Era el 28 de setembre del 1928. Alexander Fleming acabava de tornar de dues setmanes de vacances, i aquell dia es va llevar ben d’hora per continuar les investigacions al seu laboratori de l’Hospital de St. Mary’s de Londres. Res feia sospitar que estava a punt de revolucionar la medicina.
Abans de marxar, Fleming havia preparat una placa de cultiu amb estafilococs, un bacteri força comú que, en determinades circumstàncies, pot provocar furóncols a la pell i fins i tot infeccions greus. Però, en lloc de romandre guardada dins la incubadora per accelerar el creixement de la colònia de microorganismes, la mostra havia quedat sobre la taula. Aquell matí de setembre, quan va inspeccionar la placa, va observar, amb sorpresa, que el cultiu d’estafilococs s’havia estès, excepte en determinades parts del disc, on va identificar la presència de floridura. Per pur atzar, la mostra havia estat contaminada, i s’hi havia introduït l’espora d’un fong anomenat Penicillium, segurament, provinent d’un dels altres laboratoris del centre, on es treballava amb florits. Fleming va deduir que aquell fong alliberava una substància letal per als bacteris i la va anomenar penicil·lina.
Alexander Fleming havia nascut el 1881 a Lochfield (Escòcia), en el si d’una nombrosa família grangera de vuit fills. De petit va ser bon estudiant, però als setze anys va haver d’abandonar l’escola per posar-se a treballar d’administratiu en una empresa naviliera. Més tard, i gràcies als diners d’una herència, va decidir continuar la formació enfocant-la cap a la medicina, una carrera que va completar el 1906 destacant per sobre dels seus companys.
Un fàrmac per a la sífilis
El 1908, va començar a treballar a l’Hospital de St. Mary’s, d’ajudant d’Almroth Wright, un metge que estudiava el sistema immunitari. I la seva primera assignació va ser analitzar els efectes d’un nou fàrmac per tractar la sífilis. En aquella etapa, Fleming va decidir el seu futur: es dedicaria a la investigació, i no pas a l’exercici de la medicina. I així és com, vint anys després, arribaria el seu gran descobriment.
Amb els experiments que va fer amb la substància que acabava d’identificar, la penicil·lina, va comprovar que els seus efectes esterilitzadors eren molt intensos, i que es mantenien fins i tot després de diluir-la centenars de vegades. Però, encara més important, va observar que la penicil·lina no mostrava toxicitat per als animals.
La troballa era tan extraordinària que ni Fleming va saber reconèixer la seva transcendència. La publicació que va fer de les seves investigacions, el 1929, va passar pràcticament desapercebuda per la comunitat científica, i se centrava en el possible ús de la penicil·lina per combatre algunes infeccions de la pell. Van passar deu anys més perquè Ernst Boris Chain i Howard Walter Florey, especialistes en patologia de la Universitat d’Oxford, recuperessin l’article original i decidissin investigar amb una mostra de penicil·lina que Fleming havia enviat una dècada abans.
La resta és ben coneguda. El Nobel que, el 1945, van rebre Fleming, Chain i Florey premiava el descobriment del primer antibiòtic de la història, la troballa nascuda d’un cop de sort que ha salvat centenars de milions de vides arreu del món.
Aquest article es va publicar en el número 287 del Sàpiens (març 2026)
