Així es va gestar la primera nit de Santa Llúcia

La nit del 13 de desembre del 1951, encara en plena postguerra i sota un règim que havia expulsat la llengua catalana de l’espai públic, un grup reduït d’escriptors, editors i intel·lectuals es va reunir per celebrar una vetllada literària destinada a consolidar-se: la primera Nit de Santa Llúcia. El nom provenia de la data en què, entre 1932 i el 1938, s’havia concedit el Premi Crexells, instituït per l’Ateneu Barcelonès en memòria de Joan Crexells, mort el dia de Santa Llúcia. Aquell mateix dia, però, s’hi lliuraria el Premi Joanot Martorell, un guardó que ja s’havia atorgat el 1947 i el 1948, encara que sense cap celebració social associada. Barcelona vivia encara sota les conseqüències materials i morals de la guerra: escassetat, silencis, pors i una vida cultural que subsistia en cercles reduïts, sovint amagats. La literatura catalana, allunyada dels circuits oficials, sobrevivia gràcies a iniciatives editorials privades, a la tenacitat d’alguns intel·lectuals i a espais concrets que funcionaven com a refugis. Un d’aquells espais era el local de la Ronda de Sant Pere, molt a prop de la plaça de Catalunya, on abans de la guerra havia prosperat la mítica Llibreria Catalònia.

L'emblemàtica Llibreria Catalònia

Oficialment, aquell 1951, l’establiment ja no es deia així. El rètol indicava Casa del Libro, una denominació imposada pel nou ordre polític. Però, per a molts dels assistents aquella nit (unes dues-centes cinquanta persones, segons el Diario de Barcelona), l’espai continuava sent mentalment i emocionalment la Catalònia. Les parets, les prestatgeries i l’ambient conservaven la memòria d’un centre neuràlgic de la vida literària catalana anterior al 1936. Entrar-hi era fer un gest de continuïtat, gairebé un acte de fidelitat cultural.

Al darrere d’aquell espai, hi havia Josep Maria Cruzet, editor infatigable i una de les figures clau de la supervivència cultural de la postguerra. Cruzet no només publicava llibres en català quan això era difícil i arriscat: havia entès que la literatura necessitava rituals, trobades, moments de reconeixement col·lectiu. La Nit de Santa Llúcia naixia de la idea de reunir, encara que fos en petit comitè, els actors principals del món literari català, dotar-los d’un marc anual i convertir la discreció en persistència. Per això, el centre formal de la vetllada va ser el lliurament del Premi Joanot Martorell de novel·la, vinculat a l’editorial Aymà. El premi era molt més que un guardó literari: era una manifestació de resistència cultural, una manera de garantir continuïtat a la narrativa catalana i d’assegurar que els autors no escrivien en el buit.

Aquell 1951, la cerimònia consistia, bàsicament, a esperar pacientment la deliberació del jurat in situ (“se congregaron para seguir las incidencias de las votaciones”, diu el Diario de Barcelona). I el jurat, compost per Miquel Llor (president), Salvador Espriu, Maurici Serrahima, Antoni Vilanova i Josep Miracle (secretari), després d’una tasca “ardua y entretenida” (s’hi havien presentat trenta-tres novel·les), finalment va concedir el premi a Josep Pla, per la novel· la El carrer estret. De fet, això, sens dubte, va ajudar que el Diario de Barcelona en fes aquell breu l’endemà, ja que Pla (“a quien felicitamos sinceramente”) n’era col·laborador. N’havia quedat com a finalista la novel·la Cercle de foc, de Ramon Plana.

El carrer estret és plenament Pla: una obra gran no pas per l’èpica, sinó per la seva deliberada petitesa. Hi apareixen la vida quotidiana d’un poble, els personatges secundaris, les passions domèstiques, les misèries i les petites grandeses del dia a dia. Pla proposava una escriptura de la normalitat, una mirada precisa i desmitificadora que, justament per això, resultava profundament subversiva. O, com a mínim, menys previsible. Enmig de tanta idealització de la llengua prohibida, una clatellada de realisme segurament era el que més convenia.

Pla era aquella nit un autor ja conegut, llegit, traduït, però també tancat i poc procliu als discursos i a la parafernàlia. No va protagonitzar l’acte, però va protagonitzar el missatge: la literatura catalana podia aspirar a la qualitat i a la normalitat fins i tot en condicions adverses. Al voltant del seu premi, es concentrava bona part del nucli intel·lectual que sostenia la cultura catalana aquells anys. L’ambient de la vetllada era encara sobri, però carregat de significat. No hi havia voluntat de gala ni d’exhibició pública: era aquell boca-orella salvador, la llum tènue enmig de la nostra llarga nit, coincidint amb l’inici oficial de les festes de Nadal. En aquell sopar nocturn, mentre la discreció i les mirades còmplices feien possible la bona nova, la patrona ens conservava la vista i, segurament, el futur. Parlar en català, comentar llibres recents, recordar autors absents o imaginar escletxes on reconstruir ja eren gestos significatius. La repercussió immediata de la Nit va ser limitada en l’esfera pública, però poderosa dins els cercles culturals: el premi a Pla va reforçar el prestigi del guardó i va consolidar la idea que la narrativa catalana no només resistia, sinó que mantenia criteris literaris exigents.

I és que, més enllà de la deliberació del jurat, aquella primera Nit va funcionar com un espai d’intercanvi informal. Les converses van alternar comentaris literaris amb reflexions estratègiques: què es podia publicar, quins noms joves començaven a destacar, quines traduccions calia impulsar. Sense acta ni manifest, s’hi dibuixava una idea clara: calia passar de la resistència dispersa a una certa forma d’organització cultural. Com que era, sobretot, una reunió de supervivents, ja hi havia la intuïció que calia institucionalitzar la trobada, convertir-la en una cita anual, dotar-la de continuïtat i, amb el temps, de projecció pública. Des del 1953, la nit dels premis (que de vegades era autoritzada unes hores abans) va prendre una dimensió social i el sopar va passar a celebrar-se en hotels.

El 1960, la Nit de Santa Llúcia va acollir un nou premi de novel·la, el Sant Jordi, instituït pel mateix grup de persones que l’any següent fundaria Òmnium Cultural, que des d’aleshores organitzaria la vetllada. La dèria responia, sobretot, a la convicció de Joan B. Cendrós, que aquells anys ja subvencionava l’Institut d'Estudis Catalans i que concebia la cultura com una eina de reconstrucció nacional. L’aposta no era individual, sinó compartida amb l’activista Pere Cisa, amb qui Cendrós coincidia en una idea tan simple com ambiciosa: la necessitat de promoure “un Nadal català”.

A la recerca del Nadal català

La creació del premi i l’enfortiment de la Nit de Santa Llúcia responien a la voluntat de dotar el país d’un ritual cultural propi, arrelat al calendari, capaç de combinar celebració popular, prestigi literari i afirmació col·lectiva en un context encara marcat per la repressió franquista. I és que, segons el mateix Cendrós, “la literatura castellana era farcida artificialment amb premis, i el Nadal, el de més prestigi, s’atorgava a Barcelona. Cada 6 de gener, sentia impotència i vergonya davant la festa botiflera de Destino”.

Per tant, Cendrós va escriure a un grup de persones (Fèlix Millet i Maristany, Lluís Carulla, Pau Riera, Joan Vallvé, Joaquim Ribera, Francesc Ripoll i Josep Maria Cruzet) disposades a promoure i finançar un premi important de literatura catalana. No tant per superar la dotació del Joanot Martorell (que el 1959 era de 40.000 pessetes), sinó per tal de posar-se al nivell del Nadal (aleshores de 150.000 pessetes). Cadascun dels membres d’aquell grup hi va aportar diners, fins a arribar a igualar el Nadal.

El cas és que es confirmava la intuïció d’aquells participants en el sopar del 1951: no només la vetllada tindria continuïtat, sinó que creixeria. I molt. De premi d’editor, va passar a ser premi de país, i de la resistència discreta es va passar a la normalització visible, associada a un símbol literari compartit i en condicions d’igualtat amb els premis en llengua forana.

Si bé entre el 1951 i el 1971 la festa se celebrava en format de sopar literari a la ciutat de Barcelona, a partir del 1972 va esdevenir itinerant i tenia lloc en alguna ciutat on Òmnium Cultural tingués seu territorial. La Nit de Santa Llúcia del 25è aniversari, el 1975, que es va celebrar al Palau Nacional de Montjuïc, va marcar una inflexió històrica, amb quatre mil persones reunides en un clima de fi de règim de Franco i d’esperança col·lectiva. I la del 50è aniversari, l’any 2000 (també al Palau Nacional), va permetre mirar enrere amb consciència històrica: cinquanta anys després d’aquella primera vetllada, la Nit s’havia consolidat com un dels grans rituals culturals del país.

Fins enguany, que es torna al Palau Nacional però ja no als dies de foscor il·luminats per Santa Llúcia. Per primer cop en setanta-cinc anys, la nit del 13 de desembre ja no serà la gran nit de les lletres catalanes, perquè Òmnium ha decidit traslladar la celebració anual a dates més properes a Sant Jordi i, de passada, dotar-la d’un format més gran i televisiu, amb la participació de l’Institut d’Estudis Catalans, i premis nous per tal de representar i prestigiar encara més la diversitat de les lletres i la literatura catalana.

Potser és que ens hem volgut convèncer que, en termes d’Enric Prat de la Riba, l’hivern de la nostra pàtria ja ha passat.