalunya en el context de la colonialitat pot ser el primer pas cap a un replantejament profund d’imaginaris i relacions de poder o bé quedar-se en un maquillatge més aviat estètic de les nostres institucions.