El 1935, el jerarca Giuseppe Bottai, aleshores governador de Roma i més tard d’Addis Abeba (Etiòpia), va tenir una idea visionària: presentar la candidatura de la capital italiana a l’Exposició Universal del 1942. Que tot el món quedés enlluernat per “la genialitat de la civilització italiana”. A Bottai, un dels fundadors dels Fasci di Combattimento que havia fet carrera al costat del Duce, no li va caldre repetir-ho. Mussolini va fer-se seva la idea a l’instant: que Roma pogués lluir-se davant del món seria l’ocasió perfecta per mostrar que “Itàlia i el feixisme constitueixen una identitat perfecta, absoluta, inalterable”. I quina data millor per fer-ho que el vintè aniversari de la Marxa sobre Roma, la culminació del Ventennio?
Era un bon any per al règim, el 1935; un moment d’expansió, de somiar un imperi construït a base de sang i racisme, d’idear un home nou que necessitava una ciutat nova. Un any de propaganda i d’imperialisme. Aquell octubre, Itàlia iniciaria la invasió d’Etiòpia. Malgrat una resistència heroica, la guerra desigual conclouria el maig del 1936, amb l’annexió del país africà a l’imperi colonial italià, i hi romandria fins a la caiguda del règim feixista.
La refundació de la ciutat eterna
Roma era la nineta dels ulls de Mussolini, i no es pot entendre el feixisme sense la mitificació de la Ciutat Eterna. Malgrat tots els seus vicis, la capital italiana, gràcies a la gloriosa tradició imperial, podia redimir-se i transformar-se en un model de ciutat ideal feixista, que havia de ser majestuosa però disciplinada i militaritzada, exemplaritzant i totalitzadora. És d’aquesta voluntat de refundació feixista de Roma que va néixer el barri de l’Eur. El seu nom pren les inicials de l’Exposició Universal que havia d’acollir i, malgrat que l’esdeveniment no es va arribar a celebrar mai, a causa de la guerra, va ser l’ocasió perfecta per dur a la pràctica els principis de l’urbanisme feixista.
En aquell context de control social totalitari i de creació d’un nou imaginari imperialista i supremacista, l’espai públic i, per tant, l’urbanisme i l’arquitectura tenien una importància cabdal. Els edificis, els monuments, la distribució dels carrers, les escultures, tot havia de transmetre els ideals del feixisme; fer sentir els italians orgullosos de la pàtria i superiors a la resta de pobles, connectar amb el passat i, al mateix temps, projectar-los al futur que volien dominar –no en va, el moviment futurista va ser una de les influències destacades del feixisme.
Tot comença amb un pi
Les obres de l’Eur van començar el 28 d’abril del 1937, quan Mussolini en persona hi va plantar un pi romà per inaugurar la construcció del barri, que esdevindria el màxim exponent de l’essència del racionalisme feixista i el monumentalisme. Les línies que predominen a l’Eur són les verticals, per recordar la jerarquització social; els edificis estan fets de marbre blanc, gegants i gèlids, de talls purs i nets, gairebé metafísics, que imposen distància i respecte i criden poder. Tots estan connectats per àmplies avingudes que enllacen places enormes, parcs i llacs artificials, seguint un esquema geomètric perfecte i racional. A l’Eur, tot està ideat perquè la posteritat admiri el feixisme i n’exalti la grandesa.
En el projecte hi van treballar les ments més destacades de la cultura i l’arquitectura italianes devotes al règim, amb l’arquitecte Marcello Piacentini, el preferit de Mussolini, al capdavant. En democràcia, Piacentini va continuar fent d’arquitecte estrella, sota la protecció del totpoderós Giulio Andreotti. La seva última gran obra, el Palau de l’Esport de l’Eur, la va projectar el 1957, i es va inaugurar el 1960, pocs dies després de la seva mort.
Després de la guerra
L’artèria central de l’Eur és la Via Imperial, que avui en dia es diu via Cristoforo Colombo, dissenyada per unir la nova Roma amb la ciutat històrica, cap al nord, i amb el mar d’Òstia, cap al sud. El projecte inicial incloïa un arc descomunal d’acer i alumini de 170 metres d’altura i 330 d’obertura, que s’hauria col·locat al principi de la Via Imperial, per marcar l’entrada a la nova ciutat, però que no es va arribar a construir. La Segona Guerra Mundial ho va paralitzar tot i el complex monumental de l’Eur va quedar a mig fer i abandonat.
Malgrat la caiguda del feixisme, el 1951 es va decidir continuar el projecte tal com estava ideat, i es van reprendre les obres. El conflicte, doncs, només va endarrerir el projecte. Mussolini no va ser a temps de veure’l acabat, però el barri de la nova ciutat somiada i símbol de l’ideal feixista, es va aixecar. I, avui en dia, es considera una de les joies que cal visitar de Roma.
Malgrat la caiguda del feixisme, el 1951 es va continuar el projecte tal com estava ideat
Al centre de l’Eur, enmig d’una rotonda sempre col·lapsada pel trànsit, hi trobem l’obelisc dedicat a l’inventor Guglielmo Marconi. Es tracta d’un bloc imponent de ciment armat de 45 metres, recobert per 92 plaques esculpides de marbre de Carrara. Es va encarregar el 1939 a l’escultor Arturo Dazzi, per decorar la plaça Imperial, al bell mig del barri. El 1940, Dazzi ja havia esculpit els primers nivells en relleu sobre el marbre, però l’obra es va interrompre a causa de la guerra. El 1951, ja en democràcia, es va reprendre, malgrat que el ministre d’Obres Públiques, Salvatore Aldisio, havia intentat que l’enderroquessin. Es va enllestir el 1959, just a punt per presumir-ne durant les Olimpíades de Roma del 1960. Al costat hi trobem el Palau de Congressos, projectat per l’arquitecte Adalberto Libera, que ofereix un espai de 2.500 m2 on es fan actes de tota mena, i que, com tot el barri, fusiona el gust monumental neoclàssic amb l’eixut racionalisme feixista.
El Palau de la Civilització Italiana
Ben a prop, hi ha el monument més característic de l’Eur: el Palau de la Civilització Italiana, que els romans anomenen Colosseu Quadrat, per la similitud amb el símbol romà per antonomàsia. L’edifici, projectat per Ernesto Lapadula, Giovanni Guerrini i Mario Romano, sota supervisió de Piacentini, és un Colosseu estilitzat i passat pel racionalisme feixista, que tant admirava l’època clàssica. De planta quadrada, és un cub de 60 metres d’alçada i quatre cares iguals, amb estructura de ciment armat i recobert sencer de travertí. Se’n va iniciar la construcció el 1938 i es va inaugurar el 1940, malgrat que encara no estava del tot enllestit.
Dalt de tot del Colosseu Quadrat, hi ha esculpida en lletres gegants una frase propagandística de Mussolini: “Un poble de poetes, d’artistes, d’herois, de sants, de pensadors, de científics, de navegadors i de transmigradors”. És una citació del discurs que el Duce va fer el 2 d’octubre del 1935 desafiant les Nacions Unides, per les sancions que acabaven d’aplicar a Itàlia amb motiu de la invasió d’Etiòpia.
L’Eur és un gran exemple de com Itàlia ha actuat davant el feixisme en els espais públics: sense cap mena de reapropiació, ressignificació, ni cap intervenció en clau de memòria històrica. La majoria dels símbols s’han quedat tal com eren, sense context. Per tant, no han deixat de ser mai elements d’enaltiment del règim de Mussolini.
La paraula Duce, a tot arreu
Al Fòrum Itàlic, en un punt estratègic per al trànsit per on cada dia passen milers de romans i turistes, davant de l’Estadi Olímpic, hi ha un obelisc amb un escrit gegant que diu MUSSOLINI DUX. Allà mateix, als mosaics que envolten la plaça del Fòrum Itàlic, si tenim paciència podrem comptar-hi fins a 264 cops la paraula Duce, acompanyant imatges bel·licoesportives, inspirades en la iconografia clàssica romana. Seria impensable el mateix amb Hitler a Alemanya.
A Itàlia, no s’ha afrontat què s’ha de fer amb la simbologia feixista a l’espai públic; el debat s’ha anat ajornant, i això ha fet possible situacions com aquesta: a la pàgina oficial de turisme de Roma, a l’apartat dedicat a l’Eur i a la seva història, no hi ha consta ni una sola referència al feixisme. Cal fer moltes giragonses, però se’n surten. Defineixen l’Eur com “una combinació suggestiva d’història, glamur i diversió” on, bàsicament, es pot anar a fer compres i negocis de luxe.
Un debat no tancat
El moment en què va estar més a prop d’obrir-se un debat sobre què fer amb monuments feixistes va ser el 2017, quan un article de The New Yorker de Ruth Ben-Ghiat, professora d’Estudis Italians i experta en feixismes, va fer indignar el país. L’article es preguntava: Why are so many fascist monuments still standing in Italy? (‘Per què a Itàlia encara hi ha tants monuments feixistes?’). La resposta generalitzada va ser que era “una polèmica sense fonaments”, i l’autora va ser acusada de voler exportar “la cultura de la cancel·lació” a Itàlia.
El febrer del 2024, el Museu d’Art Contemporani de Roma va acollir un acte on intervenien destacats diputats del partit del govern, el postfeixista Fratelli d’Italia. Hi presentaven el llibre que ha escrit el net de Giuseppe Bottai, Angelo Polimeno Bottai, per restaurar la figura del seu avi i reivindicar-la. És a dir, de l’ideòleg de l’Eur i un dels intel·lectuals més influents del feixisme. L’intent és defensar el feixisme bo, irrealment i antihistòricament deslligat del nazisme.
Aquesta visió romantitzada i edulcorada del feixisme és la que va promoure el president Silvio Berlusconi, i és l’hegemònica entre la dreta i l’extrema dreta del país. Això ajuda a entendre que la formació orgullosament hereva del Partit Nacional Feixista pugui estar governant avui Itàlia amb tanta comoditat.
Amb els anys, l’Eur s’ha convertit en part del paisatge romà, i en un reclam per a turistes i publicistes. El Palau de la Civilització no només ha servit de teló de fons de moltes pel·lícules, des de Roma, ciutat oberta (1945), de Roberto Rossellini, o Fellini 8 1/2 (1963), de Federico Fellini, fins a Zoolander 2 (2016), de Ben Stiller, sinó que ha estat l’escenari de molts anuncis. Un dels més famosos va ser el de Nike, l’any 2000, on hi sortien, entre d’altres, Luis Van Gaal, Francesco Totti, Pep Guardiola i Luis Figo. El 2013, la marca de roba de luxe Fendi va aconseguir firmar un contracte de lloguer de l’edifici fins al 2028. Hi té la seu i n’utilitza la imatge amb objectius publicitaris.
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions