Aldo Manuzio, el pare del llibre modern

A

Aquesta A neta, capital, que acabes de deixar endarrere sense entretenir-t’hi gens, estimat lector, forma part d’una revolució. Una insurrecció sense morts, però cabdal per entendre un canvi d’era: el salt a l’edat moderna. El petit número situat a l’extrem del paper i que indica el número de pàgina també va contribuir al daltabaix, així com aquestes petites marques que vas trobant entre les paraules: els signes de puntuació. Per no parlar de la comoditat mateixa amb què llegeixes: sostenint la revista amb les dues mans, potser estiregassat en un sofà, o dempeus i agafant-la amb una sola, mentre amb l’altra sostens la tassa de cafè. Tot aquest seguit de facilitats, que fan de la lectura un exercici confortable, els devem a un impressor nascut vora de Roma, el 1449: Teobaldo Manucci, que, com a gran apassionat de l’antiguitat clàssica, preferia signar amb el nom en llatí, Aldus Pius Manutius, que a la llarga va derivar en Aldo Manuzio, l’àlies que li va donar fama i el va sobreviure fins avui.

És clar, però, que aquest seguit d’innovacions materials que van dur-lo a revolucionar una tecnologia acabada d’inventar, la impremta, és probablement la part menys transcendent del seu llegat i, diguem-ho ara, van ser solucions que va trobar sobre la marxa per abaratir els costos de producció de les obres que s’havia proposat rescatar de l’oblit: els grans textos de la literatura grega clàssica. Aquesta és la gran aportació de Manuzio a la cultura universal, allò que el va convertir en una peça fonamental, poques vegades reconeguda, de l’humanisme, és a dir, el corrent de pensament i de renovació cultural que, entre els segles XIV i XV, va canviar per sempre la història (i l’estètica) d’Europa i el món occidental.

Teobaldo Manucci va tenir la sort de rebre una educació exquisida. No sabem gran cosa de la seva família, però pot deduir-se que tenien una posició prou acomodada per enviar el fill a estudiar llatí i grec a Roma, que era a uns cinquanta quilòmetres al nord de la vila de Bassiano, on havia nascut. A la ciutat dels papes, va fer amistat amb un company d’estudis, Giovanni Pico della Mirandola, que el va convèncer que l’acompanyés al seu poble natal, situat al nord, vora Ferrara, on podien perfeccionar el grec i estudiar més a fons la literatura antiga. Fer-li cas va acabar sent una decisió cabdal: no només per l’obsessió que li va néixer per recopilar més i més textos grecs, sinó perquè quan Pico va haver de traslladar-se a Florència, li va encarregar la tutoria de dos nebots seus, l’Alberto i en Lionello, fills de la seva germana, que havia fet un bon casament amb el senyor de Carpi, futur comte. Anys a venir, l’un i l’altre es van convertir en els seus mecenes, quan Manuzio va decidir muntar el primer taller d’impressió.

De Roma a Venècia

Però no avancem esdeveniments. Per ara, en Teobaldo és un professor de grec dels fills de la noblesa de Ferrara obsedit per la dificultat de trobar textos originals en aquest idioma. Probablement és això el que el duu a Venècia, cap al 1490: és una de les ciutats on s’han establert impressors alemanys, un dels quals ha tingut la gosadia de publicar una gramàtica de grec, la primera que s’edita a l’Europa occidental. A més, creu que hi trobarà una colònia important de refugiats de l’imperi romà d’Orient, que feia tot just tres dècades que havia caigut en poder dels otomans.

És el lloc ideal per posar en marxa un projecte que fa anys que li balla pel cap: publicar el màxim nombre possible de textos de la Grècia clàssica, no només perquè molts dels refugiats de l’antiga Bizanci poden haver-ne dut en el seu exili, sinó perquè són ells els qui el poden ajudar més a perfeccionar i corregir els girs de l’idioma.

A la ciutat dels canals, Manuzio troba una autèntica febre impressora: la màquina de Gutenberg hi fa furor i no són pocs els germànics que s’hi han establert i que, vanagloriant-se d’haver treballat amb l’inventor, obren tallers per satisfer els desitjos de bisbes, nobles i cortesans. El llibre és un producte car, però ja no és exclusiu d’abadies on treballen copistes refinats. D’entre tots els tallers que han obert, en Teobaldo té la sort d’anar a raure al del francès Nicolaus Jenson, que és, ell sí, un autèntic deixeble de Johannes Gutenberg. De fet, la Sereníssima República de Venècia l’ha nomenat príncep de la impremta per agrair-li la seva contribució a la millora de l’artefacte, especialment a l’hora de crear nous tipus de lletra, més clars i llegibles: és a Jenson, per exemple, a qui devem l’ús combinat de lletres majúscules i minúscules de traç simple. Per a les primeres, va inspirar-se en les inscripcions de monuments i làpides de l’antiga Roma, per la qual cosa la seva tipografia va passar a ser coneguda com a romana; encara que també se n’hi deia rodona perquè va saber tallar, gràcies al seu saber com a gravador de moneda, unes lletres menys cantelludes que les gòtiques habituals. Tenia sempre molta cura que la separació entre cada lletra fos exacta i que, en general, la composició de qualsevol pàgina fos harmònica. 

Tot i que Manuzio no arriba a conèixer Jenson, que ja era mort quan ell entra a treballar al seu taller, que ara regenta Andrea Torresano, soci local de l’impressor francès, el nostre home acaba heretant tot aquest gust per la precisió, per aconseguir una llegibilitat més bona per a qualsevol text imprès. Així, durant cinc anys, Teobaldo es dedica a aprendre l’ofici, a entendre el secret de les caixes i els tipus mòbils, la importància de les tintes, a tractar amb gravadors i, en definitiva, a entendre el negoci. Perquè ja ho és: el taller on entra a treballar forma part de l’engranatge de la Grande Compagnia, el que podríem considerar el primer gran grup editorial de tots els temps, que té una xarxa comercial i de distribució que aconsegueix fer arribar els llibres estampats a Venècia tant al Sacre Imperi com a França.

Cal suposar que Manuzio, que no té formació d’artesà, ni d’orfebre, ni de comerciant, sempre que se n’hi presenta l’ocasió insisteix a Torresano d’imprimir els textos inaugurals del pensament i la literatura clàssiques, abans no quedin esborrats de la memòria per sempre. I, malgrat que Jenson havia publicat la gramàtica grega i alguns textos d’autors clàssics llatins, com Suetoni, Quintilià i Plutarc, Torresano no vol saber res d’imprimir en grec: caldria dissenyar i fondre nous tipus amb els caràcters de l’alfabet ciríl·lic i, amb la competència que hi ha, no es poden permetre més despeses.

Un maquetista amb menys espai

Però alguna cosa canvia el 1495, que és l’any en què es crea una nova societat impressora: la que signen Andrea Torresano, Aldo Manuzio i Francesco Barbarigo, que amb el temps es coneixerà com l’Impremta Aldina, però que, d’entrada, segueix sota els criteris impressors del primer, propietari de la maquinària. És clar que els diners que Manuzio ha aconseguit dels seus antics alumnes, ara comtes de Carpi, li donen força més veu a l’hora de triar quins textos es maqueten per dur-los a la premsa estampadora. Per primer cop en el mig segle d’existència de l’invent, un home de lletres té un pes determinant en la configuració d’un catàleg editorial. A canvi, el seu soci i mentor li demana que retalli despeses.

Les dues primeres solucions que troba Manuzio, un cop han encarregat la confecció de caixes ciríl·liques, semblen gairebé desesperades i plantegen una incertesa absoluta, perquè canvien la concepció del que ha estat la lectura fins llavors: primer, per estalviar paper, proposa fer els llibres en octau, és a dir, a la meitat de la mida habitual. Això s’aconsegueix doblegant tres vegades el paper original per tal d’obtenir-ne vuits fulls, que, impresos a doble cara, originen setze pàgines. És la veritable revolució: un llibre d’un volum que, fins llavors, només s’havia fet servir en missals, però que trencava tot l’esquema. 

Cal tenir present que els llibres medievals sovint es feien amb infolis, obtinguts de doblegar una sola vegada la làmina de paper: si bé la mida variava en funció del fabricant, cada full tenia un format similar al de l’actual DIN A3. Dit d’una altra manera, i tenint en compte que l’enquadernació es feia amb cuir, un llibre no pesava menys de deu quilos i era impossible de llegir sense un faristol ben resistent. Generalment, la lectura era una pràctica que es feia a peu dret. 

Amb l’aparició de la impremta, els infolis van seguir produint-se, però es va generalitzar l’ús del quart que, a grans trets, tenia la mida de l’actual DIN A4. Però els llibres seguien sent molt pesats. Ningú no havia pensat en la possibilitat que la lectura fos una pràctica estesa a tota la societat. Segurament, tampoc Manuzio va pensar-ho així, si bé l’obsessió per aconseguir produir llibres barats va acostar-lo al que, cinc-cents anys més tard, Henry Ford va aconseguir produint automòbils pensant en els seus treballadors com a futurs compradors: popularitzar-los. Per ara, calia vèncer la dificultat que suposava encabir la mateixa quantitat de text amb la meitat de paper, sempre respectant l’harmonia de la composició, que era la gran ensenyança de Jenson i la marca de la casa. 

La segona solució va trobar-la quan, en algun moment, Manuzio va adonar-se que la lletra impresa ocupava molt més espai que la manuscrita. I això era per la inclinació que els monjos copistes i els escriptors donaven a les lletres. Es diu que, per fondre una nova tipografia que, sense perdre la llegibilitat ni l’elegància, li fes guanyar caràcters en cada rengló, Aldo va inspirar-se en la cal·ligrafia de Petrarca. Se non è vero, è ben trovato, encara que el més probable és que ell i Francesco Griffo, la seva mà dreta al taller, fessin servir com a model la lletra de la cancelleria papal, de la qual era més fàcil tenir prou models i exemples per gravar-la en plom i fer-ne tipus mòbils. Així va ser com va néixer la cursiva, que, durant molt de temps, va anomenar-se bastardilla o itàlica. 

L’editor del Renaixement 

D’aquesta manera, Manuzio va poder inaugurar la Biblioteca grega: la primera col·lecció amb criteris purament lletraferits o, si es prefereix, editorials. Perquè, ara sí, a partir de l’èxit que tenen les seves edicions de butxaca, la figura de l’editor de llibres canvia de concepte: l’editor és el qui tria els textos, els revisa i en té cura perquè es llegeixin bé, i, després, a l’hora de vendre’ls, aplica tots els seus coneixements per tal de convèncer els compradors de la bondat del text imprès. És al que es va dedicar Aldo Manuzio tot seguit. 

El text per inaugurar la nova col·lecció pot sorprendre més d’un: la versió del mite d’Hero i Leandre atribuïda a Museu. Tenia sentit, però: a finals del segle XV, ningú no dubtava de la historicitat d’un personatge com Museu, malgrat que se’l considerava fill de la deessa Selene i d’Orfeu, i contemporani d’Hèrcules, cosa que el situava com un predecessor d’Homer. Avui en dia, sabem que el text publicat per la Impremta Aldina és obra d’un poeta del segle III aC, però el 1495 tenia tot el sentit del món iniciar una col·lecció de literatura grega clàssica amb el primer de tots, amb el text més antic, amb el pare de tots els poetes. 

Després, van venir textos d’Aristòtil, nou comèdies d’Aristòfanes, textos de Tucídides, Sòfocles, Heròdot, Xenofont, Eurípides i Demòstenes: fins a trenta obres essencials de l’antiga Grècia, va publicar. Però l’important no era, ni molt menys, la quantitat, sinó l’excel·lència: darrere de cada nou volum, s’hi amagava un treball filològic incessant. Conscient de la importància d’establir el text definitiu i davant de les diferents versions manuscrites, incompletes o en mal estat, que trobava en biblioteques venecianes o que aconseguia dels exiliats bizantins, Manuzio va decidir crear l’Acadèmia Aldina, un centre on el nou editor reunia estudiosos i bons coneixedors de la llengua grega per debatre els dubtes que els plantejava el text que estaven maquetant i, és clar, discutir quins haurien de ser els futurs llibres de la col·lecció. Vet aquí, sense dubte, el primer consell editorial de la història. Entre els humanistes reconeguts que van col·laborar-hi, cal citar Pietro Bembo, Giovanni Battista Ramusio i... Erasme de Rotterdam! 

I és que la fama dels petits grans llibres que editava la Impremta Aldina aviat va córrer per tot el continent, com ho demostra una carta del 1507 que Erasme escriu a Manuzio oferint-se com a col·laborador. Entre altres perles, redacta: “He sabut que imprimeix Plató en tipus grecs; molts estudiosos esperen ansiosament el llibre. (...) La seva memòria serà, com ho és la seva fama, no només il·lustre, sinó estimada i lloada perquè vostè s’ocupa de reviure i difondre els bons autors”. A continuació, adjunta dues tragèdies que acaba de traduir per si de cas li semblen prou dignes de ser impreses. 

D’aquestes reunions amb erudits, segurament, Manuzio va treure’n algunes de les idees que va encetar en el món de l’edició i que avui són indestriables de la figura de qualsevol editor o que, més encara, seria inimaginable que no formessin part d’un llibre. Per exemple: un text introductori, signat per ell, en què explicava les bondats de l’obra i els punts principals de l’argument; o bé una portadella amb el títol de l’obra i el nom de l’autor, just després de la coberta –que va deixar de fer de cuir, per abaratir costos, per fer-la de cartró o d’una mena de pasta de paper. 

Per no parlar d’innovacions gràfiques com la numeració de totes i cadascuna de les pàgines impreses (davant i darrere), l’ús de signes de puntuació com l’interrogant, l’exclamació i el punt i coma –invents seus que els escriptors contemporanis i els posteriors no van tardar a adoptar–, o la concepció de la doble pàgina com a unitat formal, deixant els mateixos espais en blanc als marges de les pàgines, de manera que el text formés una figura geomètrica agradable a la vista. 

Podríem seguir amb altres innovacions gràfiques i materials de la Impremta Aldina en el disseny i la producció de llibres, i no és menor l’edició de volums bilingües, compostos de manera que la versió original en grec quedava a un costat i, a l’altra, hi havia la traducció en llatí o en venecià; o bé la impressió d’uns llistats amb els preus de cada obra que distribuïa entre llibreters, tant per facilitar-los-en el cobrament com per recordar-los el catàleg de l’editorial. És la demostració definitiva que el mercat del llibre, que ja era important abans que Manuzio arribés a Venècia, es multiplica quasi de manera exponencial. Perquè, al final, el que devem a aquest humanista és la popularització del llibre com a objecte de culte, però a l’abast de tothom: a partir del segle XVI, ja és habitual que nobles i burgesos es facin retratar amb un llibre entre les mans, entreobert, amb un dit entre les pàgines que guarda el punt on s’ha deixat la lectura. Perquè llegir dona prestigi, es posa de moda i equival a demostrar una certa modernitat i, sobretot, erudició. 

La fama immortal d’un precursor 

De la mateixa manera que el canvi cultural que va suposar el Renaixement no es pot entendre sense la invenció de la impremta, la reinterpretació del llibre com una eina a l’abast de tothom i com el vehicle ideal per fer entrar la cultura a cada casa es va gestar a Venècia i la devem tota a Aldo Manuzio, erigit en un editor contemporani i en algú tan influent que, al final sí, va cedir a la insistència d’Erasme i li va publicar una versió ampliada dels seus Adagis, una obra que li va donar l’oportunitat d’enginyar-se un nou apartat per facilitar la recerca dels diferents capítols en un llibre: l’índex. 

Ara bé, segurament la prova definitiva que la figura de Manuzio és la precursora de l’editor modern és un fragment de les seves Memòries on es lamenta que “hi ha dues coses en particular que m’interrompen quan treballo. La primera són les cartes dels savis que m’arriben des de tot arreu i que tardaria dies i nits senceres a respondre. Després hi ha els visitants: alguns venen a saludar o per saber en què estic treballant, per no parlar dels que venen a recitar-me un poema o un fragment en prosa, generalment bast i sense treballar, que volen que jo els el publiqui”. L’escena, de ben segur, podrien confirmar-la tots els editors del món, avui en dia, en ple segle XXI.