Els perills i els plaers del 'Barri Xino'

A començaments del segle XX, el Raval era un barri palpitant on tot passava al carrer: les cites, els intercanvis i el negoci. Era un escenari exòtic que tenia el fort atractiu dels vicis. Era 'el Xino'

Una cantonada de l'actual barri del Raval
Una cantonada de l'actual barri del Raval Getty Images
2 de març del 2005 a les 00:00
Guardar a favorits

"Vamos a entrar en el distrito V, no sabemos si saldremos de él". Així començava la crònica de Paco Madrid, periodista d'investigació que coneixia molt bé les nits de Barcelona en els feliços anys vint. Perquè Barcelona no sempre ha estat la metròpoli que coneixem avui. Fa gairebé noranta anys, mentre Europa sagnava amb una guerra de trinxeres, la ciutat portuària catalana va ser un refugi d'espies, pròfugs i aventurers, un niu de bordells i de plaers a cap preu que oferia tots els paradisos artificials. Un capítol fascinant que també forma part de la història de la ciutat. La guerra no coneix el terme mitjà. Mentre a un cantó de la frontera deixa sense res, a l'altre reparteix abundància. Això és el que va passar en els anys de la Primera Guerra Mundial. A Catalunya, territori neutral, la guerra va tenir una transcendència molt particular. En especial, a les zones fabrils com Barcelona, que des del 1914 va viure una segona febre d'or tant o més significativa que la del final del dinou.

L'eufòria de la guerra

Als països bel·ligerants faltava de tot: teixits per a uniformes, mantes, metalls per a armament, cereals per a la població... Les fàbriques catalanes van treballar a tot drap per a proveir els països en guerra. Es fabricava nit i dia: es van recuperar els telers manuals guardats a les golfes, es va invertir en maquinària nova, es van ampliar les plantilles i la producció va adquirir proporcions desmesurades. Els preus? No hi havia límit: es venia al preu que fos. La banca va créixer espectacularment, la pesseta s'enfortí i l'especulació primer amb les matèries primeres, després amb moneda estrangera, que circulava com l'aigua, es va disparar. Diner fàcil i contractes a dojo. Mentre l'opinió pública es dividia entre germanòfils i aliadòfils, el fet és que les fàbriques del país van abastar bona part dels exèrcits enfrontats.

El resultat va ser una riuada de diners i de gent que en poc temps va canviar el panorama de la ciutat. No solament perquè una nova burgesia enriquida en quatre dies tenia la necessitat urgent de l'exhibicionisme, sinó també per l'arribada de personatges singulars que venien de lluny. Al port, hi arribava el món de les altes finances, estrelles de l'espectacle, esportistes d'elit i dandis de l'alta societat buscant un reducte d'alegria. Amb ells, arribaven viatgers apàtrides i fugitius de guerra que buscaven el recer de la neutralitat. Barcelona es va fer internacional: prenia el relleu a París.

Barcelona era el refugi d'espies, pròfugs o aventurers, un niu de bordells i plaers a cap preu que oferia un paradís artificial

El 1914, l'esquelet urbà de la ciutat ja estava definit. La burgesia, que havia habitat des de sempre el barri vell, amb el nou segle l'havia canviat per l'amplitud amable de l'Eixample, que poblà amb finques generoses, aigua corrent i l'exuberància del Modernisme. Mentrestant, al Raval es malvivia en pisos diminuts amb rates als armaris, carbó a la cuina i quinqués al capvespre. Al carrer, cavalls, vaqueries i epidèmies. Les fàbriques tancaven i se n'anaven a altres barris. L'espai dels antics tallers i obradors era ocupat per aquells que arribaven a la ciutat amb l'esperança de començar una vida nova. Del món rural, del sud peninsular... una immigració sense fre que, amuntegada i rellogada, venia a engreixar un barri de vida difícil i gran picaresca.

Un barri palpitant on tot passava al carrer: les cites, els intercanvis i el negoci. El Feo Malagueño anava amb el carro venent roba de segona i tercera mà. El Gitanet, durant hores, oferia plomes estilogràfiques a un públic analfabet. El Noi de la Tona t'arrencava un queixal mentre, a falta d'anestèsia, et recitava versos. Els gumeros rifaven gallines (gumas, en argot). La Monyos, amb llaços de paper al cabell i caminant a salts, proclamava que era filla d'una gran dama.

Una nova Babilònia

De balcó a balcó, es tancaven tractes i es comentaven els últims escàndols. Perquè el Raval no solament va atreure la immigració obrera, sinó que aviat també va convocar el bo i millor del lumpen internacional. A mesura que mariners, pròfugs i il·legals hi desembarcaven atrets per la seva fama creixent, l'oferta de nit creixia. Bordells, dancings, cabarets i rebotigues de joc. Al districte cinquè, obrers i bugaderes, aventurers i prostitutes, compartien l'escassetat. Havia nascut el Xino de Barcelona.

Qui va posar en circulació el nom de Barri Xino? Hi ha qui diu que l'hi donà el periodista Àngel Marsà, tot comparant una acadèmia de lladres que funcionava al carrer de la Mina amb un escrit sobre Chinatown (San Francisco). Tot i que la primera referència escrita és de Paco Madrid. Sigui com vulgui, el fet és que en el sobtat prestigi d'aquest nom hi tingueren molt a veure els relats i les cròniques dels estrangers que el van conèixer, la dècada dels vint i dels trenta. Van ser ells qui van convertir-lo en un escenari exòtic que tenia el fort atractiu dels vicis. I és que el Xino aviat va adquirir la categoria de barri prohibit o de marca delictiva. I això, és clar, encara el feia més interessant.

"A Barcelona, juntament amb mariners, prostitutes, rodamons i pispes, vaig instruir-me d'una manera formidable. Al fons dels bars, vaig escoltar els relats de viatges, de lluites i d'històries d'amor". És aquesta la ciutat que va conèixer en Matamoros, un francès que, fugint de la policia, va desembarcar-hi l'any 1913. També va fer-ho en Teddy, un aventurer solitari d'origen incert especialitzat a obrir caixes fortes. I també aquell rus pròfug de la Revolució que venia cacauets amb accent valencià per a despistar. I l'alemany gros amb un masclet, del Rin, que feia fortuna venent cocaïna. Turcs, americans, eslaus... llengües estranyes i cares exòtiques a la recerca de l'aventura.

A les nits del Xino, hi corria de tot. Cossos tatuats, sexes invertits, conductes ambigües i droga fàcil. El repertori nocturn era d'una varietat inquietant. A l'As de Oros rifaven dones a deu cèntims el número; les habitacions tenien la mida dels urinaris públics. A l'Edèn triomfava el tango i al Madame Petite es trobaven els millors cossos. "La moderna mala vida de Barcelona ha tenido tres épocas [...] L'avantguerra, la guerra i la trasguerra. La primera corresponde al café de camareras, al siete y medio y a la Maña; la época de la guerra corresponde al cabaret, al baccarat y a María; y la de la trasguerra corresponde al dancing, a la ruleta y a Yvonne". En efecte, seguint amb el testimoni de Paco Madrid, el dancing, el joc i el sexe s'havien fet els amos de les nits de la ciutat. Havien arribat les grans pianoles, els supertangos i el jazz. El flamenc creixia amb la força de les novetats i els tuguris on es jugava als prohibits es multiplicaven. Es bevia un mal conyac i s'esnifava cocaïna. Perquè la reina de la nit era, en aquells anys on tot era possible, l'àmplia oferta d'estupefaents.

Alemanya, Bèlgica, Holanda... Europa sencera produïa estupefaents. Brussel·les era un centre important de narcòtics. Holanda disposava de milers de tones de cocaïna procedents de les seves colònies. A Barcelona, la droga arribava en vaixells que venien de Marsella i de Gènova. La trobaves a tot arreu. Te la passaven en capses de llumins. La venien enllustradors de sabates, cambrers i floristes.

Al 'Xino', hi corria de tot. Sexes invertits, conductes ambigües i droga fàcil. La reina de la nit era l'àmplia oferta d'estupefaents

Una oferta a l'altura de la demanda, perquè la coco (així havies de demanar-la) la consumia tothom. Tant als meublés perfumats de l'Eixample com als tuguris amb olor d'amoníac del Barri Xino. 

En pols o en pastilles, fins i tot els diaris anunciaven els seus excel·lents efectes per a la veu: "recomanada per a professors i cantants". Així, la cocaïna va ser l'estimulant més celebrat d'aquells anys, però altres narcòtics com l'opi i la morfina li anaven al darrere. La morfina, receptada pels metges com un eficaç calmant, ha estat una droga de les classes mitjanes, dels salons i de l'espectacle.

Els paradisos de la nit

Dels usos i abusos de la xeringa màgica, a la premsa barcelonina dels anys vint n'hi ha més d'una referència. En una de les pàgines del diari El Escándalo del 1925, s'hi llegeix el titular "Se intensifica el morfinomanismo barcelonés". La notícia segueix amb la crònica d'una casa de salut de Reus per a gent fina que barreja l'esport i els banys de sol amb el còctel i la morfina. Quant a l'opi, lloat per a amants dels viatges interiors, es trobava amb facilitat a ca l'herbolari, a les drogueries i a les perfumeries. I és que la legislació sobre el seu consum encara havia de trigar uns anys a arribar.

Els Estats Units van ser els pioners en la croada contra la droga. El primer acord internacional va ser el Conveni de la Haia del 1912. Però Europa no semblava gaire interessada a regular-ne l'ús i Amèrica va haver d'esperar-se fins que sis anys més tard s'articulés la primera normativa internacional al Conveni de Ginebra. Tanmateix, era una normativa certament prosaica que plantejava la possessió i el tràfic d'estupefaents com una falta, no com un delicte, i qualificava el traficant com un "expenedor il·legal de medicaments" i mai com un delinqüent. Un acord que pocs països van aplicar. No va ser fins l'any 1936 que l'ús d'algunes substàncies farmacològiques es van considerar un afer d'ordre públic que calia regular. El discurs sobre l'ús de la droga ha canviat molt des dels anys vint.

També ho ha fet l'urbanisme de les grans ciutats: els barris vells han conegut la higiene, han vist com els seus establiments es renovaven i com s'enrunava part dels seus edificis. El Raval ja no es reconeix amb el nom de Barri Xino. Tot ha canviat. Tanmateix, és encara el lloc d'aterratge d'aquells que arriben buscant una nova vida. Els seus carrers continuen rebent cada dia cares i llengües vingudes de fora que malviuen en habitatges insuficients. Al Raval, una nova Barcelona que el futur haurà de definir hi batega cada nit.

L'escola del Xino

L'oferta nocturna del Barri Xino de Barcelona era una immillorable escola de vida: s'hi trobava de tot: bordells, cabarets, drogues i rebotigues de joc.

Cocaïna fàcil

Cal Sagristà, especialitzat en mariners, contrabandistes i drag-queens, era al carrer del Cid. S'hi trobava cocaïna a dotze pessetes el gram.

Dones a 30 cèntims

La Criolla, l'antiga fàbrica de filats també del carrer del Cid, era un cabaret molt modern amb pianola elèctrica, miralls a les parets, taules rodones i espai per a ballar. Dos passadissos amb set o vuit habitacions.

Noves músiques

Juanito el Dorado, al carrer de la Guàrdia, era un dels millors llocs per a ballar flamenc. La immigració del sud peninsular hi portava músiques exòtiques.

'Dancing'

La Bombilla, tuguri de molt nom al carrer de Sant Pau, de dia feia de xarcuteria. Les olors eren inoblidables.

El millor aiguardent

A La Cazalla, un minúscul quiosc de fusta ubicat a l'Arc del Teatre, cantonada amb la Rambla, el perfum de cirera del seu famós aiguardent se sentia d'un tros lluny.

Escola de lladres

A La Mallorquina del carrer de l'Asalto, en Teddy, un aventurer d'origen incert, ensenyava cada tarda a treballar amb les claus i a descobrir les combinatòries per a obrir maries (caixes fortes).

Per saber-ne més
  • Alberch, Ramon (dir.). Els barris de Barcelona (vol. l: "Ciutat Vella, I'Eixample"). Barcelona: Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona, 1999. Història de la ciutat documentada i molt completa.

  • Huertas, Josep Maria; Fabre, Jaume. Barcelona. Memòria d'un segle. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2001. Atractiu retrat social i urbà de Barcelona.

  • Roglan, Joaquim. La Barcelona eròtica. Barcelona: Angle Editorial, 2003. Un magnífic reportatge fotogràfic pels meublés del Barri Xino en els seus millors anys.

Aquest article es va publicar en el número 29 del Sàpiens (març 2005)