David Cao: "L'estudi de la memòria traumàtica és molt important, també del segle XIX"

Quina és la memòria pública de la tercera guerra carlina? Com es va construir i com va perviure? El portal ‘Memòries de combat’ en dona la resposta amb una cartografia de la petjada patrimonial del conflicte. En parlem amb el coordinador, David Cao, historiador i professor de la Universitat de Barcelona

David Cao Costoya, coordinador del projecte 'Memòries de combat'
David Cao Costoya, coordinador del projecte 'Memòries de combat'
24 de març del 2026 a les 01:05
Guardar a favorits

Escolta l'article ara…

0:00
1:33

—Com va començar aquesta recerca?
Quan ens vam adonar que les memòries del segle XIX són de consens, recullen episodis i personatges que han esdevingut uns referents en els imaginaris regionals i nacionals. Per això vam pensar que calia estudiarne d’altres de conflictives, de traumàtiques, que fessin referència a un passat de confrontació, com ara una guerra civil.

—I per què la Tercera Guerra Carlina?
Perquè s’ha estudiat poc. Hi ha algunes recerques que hi estan centrades, però totes les han fet erudits o historiadors locals, i fan referència a fets o casos concrets. La Tercera Carlinada (1872-1876) no s’havia analitzat com un fenomen de conjunt. La seva memòria va estar molt viva fins a la Guerra Civil. L’arribada del franquisme, el 1939, va escombrar absolutament aquest paisatge de memòria.

—Per què?
erquè el règim franquista, amb la força de l’Estat i de la repressió, va construir uns nous màrtirs, uns nous referents, unes noves narratives, i els altres passats van quedar arraconats. A més, els historiadors ja no els van recuperar, entre altres motius, perquè quan es va començar a estudiar la memòria, a Catalunya i a la resta de l’Estat, les prioritats van ser la Guerra Civil i la dictadura. L’estudi de la memòria traumàtica és molt important, també la del segle XIX.

—Per quin motiu?
Perquè permet veure com la gent i les poblacions construeixen el seu dol, les seves identitats subjectives i polítiques, i com aquests passats no acaben de tancar-se i continuen presents en la societat. I aquesta mirada la vam voler aplicar a les guerres civils del segle XIX, com la Tercera Carlinada, que va ser un conflicte intercomunitari en què es debatia quin era el futur que s’havia de construir per part de la comunitat. A més, hi havia un fet xocant.

—Quin?
La trajectòria del segle XIX no s’entén sense la dialèctica de revolució i contrarevolució. I sorprèn que no s’hagués estudiat l’empremta que va deixar tot això en el paisatge públic. Fa anys que els historiadors del carlisme reivindiquen que és un moviment clau per entendre les dinàmiques socials i polítiques de fa dues centúries.

—I com s’emmarca en aquesta dialèctica de revolució i contrarevolució?
La Tercera Carlinada no s’explica sense el context del Sexenni Democràtic, que va començar amb la Revolució del 1868 –que va suposar la fi del regnat d’Isabel II– i va acabar amb la Restauració de la dinastia borbònica, el 1875. És a dir, la Tercera Carlinada té lloc en el moment en què es fa un pas de caràcter revolucionari que busca construir un Estat liberal, i que té una clara voluntat de democratització i de secularització de la cultura i de la política. Tot plegat va alimentar una nova reacció contrarevolucionària que va ser capitanejada pels carlins.

—Com van fer aquesta contrarevolució?
D’una manera bicèfala, per la via armada i també adoptant estratègies i instruments moderns. Van fer servir el camí polític-institucional, presentant-se a les eleccions, creant partits, associacions, candidatures. De fet, els carlins van obtenir bons resultats en algunes circumscripcions de Catalunya, en les eleccions del 1871. Van fer un esforç molt gran per modernitzar-se políticament, per crear òrgans de premsa, centres que eren espais de sociabilitat on es barrejava la política i l’oci... Van fer tots els passos que fan les agrupacions polítiques modernes per influir en la societat. Però, a partir del 1872, van privilegiar d’una manera molt clara la via armada per intentar acabar amb aquest assaig liberaldemocràtic. Va ser llavors quan va esclatar la Tercera Guerra Carlina.

—Al portal www.memoriesdecombat.cat, heu cartografiat la memòria pública carlina. Quin tipus de monuments heu localitzat?
Hem analitzat el període del 1874 al 1939, els anys que la Tercera Carlinada té una presència rellevant a l’espai públic. A la web, hi ha monuments, actes commemoratius i toponímia, noms de carrers i places situats en una vintena de comarques de Catalunya. Tot i que hi ha memòria construïda pels carlins, té més pes la que van construir els sectors polítics i ideològicament liberals i republicans.

La memòria de la Tercera Guerra Carlina va estar molt viva fins a la Guerra Civil. Després, el franquisme ho va escombrar tot

—Com són aquests monuments?
L’enorme majoria s’acaben erigint als cementiris i molt rarament a l’espai públic urbà, perquè estan relacionats amb el dol, el record als morts en combats carlins. Es considerava que el cementiri era un espai relativament menys conflictiu, perquè en l’espai públic els monuments agafen una connotació política, i això els fa molt més polèmics.

—Puigcerdà en va ser una excepció?
És un cas únic en el sentit que, la primera meitat dels anys 1880, va tenir dos monuments públics rellevants. Un en record del brigadier Josep Cabrinetty, que va prestar auxili als defensors de Puigcerdà quan la ciutat estava assetjada pels carlins, i l’altre és un obelisc en record dels morts dels setges carlins que està situat a l’antiga plaça Cabrinetty (actual plaça dels Herois). Es va portar a terme un intent de construir la imatge del municipi com una vila liberal, amb la voluntat que fos un element identitari transversal, del conjunt dels veïns. Qui ho va capitanejar va ser l’Ajuntament, un fet que va evitar que ho abanderessin de manera exclusiva cap dels diferents sectors polítics.

—I les commemoracions?
N’hi ha algunes, com les de Terrassa i Igualada, que són un exemple de com neixen promocionades pels monàrquics liberals i pels republicans, però que, a mesura que passa el temps, sobretot l’última dècada del segle XIX, es republicanitzen. Els sectors republicans se n’apropien i les lideren. Els monàrquics liberals se n’aparten.

—Per quina raó?
El motiu principal és que els morts se’ls categoritza com a herois i màrtirs, que és una paraula religiosa que s’acaba secularitzant. Els republicans abanderen d’una manera més desacomplexada la reivindicació de la lluita per uns ideals fins a les últimes conseqüències, en aquest cas, els de la llibertat i la democràcia. I els sectors liberals monàrquics no s’acaben de sentir còmodes amb aquesta retòrica. Els republicans, a més, quan basteixen el seu discurs, el que pretenen és fer un enaltiment dels costos que van patir les persones que van defensar la llibertat i fer una construcció demonitzadora del carlisme, volen que s’associï amb la barbàrie, juguen a deslegitimar-lo com un actor polític vàlid.

—Teniu previst ampliar la recerca?
Sí, territorialment –País Valencià, País Basc i Navarra–, cronològica –Primera i Segona Guerra Carlina– i pel que fa a tipologies –quadres, cançons i obres literàries–. El record d’aquests conflictes també es va construir amb la literatura i la pintura, i les carlinades es van mantenir en la memòria popular amb les cançons que la gent transmetia oralment, generació rere generació.

Aquest article es va publicar en el número 288 del Sàpiens (abril 2026)