La llista de World Monuments Watch, organitzada per World Monuments Fund (WMF), cada dos anys recull llocs històrics que s’enfronten amb reptes importants, com el canvi climàtic, el turisme, els conflictes i els desastres naturals. En la darrera llista, s’han escollit vint-i-nou indrets dels cinc continents, i un és la ciutat antiga d’Antioquia, situada al sud-est de Turquia, a prop de la frontera amb Síria.
El 6 de febrer del 2023, dos sismes de magnitud 7,8 i 7,5 a l’escala de Richter van sacsejar Turquia i Síria, i van deixar més de 51.000 morts, segons les xifres oficials –tot i que els veïns reivindiquen que en van ser molts més– i més de 3,3 milions de desplaçats. La ciutat històrica d’Antioquia, situada a la província de Hatay i una de les localitats més antigues de Turquia, va ser la més afectada, i el nucli històric va quedar en runes. “Incloure la ciutat històrica d’Antioquia a la llista posa en relleu els reptes enormes i continus amb els quals s’enfronta la ciutat i el seu patrimoni arquitectònic, i mostra la increïble capacitat de resistència dels seus habitants”, van escriure a la pàgina web de la Fundació per justificar la tria.
Antioquia, ciutat de la Ruta de la Seda, va ser reconeguda com el bressol del cristianisme
Una ciutat amb un alt valor històric
Antioquia va ser construïda el 300 aC per Seleuc I Nicàtor, fundador i primer rei de l’imperi selèucida, en honor al seu pare, Antíoc I. L’imperi selèucida s’estenia des de Samarcanda, a l’est, fins a Sardes, a l’oest d’Anatòlia. Durant l’imperi romà, es va convertir en el centre administratiu de la província de Síria i en una de les tres metròpolis més importants i grans d’aquest període, per sota de Roma i Alexandria. Per la ubicació, aquesta ciutat era un centre important de comerç vers Mesopotàmia, l’Iran, Egipte, Alep, Damasc, Jerusalem i l’altiplà d’Anatòlia. Estava molt implicada en el comerç d’espècies i formava part de la Ruta de la Seda. També va ser el centre principal del judaisme hel·lenístic, i la ciutat va ser reconeguda com el bressol del cristianisme.
La vida a la part antiga de la ciutat, amb alts i baixos, ha continuat de manera ininterrompuda des de l’antiguitat. De fet, la ciutat va decaure fins a assolir una relativa insignificança durant l’edat mitjana, a causa de les guerres, els terratrèmols repetits i un canvi en les rutes comercials. El 1517, però, va ser conquerida pels otomans i va passar a formar part d’aquest imperi fins al final de la Primera Guerra Mundial.
Aleshores, Antioquia es va convertir en un indret clau en el repartiment geogràfic de la zona. El 1919, va ser ocupada pels francesos, que la volien incloure al seu mandat. La minoria turca present a la regió es va negar a la incorporació, i Mustafa Kemal Atatürk –el fundador de la República de Turquia, el 1923– va portar el cas a la Societat de Nacions, que va acceptar l’entrada de l’exèrcit turc a la zona perquè s’hi celebrés un referèndum. El resultat va ser la constitució de l’Estat o la República de Hatay, amb seu a Antioquia, que va durar del setembre del 1938 al juny del 1939, quan l’àrea es va incorporar a la República de Turquia com a província.
Acostumats als sismes
La ubicació geogràfica d’Antioquia, situada en l’encreuament de tres plaques tectòniques –l’eurasiàtica, l’africana i l’àrab–, ha provocat la destrucció de la ciutat antiga una trentena de vegades. A més, el barri històric se situa al costat del riu Orontes, la qual cosa provoca que el terra sigui inestable i pantanós, per la proximitat de la conca hidrogràfica. El primer gran terratrèmol documentat que va destruir la ciutat va ser el 115 dC. Aquell dia, l’emperador Trajà i el seu successor, Adrià, eren a la ciutat. S’explica que el primer va tenir el temps just de sortir per una finestra i salvar-se. Després, al segle VI, es van produir diferents sismes de magnitud 7 a l’escala de Richter. Altres terratrèmols importants van ser els del segle XII i el del 1872.
Una mostra arqueològica del paper dels terratrèmols a la ciutat es conserva al Hatay Antakya Hotel –un establiment de luxe situat a dos quilòmetres del centre històric–: es tracta d’un mosaic del segle IV dC i de 1.050 metres quadrats, el més gran del món descobert fins ara. Un tresor que es conserva carregat d’ondulacions i ple d’esquerdes, record de tots els moviments que hi ha hagut a la zona al llarg dels segles.
Curiosament, encara que l’arquitectura ha anat variant segons les influències del moment, el pla original d’Antioquia sempre s’ha respectat, reconstruint una vegada i una altra sobre la mateixa zona destruïda, formant així una ciutat amb múltiples capes. Continuar amb l’assentament original ha estat important per la riquesa històrica i cultural de la ciutat: d’aquesta manera, es preserva la memòria d’Antioquia, tot i que també puja el risc de destrucció en cas de terratrèmol. “La superposició de capes d’edificis antics col·lapsats fa que la base de la ciutat sigui més feble i, per tant, més vulnerable, adverteix Hatice Pamir, arqueòloga i professora de la Universitat Mustafa Kemal. A més, la barreja de cases històriques de diferents èpoques també provoca que els edificis actuïn de manera diferent entre ells durant els sismes.
Multicultural i multireligiosa
Històricament, a Antioquia hi han conviscut musulmans sunnites, alevis –religió mística de l’islam que fa una interpretació esotèrica de l’Alcorà–, cristians, jueus i armenis. Un exemple d’aquesta diversitat religiosa és el carrer Kurtulus¸ –que es coneix com el primer carrer il·luminat del món–, on hi ha una església, una mesquita i una sinagoga. Després del terratrèmol, dels tres edificis històrics només en queden les runes. Antioquia també és la seu de la primera mesquita construïda a la zona de l’actual Turquia, Habib-i Nejjar, avui destruïda, i de l’església de Sant Pere, d’on diuen que van sortir els primers cristians. Aquesta església, en trobar-se als afores de la part històrica, no s’ha vist tan afectada.
“Tothom ha viscut a Antioquia com a germans. Ningú no ha interferit ningú. I això no ho pots trobar en cap altre lloc de Turquia. Antioquia és la ciutat de les civilitzacions”, explica en Suleyman, l’antic propietari d’un jardí de te i treballador de la construcció des de després del terratrèmol. Abans dels sismes, arreu de Turquia aquesta ciutat era coneguda per ser un nucli multicultural i liberal on convivien religions i minories. Els carrers del nucli històric eren estrets, empedrats, amb arcades de pedra i carrers sense sortida. Hi havia bars de vi i restaurants meyhane, tavernes on serveixen plats per compartir, els mezze, i on es beu la beguda anisada, el rakı. I de les parets de les cases històriques –moltes amb patis interiors– hi penjaven buguenvíl·lies.
L’Uzun Çarsi –que en turc significa ‘el mercat llarg’– era el basar de la ciutat, situat al costat del nucli històric. Era fàcil perdre-t’hi pels carrers, on venien olives halhali de les oliveres plantades als camps que envolten la ciutat, i trobar restaurants amb el tradicional kebab tepsi, fet amb carn picada i suc de tomàquet, servit en una plata rodona de coure. Al mig del basar, hi havia una plaça amb un arbre centenari, on, a sota, podies menjar un tros de künefe, el pastís tradicional de la zona, elaborat amb formatge, pasta kataïfi i festucs. Després del terratrèmol, de tot això en va quedar ben poca cosa.
Un sentiment fort de pertinença
El sentiment de pertinença a Antioquia –en part, per la importància històrica de la ciutat– sempre ha estat molt fort. Després del terratrèmol del febrer del 2023, recuperar l’essència de la ciutat ha estat una necessitat comuna. “Tinc amics que no han volgut marxar d’Antioquia. Fins i tot n’hi ha que han decidit quedar-se, després dels sismes, tot i tenir oportunitats a fora. Aquesta és la nostra ciutat: volem participar en la reconstrucció, ajudar els veïns i treballar perquè no es perdi la cultura”, explica el psicòleg Mahmut Can.
Exili per falta d’oportunitats
Malgrat aquest esperit, tres anys després del terratrèmol, la part antiga de la ciutat encara està en runes. Alguns edificis històrics, com la mesquita Habib i-Nejjar, estan precintats, i d’altres a la intempèrie, sense cap protecció. És difícil reconèixer la ciutat històrica i resseguir l’estructura dels carrers. La part sud del carrer Kurtulus¸, on hi havia l’església ortodoxa, ara és un descampat on queden poques cases dretes. El paisatge de fora la part històrica s’ha convertit en un horitzó de grues. I, tot i el testimoni d’en Mahmut i dels seus companys, des del terratrèmol centenars de ciutadans han hagut de marxar per falta d’oportunitats.
L’entrada a l’Uzun Çars¸ı, el mercat, està tancada al públic. Fins fa uns mesos, es podia continuar passejant per alguns dels carrers i, fins i tot, comprar-hi olives i menjar-te un kebab. Avui, els restaurants s’han desplaçat als afores, s’han tirat a terra les antigues estructures i s’ha optat per aixecar un nou basar amb cases uniformades, semblant a les estructures que s’estan construint als mercats de la resta de ciutats turques afectades pels mateixos sismes. D’aquesta obra se n’encarrega TOKI, la constructora estatal, tot i que subcontracta la feina a empreses privades.
Després dels sismes, i abans que s’iniciés la reconstrucció, un equip d’experts multidisciplinaris de diferents universitats turques van elaborar un document on detallaven tots els danys provocats a Antioquia, i analitzaven els punts que s’havien de tenir en compte per fer una reconstrucció respectuosa. En l’informe, titulat El patrimoni cultural multicapa d’Antioquia després del terratrèmol, destacaven la importància d’estudiar el terreny des de vessants diferents per tal d’evitar una nova devastació d’igual magnitud en un futur.
L’informe s’emmarca dins de la tècnica multidisciplinària de l’arqueosismologia, que consisteix a estudiar el passat per entendre com es pot comportar el patrimoni i aplicar una prevenció en cas de futurs terratrèmols. Incloure la convivència d’arquitectures pròpies de diferents comunitats religioses i ètniques també és un dels punts centrals de l’estudi: “No s’ha d’oblidar que es tracta d’un espai viu en el qual continuen els drets de propietat dels individus i les comunitats”. El projecte, per exemple, proposa reconstruir la mateixa estructura urbana respectant els carrers sense sortida, molt característics del nucli antic d’Antioquia.
Com serà la nova ciutat?
Paral·lelament, es va crear el Centre de Planificació de Hatay, un projecte impulsat amb el suport de la Municipalitat Metropolitana de Hatay i la d’Istanbul, amb la voluntat d’estudiar com s’hauria de dur a terme la reconstrucció de la zona “amb un enfocament obert a la participació de tots els grups d’interès, transparent, basat en dades i que respongui a les demandes i les necessitats locals”. Ara bé, tot i els esforços acadèmics i administratius locals, de moment no s’ha iniciat cap procés de consulta ciutadana, ni tampoc no s’ha informat de quin serà el pla de reconstrucció de la ciutat.
El centre històric d’Antioquia es va declarar “zona de risc” per decret presidencial el 5 d’abril del 2023, i, des de llavors, els plans urbanístics de protecció s’han anat suspenent, presentant-hi objeccions i revisant diverses vegades. Una qualificació que dificulta que els veïns de la part antiga puguin rebre permisos de construcció per restaurar els antics habitatges i que estén la por que el Govern demoleixi les cases que avui encara estan dretes. En molts dels edificis s’hi pot llegir: “No enderroqueu”.
Tampoc no s’ha informat dels terminis de construcció. La resposta del Ministeri de Cultura –encarregat de les obres dels edificis històrics– davant de la pregunta Quan es reconstruirà l’església ortodoxa? continua sent la mateixa que el primer any del terratrèmol: “D’aquí a uns mesos”. L’agència de notícies governamental, Anadolu, publicava que el 2028 tota la part històrica estaria rehabilitada.
Per assegurar una reconstrucció respectuosa, el Ministeri va prometre que es reutilitzarien les mateixes pedres per reconstruir els edificis històrics i les cases catalogades del nucli antic. Des de llavors, però, els treballadors no han rebut cap ordre en aquest sentit, i no hi ha constància que les pedres s’hagin preservat. Un exemple d’aquest descontrol és l’edifici Meclis –l’antic Parlament de la República de Hatay–, que és un dels més icònics de la ciutat i s’està aixecant amb formigó revestit de pedra nova.
No a Erdogan
La falta de transparència del Govern en la restauració de la part antiga i la falta de coneixement dels nous plans de reconstrucció han provocat que alguns ciutadans no acceptin les ajudes del Govern. És el cas de la família d’en Thomas, propietaris d’una església evangèlica de la part antiga: “A nosaltres, el Govern ens ha ofert ajuda per restaurar l’església, però hem dit que no. Intentarem fer-ho nosaltres, a la nostra manera”, explica un dels membres. I amb aquesta precarietat i incerteses, una de les ciutats més antigues de Turquia, que té una gran importància històrica, encara intenta alçar-se de les runes, tres anys després de l’últim sisme.
Us recomanem els documentals del director Imre Azem, que podeu veure a vimeo.com/imreazem; la novel·la Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel (Edicions 1984, 2020); l’assaig La democracia es un tranvía. El ascenso de Erdogan y la transformación de Turquía, d’Andrés (Coord.) Mourenza i Ilya U. Topper (Península, 2019); i, finalment, la investigació periodística sobre la destrucció d’una residència de luxe a Antioquia amb els terratrèmols. El reportatge explica la corrupció urbanística a través de l’edifici amb més víctimes del terratrèmol: https://ig.ft.
Aquest article es va publicar en el número 287 del Sàpiens (març 2026)