Sergi Miquel: "Al llarg de la història, les necessitats socials han configurat el teixit urbà"

Quin paper ha tingut l’arquitectura per transmetre valors, traslladar missatges i condicionar els ciutadans? Per saber-ho, el dissenyador industrial Sergi Miquel Valentí s’ha endinsat en la història dels edificis i de les ciutats

Sergi Miquel és l'autor del llibre 'Arquitectura y poder' (Arpa)
Sergi Miquel és l'autor del llibre 'Arquitectura y poder' (Arpa)
26 d'agost del 2025 a les 00:00
Guardar a favorits
Arquitectura y poder
Sergi Miquel Valentí
Arpa
266MiquelValenti Sergi Arquitecturaypoder mockup3D

—Comença el llibre a Mesopotàmia, on van néixer els primers grans nuclis de població. Quin n’era el tret principal?
L’aplicació del mite a l’àmbit arquitectònic. Aquí ja es veu una constant històrica: com el teixit social –les característiques d’una societat– es reprodueix en l’urbà. En aquest cas, es traspassa el mite, que és un element d’unió i de configuració social i que acaba tenint una empremta en la ciutat. Això, a Mesopotàmia, es tradueix en els zigurats –temples elevats–, però passarà amb piràmides, temples, catedrals... És un exemple de dos conceptes clau.

—Quins?
Ville i cité. La idea és veure com les coses immaterials de les ciutats, com ara les relacions socials, els sentiments sobre un lloc, la vida en un barri... (la cité) acaben passant a la ciutat tangible, la que sí que es pot tocar, que és la ville. Aplicat a Mesopotàmia, és molt clar: les societats que tenien una certa espiritualitat necessitaven un lloc físic on poder-la desenvolupar.

—De l’antic Egipte explica que hi havia ciutats que desapareixien.
En algunes etapes d’aquest període, l’urbs es construïa i s’abandonava en funció del faraó. Primer es traslladava una ciutat al lloc de residència que havia escollit el nou emperador, on anva a desenvolupar la seva activitat, a portar la seva gent i a construir els seus temples. I, quan ell moria, la ciutat s’abandonava. És interessant, perquè traslladar una urbs no és fàcil; implica transportar persones, relacions socials, béns i serveis...

—A l’antiga Grècia, diu, es materialitza el canvi en l’organització del poder.
Amb la democràcia –entesa a la grega, és a dir, excloent dones, esclaus i forasters–, apareixen uns espais públics per a gaudi de tothom (places, mercats…), on, d’alguna manera, es desenvolupa aquesta forma de poder. Amb això arriba, també, una nova manera d’entendre l’arquitectura, que té en compte l’ordre, les proporcions... És el mateix que a Mesopotàmia, però, en aquest cas, apareixen unes zones on desenvolupar aquesta forma d’organització del poder.

—Aquesta planificació, diu, la desenvolupen els romans. Vostè ho vincula al repartiment de terres. Per què?
Els romans són els primers que comencen a posar ordre en la distribució de parcel·les. Això té a veure amb una forma de distribució del terreny, no només després d’una victòria militar, sinó quan una ciutat creixia. La manera com es distribuïa, no només des d’un punt de vista orgànic sobre el plànol, per dibuixar els carrers, sinó també com s’aproximaven a la propietat privada, és la manera de fer que tenim encara avui dia a Occident.

—I què passa a l’edat mitjana?
Tornant als conceptes de ville i cité, en aquesta època, les tres grans potes socials són la noblesa, l’Església i els artesans. I això es trasllada als carrers, amb un castell, una església o un monestir i un mercat o un lloc concret on desenvolupar l’activitat comercial. És un reflex molt clar de la societat medieval. Això dura fins al Renaixement, als segles XV i XVI, quan en ciutats com Florència es produeix un canvi.

—Me l’explica?
És un exemple de què passa quan el poder polític s’acompanya de riquesa, un fet que té lloc a Florència amb la família Mèdici, a Milà amb els Sforza o a Màntua amb els Gonzaga. En el primer cas, es veu més clarament com la riquesa acumulada per aquestes famílies acaba impactant en la ciutat de diverses maneres. Per exemple, apareix un nou palau, que ja no és el del rei, que no té una aura de poder en termes polítics, sinó econòmics.

—Afirma que llavors s’inicia una reflexió sobre la ciutat que s’acaba materialitzant en la Il·lustració.
Sí, el canvi més important és la concepció de l’espai públic, que fins aleshores no existeix. L’espai comú deixa de ser el que hi ha davant de l’església o el buit que queda entre dues cases, i acaba sent un espai dissenyat, pensat a consciència per fer-lo servir. Són llocs per passejar o per seure, com la plaça, que és un lloc on trobar-se, o, més endavant, on manifestar-se.

—I així s’arriba a la Revolució Industrial. Com afecta en l’àmbit arquitectònic?
La ciutat creix molt i molt ràpidament d’una manera desendreçada, descontrolada, gens planificada. Això té conseqüències pel que fa a salubritat i higiene. Les poblacions perden les grans avingudes, els parcs... i es converteixen en un espai gris, brut, ple de malalties i d’infeccions. Londres n’és un cas molt clar.

—Barcelona, però, és revolucionària.
També creix de manera desorganitzada, però, quan ja no dona més de si a dins de les muralles, es reconfigura, amb el Pla Cerdà. No es fa de forma orgànica, com a Londres, on es van construint barris al costat de barris; és un creixement ordenat que incorpora les noves tecnologies, com l’automòbil, en un nou teixit urbà. Els carrers es projecten amplis perquè hi circulin els carros a cavall, els cotxes, les persones; els hospitals se situen en llocs accessibles; els ciutadans tenen espais d’ús comú, com parcs i jardins pensats per a ells. I els edificis s’aixequen amb una orientació que permet tenir certa ventilació i llum. És el lloc ideal on la nova societat pot desenvolupar-se.

El franquisme no va generar cap estil arquitectònic, no hi va tenir cap interès

—Del segle XX, estudia la relació dels règims dictatorials amb l’arquitectura. Quin és el cas més paradigmàtic?
El del nazisme i la seva estètica passatfutur. És molt interessant, perquè va néixer fruit d’una reflexió. Primer van buscar en l’arquitectura dels pobles i les ciutats els elements propis alemanys. Però aquell primer disseny era molt rural, gens èpic, i no els servia per projectar la idea de futur i grandesa del règim. Llavors, amb diversos arquitectes, van treballar un model clàssic, monumental, amb moltes columnes... A més, van generar una arquitectura que era gairebé un plató de televisió. Van pensar com projectar els nous espais amb càmeres per enregistrar-ho i construir tot un relat.

—I el franquisme?
No va generar cap estil arquitectònic, no hi va tenir cap interès. Hi ha un primer moment en què es fan unes construccions monumentals, però és simbòlic. Paradoxalment, el que queda és una arquitectura moderna, renovadora pel que fa a l’espai públic i, fins i tot, amb algunes esglésies molt modernes. Probablement, perquè, a diferència del nazisme, el franquisme neix per aturar una república, no és una ideologia dissenyada durant anys que després arriba al poder.

—Quin paper hauria de tenir l’arquitectura, avui dia i en un futur?
L’arquitectura s’ha fet servir per espantar, impressionar, il·luminar... Ara hauria d’emocionar-nos i connectar-nos amb l’entorn urbà. El carrer del Consell de Cent de Barcelona n’és un cas modèlic: sense renunciar al passat, fa aparèixer el verd, dona espai als ciutadans, genera petites places que permeten que el barri es retrobi. És l’arquitectura que ha de marcar el camí.

Aquest article es va publicar en el número 282 del Sàpiens (setembre 2025)