José Enrique Ruiz-Domènec: "Una persona es converteix en ciutadà quan sap història"

A ‘El duelo interminable’, José Enrique Ruiz-Domènec, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), desplega el seu mestratge per descriure amb rigor els combats d’idees i les pugnes historiogràfiques que han tingut lloc al llarg del segle XX, des de la Comuna de París i fins a l’actualitat

Ruiz-Domènec afirma que tot el seu bagatge cultural és fruit de la lectura
Ruiz-Domènec afirma que tot el seu bagatge cultural és fruit de la lectura
26 de febrer del 2025 a les 00:05
Autor
Guardar a favorits

Vostè diu que “les batalles culturals són més que guerres ideològiques”. Com es poden definir? 
En les batalles culturals hi intervenen elements que van més enllà de les ideologies: l’estètica, la iconografia, les vivències, l’ètica... Tots aquests elements constitueixen un imaginari de la batalla cultural. L’objectiu de la batalla cultural és esdevenir un autèntic diàleg. De fet, quan és exclusivament ideològica, a causa de la polarització, el diàleg és molt complex. 

Per què considera que el segle XX i les batalles culturals s’inicien el 1871, amb la Comuna de París? 
El llibre comença el 1871 perquè aleshores a França, i després a la resta d’Europa, es produeix una reflexió important: com integrar en l’ordre social les classes fins aleshores considerades dominades? I, en aquest sentit, la Comuna és un experiment malaguanyat. Els problemes que s’intenten resoldre el 1871 s’arrosseguen fins avui. A més, això em permet fer un diàleg amb l’historiador Eric Hobsbawm, que parla del “curt” segle XX, que comença el 1914 i acaba el 1991, mentre jo parlo del “llarg” segle XX, que va del 1871 fins al 2021. 

Les batalles culturals són una característica específica del segle XX? 
Sí. El segle XX busca l’harmonia en el debat. El segle XX és una paradoxa: és el temps més horrible i cruel de la història, però, al mateix temps, també el més desenvolupat. Abans hi havia debats? Sí, però ara el debat esdevé un element de civilització, perquè quan la batalla cultural s’acaba, comença la batalla amb les armes. 

Per tant, les batalles culturals són símbol de progrés? 
Un dels trets més importants de l’ésser humà és discrepar. Una civilització homogènia, de pensament únic, està condemnada a desaparèixer. Quan s’ha intentat, la societat s’ha encallat. Per exemple, del segle XI al segle VII aC, a la zona del Mediterrani, pràcticament no sabem què hi va passar perquè no hi havia conflicte d’idees. La situació canvia quan emergeix la civilització grega i apareixen espais de debat com les àgores. 

Les batalles culturals també seran importants al segle XXI? 
El segle XXI tindrà nous temes de debat, i el més destacat serà el diàleg entre la persona i la màquina. La batalla cultural actual està emmascarada per un guerra ideològica entre un conservadorisme nord-americà i un progressisme europeu, però la situació és força més complexa. 

Alguns autors apunten que estem vivint la crisi final de l’humanisme. Comparteix aquesta idea? 
Sí, hi estic completament d’acord. El final de l’humanisme és el darrer gran debat. I, per això, per a sorpresa de molts lectors, com a darrers dualistes del llibre confronto el papa Benet XVI i l’historiador Yuval Noah Harari. Cal preguntar-nos: hem d’acceptar el transhumanisme? Hem de convertir-nos en cíborgs? Si ens implantem xips al cervell, l’esforç d’aprendre cinc o sis llengües desapareixerà? Com ens canviarà tot això? És un gran tema de debat, igual que ho va ser fa cent cinquanta anys com s’havia d’integrar la classe obrera en la societat. 

Quin percentatge de política tenen les guerres culturals? A partir de la guerra freda, són més polítiques? 
Si analitzes amb profunditat el conflicte entre els Estats Units i la Xina, t’adonaràs que no es tracta d’un conflicte polític, sinó cultural. Donald Trump ha guanyat les eleccions presidencials gràcies a la religió. Els afroamericans i els llatins de les zones industrials dels Estats Units no creuen pas en Confuci. Avui, el dilema dels nord-americans és: podem ser americans si perdem les arrels, els valors, de la revolució? Perquè la guerra de la Independència va ser una revolució. Per aquest motiu, Trump recupera el terme conquesta. 

Les batalles culturals del segle XX són de masses o són d’intel·lectuals? 
Quan la democràcia s’universalitza, les masses adquireixen una presència en el joc polític i cultural. El 1920, el filòsof José Ortega y Gasset veu que les masses s’incorporen al debat i ja parla de rebel·lió; però és el marxista Antonio Gramsci qui crea el concepte de batalla cultural. 

En un moment en què els conceptes veritat i mentida estan a l’ordre del dia, els historiadors ens hem obsessionat en la recerca de la veritat? 
Diuen que la història és un camp d’opinions, però aquesta afirmació amaga certa ignorància. No, no és veritat. La història és un camp de deliberacions interpretatives. L’historiador té un paquet d’informació indiscutible (bibliografia, documents...) i l’interpreta. El gran problema actual és la personalització dels debats. Cal escoltar el contrari. Si un escolta, s’impregna. El meu llibre neix d’una màxima: ningú té la veritat absoluta. Seria molt important que ens deixéssim convèncer respecte de la part més dèbil del nostre argument. 

Quin paper ha de tenir la història en aquestes batalles culturals? 
La història és la clau de l’educació ciutadana. Una persona es converteix en ciutadà quan sap història. Per això, cal una història oberta, no tancada en els cercles professionals i accessible. 

Ens cal una història oberta, no tancada en els cercles professionals i accessible a tothom

I l’historiador, quin paper juga? 
Els historiadors som importants en les batalles culturals i hem de donar resposta a la nostra època. En aquest sentit, el llibre és una mica autobiogràfic. Als anys seixanta i setanta, jo mateix vaig formar part de les batalles culturals d’aquest país. La meva era una generació de protesta. 

Li sap greu que ara els historiadors ja no tinguin tant de pes cultural i social com durant la Transició? 
Es tracta d’un fenomen exclusivament de casa nostra. Hem de tenir clara una cosa: no és important fer una conferència al Collège de France, sinó la incidència de les paraules que s’hi pronuncien. Avui encara tenen molt de prestigi els historiadors de les generacions dels meus pares: Ramon d’Abadal, Claudio Sánchez-Albornoz, Jaume Vicens Vives, etc. Hi ha persones que em diuen: “Estic llegint la Història de Catalunya de Pierre Vilar”. Molt bé, però aquest llibre té seixanta anys i des d’aleshores s’ha escrit molt! T’asseguro que això només passa aquí, en cap altre país del nostre nivell, i és preocupant. 

I de qui és culpa? 
Les causes són diverses. Hi ha un clar problema administratiu. Aquí, un professor americà pot ser proclamat doctor honoris causa, mentre un historiador català, amb els mateixos mèrits, no pot ni treballar a la Universitat. Per exemple, per estudiar les repúbliques italianes de l’edat mitjana potser no cal tenir un bon nivell d’anglès com es demana. 

Vostè en el seus llibres parla de política, de literatura, de música... i, com ja va fer a El somni d’Ulisses, abasta un període llarg de la història. És un error l’especialització? 
Un expert en Felip III ha d’haver llegit El Quixot! S’ha de trencar el caràcter vertical de l’educació i fer-la més transversal.