Per què són importants els arxius?
Per molts motius, però si n’he de triar un de ben actual, just perquè vivim en una època de desinformació, de fake news, necessitem uns arxius que tinguin les informacions correctes i originals. Els arxivers són els guardians de les informacions autèntiques. I això és un gran problema per al futur: arribarà un moment que serà molt difícil distingir la informació veritable de la desinformació, com ja comença a passar amb la intel· ligència artificial (IA), que pot generar fotos i vídeos que semblen realistes però són absolutament falsos...
Quins reptes de futur planteja la IA a l’arxivística?
La IA ens pot ajudar a gestionar les grans quantitats d’informació que es generen, sobretot per organitzar-les i categoritzar-les, i per això els arxivers haurem de ser mestres de la IA: cal acompanyar-la per corregir-li els errors que comet. Cal que estiguem atents, com ja fem des de fa trenta anys, perquè fa temps que treballem amb la IA. El problema actual és la velocitat del ChatGPT o del CoPilot.
En aquest moment de confusió, de vegades és molt més fàcil trobar una foto del 1920 que del 2020...
És possible, però en canvi la IA ens dona eines, com ara el reconeixement facial, que ens ajuda moltíssim a l’hora de buscar certes dades.
—Avui els arxius es mesuren en metres lineals, però com s’imagina els arxius digitals del futur?
Se m’acut pensar en un dels últims episodis de Star Wars, on surt una torre immensa, que és com un gran servidor que ho guarda tot en una mena de discs, i un dels personatges hi grimpa com un alpinista per buscar unes dades... Com que el futur serà completament digital, la professió d’arxiver haurà de canviar i existiran una altra mena de perfils, molt més específics. De fet, ja en tenim ara: hi ha els digital curators (selecionen certs continguts i els difonen), els historiadors digitals...
—El gran problema de la digitalització són els suports. Com podem saber que un arxiu en format PDF es podrà llegir d’aquí a trenta anys?
No ho podem saber. Tot canviarà. Però ja existeixen els sistemes de mutació digital i la migració es fa automàticament: ara hi ha uns sistemes electrònics que emeten un senyal quan s’adonen que cert sistema està a punt de quedar obsolet. Estic segura que la informàtica trobarà la solució a aquest tipus de problemes, per ara fem el que ens diuen els informàtics... Però confesso que, de vegades, soc una mica escèptica perquè sé que tenim la solució a curt termini, però d’aquí a cinc-cents o dos mil anys no sabem com anirà.
—Tornem al present. Els reptes dels arxius són els mateixos a tot arreu?
Parlem d’arxius en general, però no és el mateix un arxiu parroquial que l’Arxiu del Vaticà. Ara bé, majoritàriament, sí. Hi ha reptes que ens afecten a tots, però cada arxiu en té d’específics. Per exemple, els països que són en territoris susceptibles de patir catàstrofes naturals tenen problemàtiques concretes, que són diferents de les dels països on estan en dubte els drets humans i on els ciutadans no tenen accés als arxius perquè el poder intenta controlar-ne l’accés.
—En situació de guerra, com passa a Palestina o Ucraïna, quines directrius hi ha respecte als arxius?
En aquest darrer congrés que hem celebrat a Barcelona, hem establert algunes línies mestres. En primer lloc, la digitalització, però sabem que és un procés que costa diners i demana molt de personal... En aquest sentit, és important ser proactiu i avançar-se. Coneixes l’organització Blue Shield?
Com que el futur serà completament digital, la professió d'arxiver haurà de canviar i existiran perfils molt més específics
—Es tradueix com a ‘Escut Blau’. Quina funció té?
És una organització de la Unesco, que treballa amb la Interpol, i es dedica a identificar els edificis on hi ha patrimoni cultural important com són els arxius. Amb el seu logo marquen les infraestructures i, en cas de guerra, tenen una protecció especial, sobretot si hi ha forces internacionals desplaçades a la zona.
—Venen a ser els cascos blaus de l’arxivística o la cultura, doncs?
D’alguna manera, sí, però ara el que cal és que la seva tasca es reconegui. Hi ha estructures, lleis i iniciatives que ja existeixen, però cal posar-les en pràctica; no n’hi ha prou a tenir les normes, el logo i les frases boniques, han de poder actuar.
—La difusió és un altre problema. Creu que la majoria de ciutadans coneixen l’arxiu del seu poble i la tasca que s’hi fa?
Aquest és un dels objectius del Consell Internacional d’Arxius (CIA): cal mostrar-se, organitzar conferències, fer-se present en la vida quotidiana... Donar valor a la nostra tasca. A l’estat espanyol, per exemple, els arxius de la guerra van estar tancats durant molt de temps, però ara que estan oberts cal fer un esforç per donar-los a conèixer.
—Molts usuaris d’arxius tenen la sensació que, en general, són lents i poc transparents.
Els problemes de gestió, sovint són una qüestió de personal: si hi hagués més gent treballant-hi, tot seria més ràpid. Suposo que molts encara s’imaginen els arxivers com una persona estranya, un home vell treballant en un soterrani sense llum [riu]... Cal tenir en compte que l’estat espanyol té una història i uns arxius molt antics, com el de la Corona d’Aragó, però molts altres països, com per exemple Suïssa, només conserven els arxius des de la creació de la Confederació Helvètica, o sigui, des del segle XIX.
—Com treballen per trencar aquesta imatge?
Organitzem congressos, activitats com la Setmana Internacional dels Arxius, al voltant del 9 de juny, muntem exposicions i xerrades, i convoquem tots els arxius del món a obrir les portes per apropar-se a les seves comunitats. Triem un tema, com l’accessibilitat, que va ser el de l’any passat, per preguntar als ciutadans què necessiten de nosaltres, quines barreres es troben per accedir als arxius i què és el que més ens sol·liciten.
—I quin serà el tema del 2026?
Justícia i arxius, un tema vital per fer entendre la importància que tenen els arxius ara i trencar la imatge antiquada que se’n té. Els arxius han estat claus per esclarir conflictes i, en situacions de violència, per reclamar justícia. Per exemple, a Colòmbia han tingut un paper vital perquè es reconeguessin les veus de les víctimes que el conflicte havia apagat durant cinquanta anys de guerra civil.
—La relació, de vegades tensa, entre arxius també és cosa del passat?
Sí, en aquest moment som una gran família, perquè tots tenim els mateixos problemes i els mateixos compromisos. En generacions anteriors, sí que funcionava la lògica d’això és meu. Justament, aquesta idea és la que està canviant: en el món de les dades digitals, és impossible evitar que la informació circuli? Estem en un canvi d’era.
Aquest article es va publicar en el número 286 del Sàpiens (febrer 2026)