El fet històric: Anglaterra derrota l'Armada Invencible
El 28 de maig del 1588, una armada de 130 vaixells i 30.000 homes va salpar de Lisboa rumb a Anglaterra. La historiografia anglesa l'ha anomenat, amb sornegueria, l'Armada Invencible. El seu objectiu era ocupar Anglaterra i proclamar-hi reina Isabel Clara Eugènia, filla de Felip II. Però la flota hispànica va ser derrotada a l'agost i va haver d'emprendre una penosa retirada vers el nord, tot circumval·lant les illes Britàniques. Només en van retornar 76 vaixells.
La hipòtesi: si el pla de Felip II hagués funcionat, l'armada hauria ocupat Anglaterra i Isabel Clara Eugènia en seria la reina
Imaginem-nos que totes les hipòtesis del pla de Felip II haguessin funcionat. L'armada hauria arribat a les costes de Flandes amb els terços, que constituïen el cos més poderós de l'exèrcit hispànic. Aquesta conjunció de forces hauria ocupat Anglaterra amb el suport dels catòlics anglesos i d'una revolta generalitzada a Irlanda. Isabel Clara Eugènia hauria estat proclamada reina d'Anglaterra i Felip II hauria assolit el cim del seu poder.
El desenllaç: Isabel Clara Eugènia hauria recatolitzat les illes Britàniques i Felip II hauria dominat Europa
Amb l'ocupació d'Anglaterra, la nova reina, Isabel Clara Eugènia, s'hauria envoltat dels sectors catòlics de la noblesa i hauria reprès el procés de recatolització que ja havia assajat, anys enrere, Maria Tudor (1553-1558). Les mesures destinades a integrar en el nou règim els sectors més moderats i possibilistes del regne haurien anat acompanyades d'una cruenta repressió contra els anglicans radicals i els calvinistes. L'Església hauria estat dràsticament depurada, i Elisabet I hauria estat executada, com ho havia estat, sota el seu poder, la reina escocesa Maria Stuart un any abans. Amb una hàbil combinació de concessions i mà dura, el nou règim hauria pogut consolidar-se, si més no a curt o a mitjà termini. Per contra, la noblesa escocesa, de religió calvinista, hauria trencat els lligams amb l'Anglaterra catòlica. No és clar, però, que la catòlica Irlanda hagués pogut superar l'estatus colonial en què es trobava sotmesa des de l'edat mitjana.
La integració d'Anglaterra en l'òrbita de la monarquia hispànica hauria perjudicat clarament els enemics de Felip II. Les Províncies Unides dels Països Baixos haurien perdut el seu millor aliat. Amb l'obertura del canal de la Mànega a les flotes espanyoles, els terços no haurien tardat gaire temps a esclafar la revolta holandesa, des d'un punt de vista militar. En aquest cas, però, la identitat nacional neerlandesa i la identificació amb la causa calvinista –a més del profund sentiment antiespanyol– es trobaven ja massa estesos. L'ocupació de les Províncies Unides només s'hauria pogut sustentar sobre un règim de terror militar. Tard o d'hora, els desigs independentistes reapareixerien. Holanda seria, per a la monarquia hispànica, una mena de càncer permanent.
A França, que vivia en un estat continuat de guerra civil entre catòlics i calvinistes, la pax hispanica hauria facilitat el triomf del bàndol catòlic, sota una dinastia pròpia. La nova França, endogalada per un cercle de territoris hispànics que Anglaterra hauria tancat definitivament, no s'hauria trobat en condicions de disputar l'hegemonia hispànica a Europa durant força temps.
En definitiva, Felip II s'hauria erigit en el gran vencedor dels diversos conflictes europeus. Després de l'ocupació de Portugal (1580), que va possibilitar l'obtenció d'un imperi vastíssim i complementari al que els seus avantpassats havien creat a Amèrica, la invasió d'Anglaterra i la submissió de la rebel Holanda li haurien garantit el domini dels oceans i l'hegemonia al continent europeu. Però, coneixent la psicologia del rei Prudent, no sembla gaire probable esperar que aquesta posició de força l'hagués portat a mantenir una actitud més tolerant en els seus propis regnes. La Contrareforma s'hauria imposat en qualsevol cas, la revolta d'Aragó (1591-1592) hauria estat esclafada d'una manera fins i tot més contundent i definitiva, i en la bugada el nostre país també hi hauria perdut alguns llençols.
Aquest article es va publicar en el número 28 del Sàpiens (febrer 2005)