Santa Maria d'Alguaire: el monestir dels escàndols

"Domina Hieronyma Gort, monialis interrogatus ut supra, dixit que Aldonça Mediona ha tingut moltes voltes a don Joseph Marles en casa donant-li entrada i aço ha durat set o vuyt mesos y que Ana Castro tenia en sa casa bandolers y entre altres hun que’s deia Barberet (...) may se ha servada la clausura en lo present monestir y eren vingudes a termens que alguna senora anava ma per ma ab homens per lo present monestir." 

Aquest és un dels testimonis recollits en un informe que el gran priorat de Catalunya de l’orde hospitalari de Sant Joan va redactar l’any 1581, arran de la visita que va fer al monestir santjoanista de Santa Maria d’Alguaire (Segrià), on, segons la investigació, s’estaven cometent “grans escàndols” entre la comunitat de monges que hi vivien. Se les acusava, entre altres infraccions de la regla monàstica, de no respectar la clausura.

Però qui havia donat la veu d’alarma? Qui era aquesta domina Hieronyma Gort de la qual parla l’informe? Jerònima de Gort era una de les monges de la comunitat d’Alguaire, i va ser ella, precisament, la que va denunciar amb noms i cognoms les seves companyes i la priora del monestir per haver transgredit les normes.

La seva col·laboració amb les autoritats religioses no va quedar sense recompensa: l’any 1586, va ser nomenada priora de Santa Maria d’Alguaire, el màxim càrrec que una dona podia ostentar dins una comunitat religiosa com aquella.

Passat enterrat…

La Jerònima va governar amb mà de ferro fins que va morir, l’any 1601. Va ser enterrada amb tots els honors en una capella prop del creuer de l’església del monestir, un espai reservat només a grans personalitats. Hi va descansar durant segles, aliena a la decadència que va patir Santa Maria al segle XVII, a causa de guerres i espolis, que van acabar provocant, l’any 1699, l’abandonament del monestir per part d’una comunitat que, segles abans, havia estat un dels símbols del poder feudal de la zona.

L’implacable pas del temps, els saquejos i diversos col·lapses van acabar sepultant-lo sota capes de terra i brossa. Al segle XX, pràcticament ja no quedava res a la vista de les antigues estructures.

… i desenterrat

No va ser fins a l’any 2016 que l’aparició d’un forat en els terrenys que els veïns del poble coneixien popularment com “la serra del convent” va fer saltar les alarmes: algú hi havia excavat de manera furtiva per mirar de desenterrar alguna resta.

Les autoritats van contactar amb la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que va derivar el cas a la Universitat de Barcelona, la qual va fer dues prospeccions per comprovar si realment encara hi havia restes del monestir que es poguessin recuperar.

Gràcies a diverses fonts documentals i testimonis orals locals, sabien que havia existit un assentament religiós al capdamunt de la serra d’Alguaire. El que no s’esperaven era que una de les prospeccions confirmés que encara es conservaven restes sota terra, ni que serien de tal magnitud que, durant els darrers deu anys, equips d’arqueòlegs de la UB hi hagin estat treballant.

De fet, de les més de quatre hectàrees que es calcula que ocupava el monestir, de moment només s’ha estat excavant en la part de l’antiga església. Un edifici monumental de 32 metres de llargada i 25 d’amplada, on els arqueòlegs també han trobat les restes enterrades d’algunes de les monges. Fins i tot, les tombes de dues de les priores: Helena de Remolins i la polèmica Jerònima de Gort.

El 23 d’abril del 2021, enmig d’una gran expectació, es va enretirar la llosa de més de set-cents quilos que tapava la seva tomba. Dins, salvant-se dels trasllats, els saquejos i els espolis que havia patit el monestir, encara hi descansaven les restes de la priora tal com se l’havia enterrat el 1601: en un taüt de fusta, vestida amb els hàbits mortuoris i engalanada amb una medalla, un crucifix, rosaris i anells.

De Cervera a Alguaire

Els orígens de la comunitat monacal d’Alguaire es remunten al segle XII, quan Lleida va ser conquerida als musulmans, que ja s’havien instal·lat a la part alta d’Alguaire, ja que la situació elevada els permetia tenir un gran control de la plana de Lleida. Quan aquesta fortificació primigènia va passar a mans cristianes, s’hi va assentar una comanda hospitalària masculina, fins que, l’any 1250, es va començar a construir el que seria el monestir femení de Santa Maria.

La primera priora i fundadora va ser Marquesa de Guàrdia, filla de nobles de Cervera i viuda de Guillem de la Guàrdia, senyor del castell de la Guàrdia Lada, a la Segarra. Ella va ser qui va iniciar la comunitat santjoanista a Cervera i després la va traslladar a Alguaire, un cop construït el monestir.

Senyores feudals

Igual que la fundadora, les primeres monges de la comunitat alguairenca provenien de famílies nobles, fins i tot, algunes estaven emparentades amb els comtes d’Urgell i de Barcelona. La majoria arribaven amb dots importants i terres en possessió, que passaven a formar part del patrimoni de la institució, un cop les joves entraven a viure-hi.

Això va fer que el monestir, i més concretament les priores, actuessin com a veritables senyores feudals de l’època: gestionaven terres a la plana del Segrià i la Segarra, cobraven censos a tothom que conreava sota els seus dominis i eren propietàries de diversos molins, boscos, terres ermes i béns immobles dins la ciutat de Lleida.

Això garantia ingressos importants a la comunitat santjoanista, que duia una vida intramurs força allunyada de la imatge clàssica que tenim dels convents femenins medievals. No només van invertir els beneficis per reforçar la monumentalitat del monestir, amb una església plena de retaules, altars i elements escultòrics –alguns dels quals s’han pogut recuperar gràcies a les excavacions–, sinó que també gaudien d’uns luxes quotidians que les allunyaven força del clàssic ora et labora.

Gràcies a fonts documentals conservades, se sap que les monges d’Alguaire tenien servents que treballaven per elles i que, lluny de les modestes cel·les que es veien en altres monestirs, tenien àmplies dependències o, fins i tot, casetes dins del complex. A més, les excavacions han revelat l’existència de capelles funeràries ricament decorades als laterals de l’església, on sembla que es van enterrar diverses monges i priores. Un costum habitual de les famílies nobles de l’època, que pagaven per ser enterrades en llocs prominents en esglésies i catedrals.

"La maledicció eterna"

A partir del segle XVI, però, els entrebancs van començar a arribar en el si de la comunitat d’Alguaire. L’Església catòlica s’esforçava per combatre els excessos del clero, que havien acabat provocant la ira de la reforma protestant. Algunes d’aquestes mesures van prendre forma al Concili de Trento (1545-1563), on es va instar els bisbes i altres comandaments religiosos a vetllar pel compliment de la clausura en totes les comunitats conventuals i monàstiques femenines. En cas de no ferho, el Concili amenaçava amb “la maledicció eterna”. Això volia dir que les monges no podien sortir dels monestirs, ni pràcticament tenir contacte amb l’exterior, la qual cosa, òbviament, comprometia l’estil de vida que havien portat les monges d’Alguaire fins llavors.

Inicialment, la priora d’aquella època, Jerònima de Montgai, va fer els ulls grossos davant les conductes poc regulars de les seves subordinades, que no només trencaven la clausura per interessos polítics o econòmics, sinó també per motius socials i amorosos. Tot va seguir gairebé igual fins que una delació interna ho va canviar tot.

Els escàndols a la llum

Jerònima de Gort va donar la primera veu d’alarma que al monestir d’Alguaire no s’estava respectant la clausura i va col·laborar estretament amb la investigació que, l’any 1581, va encapçalar fra Agustí d’Anglesola, gran prior de Catalunya de l’orde hospitalari, amb la qual es pretenia posar fi als “grans escàndols” que s’estaven cometent a Santa Maria.

Es va interrogar, una per una, la trentena de monges que formaven part de la comunitat, i els seus testimonis van ser registrats per escrit i conservats a l’arxiu de l’orde hospitalari, fet que ha permès que hagin arribat fins als nostres dies.

El més sucós és el de Jerònima de Gort, que va acusar sense pèls a la llengua la priora Jerònima de Montgai de permetre conductes impures dins la comunitat: “La senora priora no ha corregit lo que era menester, que ho hagués fet no foren vingudes en los scandols que son vingudes”, i no va dubtar a assenyalar altres religioses, com Aldonça Medina, de qui deia que havia mantingut una relació durant “set o vuit mesos” amb un tal Josep Marles; també va parlar d’Ana Castro, a qui acusava d’acollir bandolers a casa seva “entre altres hun que’s deia Barberet” o un altre que es deia “Massaguer, lo qual es troba en un robo que’s feu en lo priorat del present monestir”.

Gort també va explicar que al monestir s’hi havien organitzat festes amb familiars, veïns d’Alguaire i altra gent de l’exterior, i que hi havia monges que es passejaven pel claustre “ma en ma ab homens”.

Per tal de tallar aquests scandols de socarel, el priorat va deposar Jerònima de Montgai i la va substituir per la còmplice Jerònima de Gort, l’any 1586, que va aplicar una clausura estricta amb la qual el monestir va entrar al segle més complicat de la seva història.

Temps foscos

Durant la guerra dels Segadors, al segle XVII, el front de la batalla va arribar a Alguaire i la ubicació estratègica del monestir santjoanista el va tornar a convertir en un objectiu militar. Davant d’aquella inseguretat, les monges van marxar primer a Lleida i després a Barcelona.

L’exili va anar del 1644 al 1651. Durant aquest lapse de temps, el complex es va convertir en una fortalesa militar de les tropes franceses, que van aprofitar les pedres del monestir per construir estructures defensives al perímetre. Això i els atacs que va patir durant el conflicte van deixar el monestir d’Alguaire en unes pèssimes condicions i amb risc de col·lapse imminent.

Tot i el retorn temporal de la comunitat i algunes reparacions precàries, el mal estat dels edificis va empènyer les monges a abandonar definitivament el monestir, l’any 1699, i a traslladar-se a Barcelona, on la nissaga de la comunitat santjoanista va sobreviure en diferents emplaçaments fins a l’any 2007, quan va arribar a la seva fi, a causa de la falta de vocacions.

El futur del monestir

La longevitat de la comunitat ha propiciat que s’hagin conservat nombrosos documents i registres del dia a dia del monestir d’Alguaire durant els seus més de quatre segles d’activitat. Unes fonts documentals molt útils per als historiadors i els arqueòlegs que avui treballen desenterrant el passat del monestir santjoanista Santa Maria.

La tasca, però, pràcticament no ha fet més que començar. El projecte de la Universitat de Barcelona, Priores, senyors i prínceps. Els espais de poder a la Catalunya medieval i moderna, finançat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament d’Alguaire, preveu començar en els propers mesos a excavar a la zona que ocupava el claustre i les dependències privades, fet que els permetrà conèixer amb més detall com era la vida de les monges santjoanistes d’Alguaire i, qui sap si, desenterrar algun altre antic scandol.