'El romanç de Tristany i Isolda'

Una de les tendències principals a escala mundial és el #MedievalCore, una mirada enrere idealitzada de l’època i, sobretot, l’estètica medieval. Però aquesta moda als catalans (i els alemanys) podem dir que no ens és nova: a les acaballes del segle XIX, també vam emmirallar-nos en aquesta època de grandesa nacional.

A més de llegir els clàssics literaris propis, d’una riquesa i qualitat extraordinàries, una manera preciosa i interessantíssima de situar-nos en l’època medieval a escala europea és anar al cicle artúric. Us proposo que llegiu El romanç de Tristany i Isolda, un llibre especialment estimat a la nostra terra. Per tots és coneguda l’obsessió dels modernistes per Wagner, però l’amor dels catalans per la llegenda de Tristany i Isolda no ve de l’adaptació operística, ve de molts anys enrere: els propis contemporanis ja la coneixien i estimaven. L’historiador Martí de Riquer ens recorda que el vescomte de Cabrera i d’Àger, l’any 1160, per tal d’avergonyir per la seva manca de cultura el seu joglar, li retreia que ignorava que Tristany amava d’amagat Isolda.

Es tracta d’una llegenda d’origen bretó, del mite artúric, recollida per poetes i narrada a tots els regnes europeus. L’any 1900, Joseph Bédier, el gran entès en èpica medieval, va recollir els fragments que havien perdurat dels antics romanços i les traduccions estrangeres, els va fondre i els va completar: restaurant Tristany i Isolda. Ràpidament, es va començar a traduir aquesta versió de Bédier a totes les llengües cultes, i en català tenim el luxe de disposar d’una traducció exquisida de Carles Riba del 1921.

Senyors, us plau de sentir un bell conte d’amor i de mort? És de Tristany i d’Isolda la reina. Escolteu com amb gran oia, amb gran dol s’amaren, després ne moriren un mateix dia, ell per ella, ella per ell.

L’amor involuntari, irresistible i etern; un amor dura tota la vida i persisteix més enllà de la mort, que recau sobre dos éssers excepcionals, Tristany i Isolda, i es fa sota l’excusa de la vella màgia cèltica. El filtre d’amor que desestabilitza i desordena la vida dels protagonistes tot sovint ha traspuat les pàgines i també ha enverinat les ànimes dels lectors més sensibles. Wagner veu en aquest amor prohibit un reflex de l’amor il·lícit que sentia per Mathilde Wesendonck i l’inspira a escriure l’òpera.

Hi ha una hipòtesi que sustenta que la creadora de la llegenda va ser l’extraordinària Elionor d’Aquitània. Si no ho va ser estrictament, sí que en permet la creació, ja que la seva cort va ser crucial per al naixement de l’amor cortès i la difusió del cicle artúric. Tristany i Isolda també ens permet observar les relacions constants entre les corts de les dues costes de l’estret de la Mànega, una relació a vegades pacífica i estimulant culturalment... però també marcada per les disputes i les guerres constants, que no acabarien definitivament fins al final de la Segona Guerra Mundial.