—Quan van començar els Estats Units a enderrocar governs estrangers?
La primera operació va ser la que va fer fora del poder la reina de Hawaii, Liliuokalani, el 1893. Amb tot, abans de ser una potència expansionista a l’estranger, els EUA ho van ser a l’Amèrica del Nord. Aquesta dinàmica va començar abans, quan els EUA es van apoderar de gairebé la meitat de Mèxic i van aconseguir el que es considerava el destí del país, estendre el poder del Govern des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Aquest expansionisme va acabar el 1890, quan l’Oficina del Cens va declarar la frontera tancada.
—Per què van començar a mirar cap enfora?
El motiu principal sempre ha estat l’economia. Hawaii interessava perquè tenia un gran potencial per a la indústria del sucre i perquè era un trampolí cap a l’Àsia oriental i el mercat xinès. Els EUA sempre actuen per interès propi. Tot i que sovint l’argument és la geopolítica, és a dir, protegir-se d’algun enemic o reduir amnaces, el motiu real és econòmic. El de Cuba, el 1898, n’és un exemple molt clar.
—Què va passar?
Quan els EUA van enviar tropes a Cuba per ajudar aquest país a fer fora els espanyols, hi va haver revolucionaris que s’hi van mostrar contraris, perquè tenien por de la presència de l’exèrcit nord-americà al seu territori. Per apaivagar-ho, es va aprovar la Llei Teller, en què ens comprometíem a marxar quan haguéssim expulsat els espanyols. Però, un cop els vam fer fora, vam canviar de parer, perquè les mesures del nou Govern podien perjudicar la United Fruit, l’empresa estatunidenca que comerciava amb fruits tropicals produïts a l’Amèrica Llatina. A més, en aquell moment, el 90% de tots els productes manufacturats a Cuba es fabricaven als Estats Units. Per això vam decidir mantenir Cuba en una forma de quasi-colonialisme.
—Explica que, a finals del segle XIX, els EUA van exportar els seus problemes interns. Què vol dir?
Els americans ens vam convertir en uns experts de l’agricultura i la fabricació massiva, i produíem molts més productes i menjar del que podíem consumir. Però, en lloc de redistribuir millor aquest excedent i eliminar bosses de pobresa, vam buscar mercats estrangers on poguéssim vendre i, a més, vam exportar aquesta dinàmica als països on vam intervenir.
—Abans parlava de la United Fruit. Comenta que Sam Zemurray, un dels seus presidents, va estar al darrere del cop d’estat d’Hondures, el 1911.
Sí, Sam the Banana Man, que gairebé va posseir totes les terres fèrtils del país. Hondures va escapar de les urpes dels banquers perquè l’Assemblea Nacional no va acceptar un préstec del banc J.P. Morgan & Co, però va caure en la dels bananers.
—Quina conseqüència va tenir?
No hi va emergir el capitalisme, ni una classe empresarial local. Durant un segle, les empreses bananeres nord-americanes han continuat dirigint el destí del país, imposant-hi governs que han acabat amb qualsevol intent de desenvolupament nacional. En aquest punt de la història, cal parlar de la irrupció de The Room, als anys vint.
—Què era?
Una organització privada, semblant al Consell de Relacions Exteriors, que agrupava un grup d’executius immensament rics. Representaven les corporacions multinacionals i els bancs, i les grans firmes de dret internacionals. En aquell moment, el Departament d’Estat (el ministeri d’afers exteriors) era molt petit, no tenia experts ni oficines arreu, i els membres de The Room van començar a enviar-hi memoràndums suggerint quina hauria de ser la política als països on tenien interessos econòmics. Bàsicament, el que es preguntaven era: com podem ajudar aquest país a obrir-se a la inversió nordamericana? Així va ser com vam adoptar la política de les grans corporacions multinacionals com a política del Govern dels EUA. Sempre vestit de raons humanitàries.
—Què insinua?
Els americans sempre hem fet servir excuses humanitàries per amagar els motius reals de les nostres intervencions. I ens n’hem convençut com a nació. Ens encanta pensar que hi ha gent que pateix en altres països i que hi anem a rescatar-los. Tenim un complex de salvadors que està instrumentalitzat pel poder. Hi ha un patró comú que s’ha repetit al llarg de la història: la creació d’un estat d’opinió abans d’intervenir un país.
Els americans sempre fem el mateix: intervenim i al cap d’un temps marxem del país deixant-lo en el caos, el dolor i la pobresa
—Com s’ha fet?
Normalment, a través de la premsa, però hi ha un cas molt curiós que es remunta al 1900, quan, a Nicaragua, es va emetre el segell d’un volcà fumejant. Era el país on inicialment s’havia pensat de construir el canal que havia d’unir els oceans Atlàntic i Pacífic, però un grup d’empresaris va contractar un advocat per aconseguir que el Govern canviés de parer i es decantés per Panamà. Per fer-ho, van publicar articles a la premsa i van repartir pamflets insistint en la idea que era descabellat construir el canal en un país volcànicament inestable, i una prova n’era el segell del volcà Momotombo, que, en veritat, estava gairebé inactiu.
—I la premsa?
Ha tingut un paper crucial en la creació d’estats d’opinió. Abans d’intervenir l’Iran, el 1953, la CIA va subornar editors i columnistes iranians perquè titllessin el llavors president, Mohammed Mossadeq, de comunista. I la premsa dels EUA també en va parlar de manera desfavorable. I amb Guatemala, el 1954, es va engegar una campanya per publicar articles a The New York Times i a Times en contra del president, Jacobo Árbenz, que volia impulsar una llei de reforma agrària que perjudicava els interessos dels EUA.
—Més anticomunisme?
Sí, com també ho va ser el cas de Xile, el 1973. Als americans ens encanta inventar-nos enemics. Guatemala va ser una gran tragèdia: s’hi van abolir el congrés i els sindicats, es va suspendre la constitució i el país va quedar immers en dècades de guerra civil i massacre. La democràcia no hi va emergir fins al 1994. És un altre patró històric: intervenim i, al cap d’un temps, marxem del país deixant-lo en el caos, el dolor i la pobresa.
—Tenint en compte els atemptats de l’11S, la invasió de l’Afganistan del 2001 va ser un cas diferent?
En absolut. La guerra contra el terrorisme (també a l’Iraq), Ossama bin Laden, Al-Qaeda... Rere totes aquestes excuses s’hi amaga el desig d’imposar un govern que faci el que nosaltres diguem. També a Veneçuela. En aquest cas, però, hi ha un nou enemic, el narcoterrorisme.
—Alguna esperança de canvi?
No ho sé. El fet que les condicions als EUA ara siguin tan lamentables podria fer que ens miréssim a nosaltres mateixos. Però és que sempre repetim les mateixes operacions i els mateixos errors. És per això que l’escriptor Gore Vidal solia dir que el nostre país havia de canviar-se el nom i dirse els Estats Units d’Amnèsia.
Aquest article es va publicar en el número 287 del Sàpiens (març 2026)
