Albert Velasco: "En origen, les pintures murals de Sixena van ser un manifest polític únic"

—Quan comença aquesta història?
El monestir de Sixena es va fundar el 1188, una data clau, perquè l’any anterior els cristians havien perdut Terra Santa. Allò va ser un trasbals pe a la cristiandat, sobretot per a l’orde de Sant Joan de Jerusalem, la que va fundar el monestir i la que s’encarregava de protegir els llocs sagrats de Terra Santa. Com que s’havien quedat sense res als territoris que ara eren en mans dels musulmans, van fundar Sixena per reivindicar una terra perduda. Les pintures de la sala capitular, que es pinten just després de la fundació, són un manifest polític de primer ordre.

—Per què?
Perquè són d’estil bizantí, totalment diferents del que es feia aquí. És com si s’haguessin pintat a Terra Santa. La reina Sança, esposa d’Alfons el Cast i promotora del monestir, aixeca una petita Jerusalem al mig dels Monegres. És inaudit. No coneixem cap altre conjunt pictòric, a l’Europa de l’època, en què unes pintures murals siguin un manifest polític. És, també, l’obra pictòrica més important que es fa a Europa en aquell moment.

—El monestir, però, es construeix en una llacuna que condiciona per sempre la història de les pintures.
Sí, el lloc on, segons la llegenda, apareixia una talla de la Mare de Déu que desapareixia de l’església on estava. Això ha generat problemes fins avui. Tenim documentat que al segle XIV, les monges havien de fer estades curatives fora del monestir perquè agafaven malalties pulmonars com la tuberculosi. I sabem que, al segle XVI, tota la part baixa de les pintures ja s’havia malmès per la humitat.

—Amb tot, diu que fins al segle XIX no es van donar a conèixer les pintures.
Sí, Mariano de Pano, el cronista oficial de Sixena, va ser el primer a donar-los valor. Llavors encara no hi havia una historiografia de la pintura romànica, però De Pano ve veure que allò era especial. Es va fixar en les boles daurades que penjaven del sostre i que reflectien la llum que entrava per les portes que comunicaven amb el claustre. L’objectiu era fascinar qui visités la sala. Al primer terç del segle XX, historiadors de l’art català com Joaquim Folch i Torres i Josep Gudiol també van passar per Sixena i van reivindicar la importància de les pintures. De fet, el maig del 1936, Gudiol va fer-ne el reportatge fotogràfic més important que existeix.

—I uns mesos després es va produir l’incendi que va destruir les pintures.
Sí, i estic segur que Gudiol, que era al capdavant d’una de les brigades de salvament de patrimoni de la Generalitat, en el primer que va pensar va ser en Sixena. Va ser ell, juntament amb dos col·laboradors, Antoni Robert i Antoni Llopart, qui va arrencar el que quedava de les pintures i les va traslladar a Barcelona. Una operació que va pagar la Generalitat.

Des de l’Aragó, tant l’antic Govern socialista com l’actual, del PP, han reivindicat que la lluita per Sixena és una lluita per la unitat d’Espanya

—Afirma que l’incendi és la primera mentida intencionada del conflicte.
S’ha comentat que va ser produït per milicians catalans. Fins i tot, s’ha afirmat que Gudiol en va ser l’inductor per poder-se emportar les pintures! Però està demostrat que l’incendi el van provocar membres del comitè local del poble. Es pot dir que durant tot el segle XX aquell foc no va deixar de cremar. Les pintures van donar problemes durant tot el franquisme.

—Per quin motiu?
Inicialment, els tècnics franquistes tenien clar que havien de tornar al monestir, però primer l’edifici s’havia de restaurar perquè havia quedat molt malmès. Hi va haver intents perquè les pintures anessin a Osca o al Museu de Saragossa, el 1941, però aquesta institució no va aconseguir les 30.000 pessetes que costava fer la restauració perquè algunes institucions, com l’Ajuntament de la ciutat, no hi van voler posar diners. Tot això es va resoldre quan Joan Ainaud de Lasarte, director general dels museus d’art de Barcelona, va plantejar que les pintures es quedessin a la ciutat. Ho va aconseguir perquè l’Ajuntament de la capital catalana en va pagar la restauració i la instal·lació, el 1950, al Museu d’Art de Catalunya –el posterior MNAC–. I allà, el 1961, va tenir lloc la gran exposició d’art romànic que va portar al descobriment internacional de les pintures.

—I el 1963 va començar la restauració del monestir.
Sí. Quan les pintures ja estaven a Barcelona i obertes al públic! I el 1970, a causa dels treballs de restauració, les monges van marxar. Llavors es van adonar que no hi tornarien perquè eren grans i poques, es van unir amb la comunitat del mateix orde de Barcelona i van construir un nou monestir a Valldoreix. En marxar, es van emportar un centenar d’obres d’art i altres objectes, que van deixar en dipòsit al MNAC i al Museu de Lleida.

—I el 1983, el 1992 i el 1994, es van produir tres operacions de compra-venda d’aquells objectes entre la Generalitat i les monges.
Sí, necessitaven diners per construir el nou monestir. Van demanar un crèdit de 15 milions de pessetes a l’Incasòl, però no podien pagar-lo i van sol·licitar sufragar-lo amb obres d’art.

—I les pintures?
Es va parlar de comprar-les, però, no sabem per què, aquesta operació no va sortir bé. Les negociacions es van trencar el 1995, quan es va crear el bisbat de Barbastre-Montsó, que va implicar que cent onze parròquies que des de l’època medieval havien pertangut a Lleida passessin a l’Aragó. Entre elles, Vilanova de Sixena. Allò va obrir la porta als dos litigis i sentències judicials, el primer, el dels objectes, que van ser retornats el 2016, els del MNAC, i el 2017, els de Lleida. I el segon, el de les pintures. La sentència del 2016 obliga a retornar-les, una resolució que el Tribunal Suprem va confirmar el 2025.

—És executable?
Les pintures profanes que es van arrencar el 1960 i que no s’havien cremat el 1936 poden tornar-se, i el MNAC hi està treballant. Però les de la sala capitular, no, perquè estan en una situació de delicadesa extrema, perquè sí que van patir el foc. A més, no es podran muntar, perquè les dimensions dels arcs on estan ara no es corresponen amb les de la sala capitular. I el Govern de l’Aragó no ha explicat com en farà la instal·lació. Mai en cap lloc del món i en cap moment de la història s’ha produït una operació d’aquest tipus.

—Què pot passar si la sentència s’executa i les pintures es malmeten?
Poden haver-hi conseqüències penals –multes i presó–. Per això, al març, cinc ex-consellers de Cultura catalans van presentar una querella preventiva contra el Govern d’Aragó, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i la magistrada Rocío Pilar Vargas Magallón. Argumenten que s’està a punt de cometre un delicte contra el patrimoni històric i acusen la jutgessa de prevaricació perquè, malgrat que té diversos informes contraris al trasllat, vol executar la sentència.

Abans d’acabar, cal destacar un punt molt important: aquest és un cas polític, no de restitució patrimonial. Va coincidir, en part, durant el Procés i des de l’Aragó, tant l’antic Govern socialista com l’actual, del Partit Popular, han reivindicat que la lluita per Sixena és una lluita per la unitat d’Espanya.