Vet aquí una vegada que un home molt pobre va ser generós amb una velleta misteriosa, i la velleta li va regalar un molinet. Com que era màgic, en sortia el que li demanessis sempre que pronunciessis les paraules “molinet, mol”. L’home només en va fer un ús prudent per sortir de la misèria i després de rebre allò que necessitava sempre ordenava al molinet que parés amb la fórmula que li havia indicat la velleta: “molinet, para de moldre”. El problema va arribar quan un veí, que ja era ric però no en tenia prou, li va demanar el molinet. Se’l va endur a un viatge en vaixell, i a alta mar li va ordenar que li donés sal. Però havia oblidat les paraules per aturar-lo, i el pes de la sal va acabar fent enfon-sar el vaixell. Des de llavors, la mar és salada, i se suposa que mai ningú ha trobat el molinet.
Segur que Joan Amades, que va recollir aquest conte popular, va pensar com li hauria anat de bé trobar el molinet màgic. Primer, perquè de jove li hauria evitat haver de triar entre anar a l’escola i tenir un plat a taula, i, sobretot, per poder complir el que, més que un somni, era una obsessió: recollir totes les tradicions catalanes. Com que no tenia el molinet, però, no li va quedar cap més remei que treballar fort per aconseguir-ho.
Poca escola, molta memòria
A casa d’en Joan, que havia nascut el 1890 a Barcelona, la mare sempre cantava. Els veïns del seu pis del carrer del Peu de la Creu, al barri del Raval, la sentien tothora. La Teresa Gelats, analfabeta, era un pou de saviesa popular: sabia cançons per a totes les ocasions, algunes heretades dels pares, que eren d’Olot i de l’Espluga de Francolí, i d’altres que havia après a Barcelona, en les llargues hores de la fàbrica tèxtil on treballava fent de calcetera fins que es va casar. Després del matrimoni, va deixar la fàbrica i va començar a cosir a casa fins que, amb el marit, el serraller Blai Amades, van muntar una draperia. Confiaven que amb aquell petit negoci podrien fer pujar els fills que els vinguessin, però no se’n van sortir.
La pobresa mossegava: la nena es va morir abans de fer l’any i el nen el van enviar a escola, però l’en van haver de treure als nou anys per posar-lo a treballar. Ho van fer amb pena, perquè haurien volgut que en Joan pogués estudiar per tenir més oportunitats a la vida de les que havien tingut ells. Però el que no sabien era que aquell marrec que amb prou feines havia tingut temps d’aprendre a llegir i a escriure, i que no podia ni jugar a pilota perquè no s’hi veia gens ni mica, acabaria publicant llibres i sent un expert reconegut internacionalment. Perquè havia rebut del pare el desig d’aprendre, de la mare la memòria i, de tots dos, una tenacitat fora de mida.
“Busqueu-lo a l’Ateneu!”
El 1902, amb només dotze anys, el van fer responsable d’una parada de llibres de segona mà al mercat de Sant Antoni. Li tenien prohibit de llegir, perquè no se li perjudiqués més la vista, que ja estava molt afectada a causa de la diabetis mellitus que patia. Però en això no va fer cas als pares: encara que amb molt d’esforç, llegia tot el que li queia a les mans, i això, en el seu cas, era una gran quantitat de materials de tota mena, tant llibres convencionals com el que es coneixia com a literatura de canya i cordill: eren publicacions populars, breus, que es penjaven com si fos sin roba estesa en un cordill, subjectades amb canyes trencades que feien la funció de pinces.
A la parada d’en Joan, no s’hi venia res que no hagués llegit abans de dalt a baix. La seva gana de coneixements era voraç. I per això, amb només catorze anys va decidir apuntar-se a l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), que havien creat feia poc el llavors estudiant de Dret Francesc Layret, l’economista Pere Coromines i l’escriptor Eduard Marquina, entre d’altres. Aquell espai cultural va arribar a tenir vint-i-cinc mil socis i sòcies, en la primera etapa, i hi va participar la gent més activa de l’època. Joan Amades per fi va trobar allò que buscava: un lloc on aprendre tota mena de coses, conèixer gent interessant i créixer. Durant molts anys, l’AEP es va convertir en la seva segona casa, si no la primera, fins al punt que quan algú l’anava a buscar al carrer del Peu de la Creu, la seva mare contestava d’esma: “En Joan? Busqueu-lo a l’Ateneu!”. Entre moltes altres coses, hi va aprendre anglès, francès i alemany, es va interessar per l’entomologia i, sobretot, per l’excursionisme i l’esperanto.
Amades, que va deixar l’escola als nou anys, va poder aprendre a l’Ateneu Enciclopèdic Popular
Des de la Renaixença, l’excursionisme s’havia convertit en un moviment que anava molt més enllà de l’esport: era un mitjà per conèixer pam a pam el país que es volia reivindicar. I això volia dir la seva cultura, la llengua, la fauna, la flora, la geologia… Era una activitat molt vinculada a la recerca –era freqüent parlar d’excursionisme científic– i al moviment catalanista. Per això, a l’Ateneu no hi podia faltar una secció que s’hi dediqués, i Amades en va ser un membre molt actiu i, també, i posteriorment, al Centre Excursionista de Catalunya, on va ser vocal de Folklore.
I si l’excursionisme era una eina per a la reconstrucció nacional, l’esperantisme ho era de l’internacionalisme i la fraternitat entre els pobles. A principis de segle, aquesta llengua va tenir un gran creixement a Catalunya, i, des que Joan Amades la va descobrir, se’n va convertir en un defensor i divulgador activíssim. El 1909, amb només dinou anys, va participar en nom de l’Ateneu en el Congrés Internacional Esperantista que es va fer a Barcelona, que va acollir més de mil cinc-centes persones, i més endavant va presidir la Federació de Grups Esperantistes de Catalunya. Fins i tot, un cop casat, anys més tard, va incloure l’esperanto com una llengua d’ús familiar.
Cançons i el que surti
Amades era a tot arreu. Organitzava activitats, feia xerrades i escrivia en tota mena de revistes i butlletins sobre els seus amplíssims temes d’interès: refranys, insectes, esperanto... A vegades, era tan prolífic que per discreció signava alguns dels textos amb pseudònims, com ara Jeroni Picornell o Argonauta.
Va ser gràcies als treballs que va fer sobre cançons que es van fixar en ell els responsables d’un projecte molt ambiciós que s’estava engegant en aquella època, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. El mecenes Rafael Patxot, associat amb Lluís Millet, el fundador de l’Orfeó Català, s’havia proposat de recollir totes les cançons populars de les terres de parla catalana. Per fer-ho, es van basar en documentació publicada i en un treball de camp planificat i minuciós: enviaven dos o tres missioners, generalment un folklorista i un músic, i a vegades també un fotògraf, a voltar per algun territori determinat, on demanaven a la gent que els cantés o els toqués les cançons que sabien a canvi d’una petita compensació econòmica. El projecte, que va arribar a reunir uns quaranta mil documents, va començar el 1922 i va funcionar de manera regular fins a l’esclat de la Guerra Civil.
El mecenes Rafael Patxot va encarregar a Amades que recollís totes les cançons populars
Amades va començar la seva primera missió documentada a Viladrau, el 1927, i va fer l’última el gener del 1936, a Moià. Amb la seva parella habitual, el músic Joan Tomàs, es desplaçaven com podien pel territori –tren, autobús, cotxe, carro, cavall…–, sense oblidar mai la màquina d’escriure Remington d’Amades, que no tenia gaire habilitat mecanografiant però sembla que era més fiable que les lletres majúscules i il·legibles que feia quan escrivia a mà. El resultat de cada visita era incert. A vegades, els rebien amb ganes i la collita era abundosa, però en altres ocasions els miraven amb desconfiança, com a Torà, on, el 1927, van trobar la gent molt alarmada perquè els van prendre per inspectors d’hisenda.
De tots els missioners de l’Obra, Amades era un dels que connectaven més fàcilment amb la gent; potser perquè era molt afable, tenia un interès molt genuí pel que li explicaven, era d’orígens humils i no tenia cap deix de pedanteria acadèmica. Tant és així que a vegades anaven a buscar unes quantes cançons i tornaven amb una pila d’informacions inesperades, com el dia que a Mieres (Garrotxa) no van trobar el violinista que buscaven però el rector els va donar explicacions sobre una escena de La Passió que es representava a l’església. O el dia que el també folklorista Ramon Violant i Simorra, pallarès, els va ensenyar uns quants jocs, els va cantar un parell de cançons i uns goigs i va acabar explicant-los detalls curiosos sobre la processó de Setmana Santa de Sarroca de Bellera. Tot tenia valor i s’ho enduia en aquells papers jeroglífics i també a la memòria; ja en faria ús algun moment o altre.
L’empresa Amades-Mallofré
El folklore l’havia atrapat definitivament i, des de principis dels anys trenta, s’hi va dedicar exclusivament. De fet, s’hi va dedicar tota la família: des que es va casar, el 1931, amb Enriqueta Mallofré, ella i la Consol, la seva germana petita, que vivia amb el matrimoni, van treballar en el projecte d’Amades [vegeu el desglossat de la pàg. 60]. L’esposa es dedicava sobretot a aspectes logístics i a la comptabilitat, i la cunyada va esdevenir la col·laboradora principal. Si volien viure tots tres d’aquell somni que compartien, havien de muntar una màquina ben greixada. Una de les moltes iniciatives que van tirar endavant va ser la col·lecció Biblioteca de tradicions populars: quaranta-dos llibrets monogràfics autoeditats sobre els temes més diversos (refranys, enigmes, numerologia, titelles, campanes, bruixes i bruixots, indumentària, creences sobre la mort i el naixement…), amb preus molt assequibles, que es venien per subscripció. Van arribar a treure un llibre cada dos mesos, basant-se en els documents que Amades havia acumulat, els informadors amb qui s’escrivia i els seus coneixements directes.
Al mateix temps, va començar un espai radiofònic a Ràdio Associació de Catalunya on parlava de tradicions i llegendes de Barcelona. El seu interès pel folklore urbà era una característica que el diferenciava de la majoria d’altres estudiosos, que, seduïts per l’àmbit rural, no eren capaços de veure la riquesa de tradicions que tenia la ciutat (ni tampoc del mar, en general: preferien els pastors als pescadors). El programa de ràdio va tenir un gran èxit i en va sortir un llibre, xerrades, participacions en actes… I la popularitat va fer que també s’hi acostés algun partit per demanar-li si volia fer el pas a la vida política. Ell s’hi va negar sempre: “Jo no aniré a cap míting, però els meus llibres són el testimoni del meu compromís. La meva política és la meva ploma”, va escriure.
Per sort, la dictadura franquista instaurada el 1939 no va considerar que fos una actitud política gaire amenaçadora, i, a diferència d’altres companys, va poder continuar a Catalunya. Això sí: el teixit cultural del país havia quedat destruït, no es podia publicar en català i una entitat tan important i estimada com l’Ateneu –on havia arribat a tenir càrrecs amb una gran responsabilitat– havia desaparegut. Però van sorgir noves oportunitats. Quan va esclatar la guerra, havia començat a treballar al Museu Arqueològic, on dirigia la secció etnogràfica, i a principis dels anys quaranta va participar, juntament amb la Consol, en la creació del Museu d’Indústries i Arts Culturals que es va obrir al Poble Espanyol de Barcelona. Ells, amb l’historiador Agustí Duran i Sanpere i Ramon Violant, van poder anar fent feina amb un perfil públic discret però constant, recollint i endreçant més material que havia de servir per donar a conèixer el patrimoni.
I, de sobte, el 1947 tot va estar a punt d’acabar-se. Amb seixanta anys, un atac de feridura li va paralitzar la part esquerra del cos i el va deixar gairebé cec del tot. Però Amades es va sobreposar com va poder a les noves limitacions físiques i va tornar a la feina. No podia llegir, però, com que tenia la memòria intacta, podia donar instruccions precises a la Consol del que necessitava que li llegís per poder treballar: quin llibre, quin capítol. Tenien pressa, més que mai. Calia que no es quedés res al pap, perquè potser es perdria per sempre.
La necessitat de publicar
Moltes vegades s’havien discutit, en Joan i la Consol, perquè, a diferència d’ella, ell volia estripar les cartes que rebia dels seus informadors un cop llegides. En Joan confiava en la seva capacitat memorística, i creia que amb això ja n’hi havia prou. Però oblidava que per a un treball científic conservar la documentació és clau –prou que se li va retreure–, i que no era immortal. Necessitava que tot allò que havia recollit es publiqués; era el moment de les grans obres de recopilació i síntesi que servirien de colofó de trenta-cinc anys de feina intensíssima. Una va ser el magne Costumari Català, que es va començar a publicar el 1952: cinc volums de mil pàgines cadascun on deixava constància d’una quantitat ingent d’informació sobre la cultura tradicional, organitzada segons l’època de l’any. Històries de sants, frases fetes, cançons, danses, jocs, llegendes i festes es complementaven amb elements gràfics de tota mena: gravats, goigs, rajoles partitures, auques…
Reconeixement internacional
Al pròleg del Costumari va explicar el perquè de la seva feina: “La tasca més convenient (…) era la de recollir i anotar tot allò que la nostra gent feia impulsada per la tradició secular, per tal de reunir-ho en un llibre que recordés als nostres fills allò que feien els nostres avis i que no hem aconseguit (...) El nostre propòsit cabdal és salvar de l’oblit els costums de l’avior (...) per tal que se’n servi el record i puguin ser tema d’estudi”. O, tal com en una altra ocasió va dir de manera més planera: “Jo soc un drapaire i ho recullo tot, després vindran els que saben més de lletra i ja destriaran el gra de la palla”.
El 1952, Joan Amades va publicar el ‘Costumari català’, cinc volums de mil pàgines cadascun
L’altra gran obra d’aquella època va ser Folklore de Catalunya, una col·lecció de monografies que només va poder arribar als tres volums. Tot i així, el primer, dedicat a la rondallística, va tenir un gran impacte en els àmbits d’estudi etnològics més prestigiosos del món, el va fer entrar en contacte amb experts d’arreu d’Europa i d’Amèrica –aquí els idiomes que havia après a l’Ateneu li van ser molt útils–, va fer que el convidessin a congressos internacionals, i que el premiessin, i també el va portar a publicar a França un llibre sobre contes catalans. Fins i tot la Unesco li va encarregar de fer una bibliografia i una classificació de la rondallística catalana, però no va ser a temps d’acabar-la.
La nit del 17 de gener del 1959, Amades va morir mentre treballava al despatx de casa. Mentrestant, al seu barri i en molts altres llocs dels Països Catalans, encara ressonaven les músiques i cremaven les fogueres de la festa de Sant Antoni. Sense saber-ho, acomiadaven l’home que s’havia assegurat que aquelles tradicions no moririen mai.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos.
Les biografies imprescindibles del protagonista d’aquest reportatge són Joan Amades i Gelats. Del Raval a la llegenda, de M. Teresa Sadurní Hill i Joan Serra Arman (Andana, 2009), i Amades, de Lluís Calvo i Calvo (Nou Art, 1990). Altres fonts interessants són un monogràfic sobre Amades publicat al número 11 de la revista Canemàs (any 2012) i la web de l’Associació Cultural Joan Amades, joanamades.cat.
Aquest article es va publicar en el número 278 del Sàpiens (maig 2025)
