—Què el va portar a submergir-se en aquesta història?
Tot va començar amb una investigació acadèmica sobre la cobertura informativa de les darreres execucions públiques a Barcelona, a finals del segle XIX. Preparant aquell estudi, vaig descobrir el personatge de Santiago Salvador, que va aprofitar els seus últims moments per fer propaganda anarquista. Em va semblar un personatge fascinant. I, sobretot, em va sorprendre comprovar que, malgrat la magnitud dels fets, no s’havia publicat mai una monografia específica sobre la bomba del Liceu.
—Per què creu que aquest episodi de la nostra història havia quedat relativament desatès?
Hi ha hagut una mirada massa localista. Si aquest mateix atemptat hagués passat a l’Òpera de París o a Londres, ho sabríem tot. En canvi, aquí els fets del Liceu s’havien estudiat dins la història de l’anarquisme, però faltava situar-los dins un context internacional i comparatiu.
—En el llibre situa Barcelona dins una xarxa internacional de violència política. Què aporta aquesta mirada comparativa?
El cas del Liceu no es pot estudiar de manera aïllada. El poso en relació amb els nihilistes russos, amb els fenians irlandesos, amb els anarquistes francesos, alemanys o nord-americans. Quan compares aquests moviments, veus que el que passa a Barcelona no és un episodi perifèric, sinó un moment central dins una transformació global de les formes de violència política.
—Vostè defensa una tesi clara: que al Liceu neix el terrorisme modern indiscriminat. Per què?
Perquè hi conflueixen tres elements nous. En primer lloc, l’ús d’un armament modern: una bomba Orsini carregada de dinamita que una sola persona pot introduir en un espai públic i que pot causar moltes víctimes. En segon lloc, el caràcter indiscriminat de l’atac: no es dirigeix contra un rei o un general, sinó contra civils anònims. I, finalment, el paper de la premsa de masses. La bomba esclata al teatre, però sobretot impacta als diaris. Sense aquesta difusió mediàtica, el fenomen del terrorisme modern no existiria tal com el coneixem.
—Per tant, el terrorisme també és un fenomen comunicatiu?
Exactament. La dinamita sense la premsa no hauria tingut el mateix impacte. El que fan els mitjans és convertir un acte violent en un missatge que travessa fronteres. Quan esclata la bomba al Liceu, la premsa internacional no ho interpreta com un problema local de Barcelona, sinó com una amenaça global. I això és una novetat històrica molt significativa.
—El llibre també insisteix en el context de violència i repressió de la Barcelona de finals del segle XIX. Fins a quin punt aquell clima explica l’atemptat?
És un element clau. Entre el 1892 i el 1896, Barcelona viu una escalada de violència brutal i una repressió molt dura contra el moviment obrer. Hi ha tortures sistemàtiques, hi ha un fracàs de vies reformistes i hi ha un context bèl·lic gairebé permanent, a l’Espanya del segle XIX. Tot això crea un clima de radicalització en què alguns sectors arriben a considerar la violència indiscriminada com una opció possible.
—Quin és el descobriment que més el va sorprendre durant la recerca?
El manifest de Walsall. Era un pamflet anarquista publicat a Anglaterra que descrivia com atemptar contra una òpera la nit d’una estrena. Alguns periodistes britànics van relacionar immediatament aquell text amb la bomba del Liceu, però aquesta connexió es va perdre amb el temps. Recuperar-la va ser un moment molt emocionant, perquè obria la porta a la idea d’una internacionalització primerenca del terrorisme.
—Fins a quin punt Santiago Salvador va actuar sol?
Primer afirmava que havia actuat sol, però, en una entrevista posterior a l’atemptat, va explicar que hi havia hagut una reunió en què es van planificar dos atacs: el de l’anarquista Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos i el seu contra el Liceu. Ara bé, fins i tot dins els sectors més radicals de l’anarquisme, l’atemptat contra civils va generar un debat ètic molt intens. És més: quan Santiago Salvador vol tornar a atemptar –concretament, durant el funeral per les víctimes–, els seus companys es neguen a subministrar-li més dinamita.
—La figura de Salvador és la d’un militant coherent o la d’un personatge contradictori?
És profundament contradictori. Ve d’una família carlina molt violenta i fa un recorregut ideològic sorprenent, passant del tradicionalisme a l’anarquisme més radical. És un personatge que té una gran capacitat d’adaptació i que fins i tot es converteix al catolicisme, a la presó, en part per obtenir un tracte millor. No és un personatge coherent en termes ideològics, però sí que està marcat per una pulsió violenta molt arrelada.
—La repressió posterior també forma part del mateix ecosistema del terror?
Sí, això és un patró que es repeteix al llarg de la història. Quan hi ha un atemptat terrorista, acostumen a aparèixer respostes legislatives i policials més dures. Pensem, per exemple, en els atemptats de l’onze de setembre als Estats Units. Doncs a la Barcelona de finals del segle XIX, va succeir el mateix. Sectors moderats i liberals van acabar acceptant mesures molt repressives contra el moviment obrer. El terrorisme i la repressió estatal sempre es retroalimenten.
—El model de dinamita i impremta continua vigent avui?
Sí, però amb nous instruments. Avui la impremta s’ha substituït per les xarxes socials. Els grups terroristes fan servir les tecnologies que els permeten obtenir més ressò. Pensem en els atemptats de París del 2015: van tenir un impacte enorme perquè les imatges es van difondre immediatament a través de vídeos enregistrats per les mateixes víctimes i per testimonis. El principi és el mateix: convertir la violència en un missatge global.
Aquest article es va publicar en el número 289 del Sàpiens (maig 2026)