Samuel Miller McDonald: “La concepció progressiva de la història ha legitimitat el genocidi i l’esclavitud”

Afirma el geògraf Samuel Miller que mites com el de Gilgamesh o el Gènesi van crear un marc intel·lectual per justificar la dominació en nom del progrés. Uns relats que també van legitimar les societats ‘parasitàries’, aquelles que s’expandien en detriment de la biodiversitat de la seva regió

Samuel Miller McDonald, autor de 'Progreso'
Samuel Miller McDonald, autor de 'Progreso' Heather Ray Milligan
27 de maig del 2026 a les 00:05
Guardar a favorits
Progreso
Samuel Miller McDonald
Crítica
Progreso

Escolta l'article ara…

0:00
1:33

—Explica que tot va començar a Uruk, a Mesopotàmia, al voltant de l’any 3000 aC. Què va passar?
Que aquesta ciutat-estat va expandir l’activitat comercial i es va convertir en una mena d’imperi mercantil. Era un sistema protoindustrial que ja requeria una mà d’obra centralitzada al servei d’un mercat que passava a ser a gran escala. Va esdevenir, també, una societat parasitària, amb un govern autocràtic –una monarquia– que expandia el seu territori en detriment de la diversitat ecològica de la regió.

—I calia un mite per justificar-ho?
Sí, en aquest cas, l’epopeia de Gilgamesh, el primer exemple de propaganda concebuda per legitimar una relació parasitària amb els sistemes ecològics. En aquest poema èpic, Gilgamesh i el seu company Enkidu maten el déu Humbaba, que protegeix un bosc de cedres, i s’apoderen dels arbres per construir una ciutat amb la fusta. Precisament, el primer cas conegut de desforestació humana va tenir lloc a Mesopotàmia, quan els boscos que hi havia van ser talats pels agricultors. L’epopeia es va convertir en una glorificació d’un llinatge de monarquies autocràtiques i l’expansionisme que se’n derivava, així com també de la destrucció dels boscos per obtenir productes de mercat, fos fusta per vendre o per construir ciutats i urbanitzar. I transmetia la idea que el progrés material –l’augment de béns, de terres, d’esclaus...– només s’assolia amb aquells governants i amb aquells sistemes d’extracció.

—I el Llibre del Gènesi?
Oferia la base teològica de la dominació. Dir que Déu atorga a la humanitat el domini sobre altres animals i sobre la terra justifica aquesta relació parasitària entre els sistemes humans i els ambientals. El mite també traslladava el manament de multiplicar-se, posava les bases del missionisme, és a dir, d’escampar la religió i la humanitat. És l’inici d’un patró que podem veure al llarg de la història.

—Com va evolucionar aquesta idea a l’antiga Grècia?
La historiografia d’aquest període va establir una noció secular de la història que avança d’una manera progressiva des d’un passat fosc on tothom és bàrbar i primitiu fins a una mena d’edat d’or present en què la gent és més civilitzada. Era la base de la historiografia del progrés, una comprensió dels humans, les societats i les cultures que avancen a través d’aquest procés de primitivisme fins a la civilització. A l’antiga Grècia, aquest relat es va fer servir per justificar l’esclavitud racialitzada i la idea que la puresa dels grecs els permetia ser governants més eficaços.

—Afirma que aquesta narrativa també va servir per legitimar el genocidi.
Certament. La idea és que, perquè un país, una cultura... prengui les terres d’un altre, primer ha de despoblar el lloc que va a ocupar. I aquesta despoblació o genocidi es basa en la creença de la inferioritat i el primitivisme dels que hi viuen. Aquesta divisió entre civilitzat i salvatge prové d’una comprensió progressiva de la història, un paradigma que concep les societats movent-se per la història de manera ascendent cap a la civilització. En aquesta contraposició entre bàrbar i civilitzat, accions com el genocidi i les extincions tenen sentit.

—I aquest model continua a l’antiga Roma.
Sí, i també durant l’edat d’or islàmica, la cristianització d’Europa i la colonització d’Amèrica. És el pensament que ‘ells són salvatges i nosaltres sofisticats, per tant, només podem millorar la humanitat prenent la terra als bàrbars i repoblant-la amb gent civilitzada’.

—Argumenta que la cristianització de l’imperi romà va ser un exemple de cooptació religiosa. Què vol dir?
És una altra constant històrica, l’adopció d’una religió, d’unes creences o d’un mite per part d’una classe dirigent i fer-la servir per assolir els seus objectius. L’emperador Constantí va adoptar el cristianisme per unificar part de l’imperi romà. De la mateixa manera que aquells reis sumeris van apropiar-se de l’epopeia de Gilgamesh per justificar l’expansió dels territoris que governaven.

L’adopció de mites, creences o religions per part de classes dirigents per fer-les servir per als seus interessos ha estat una constant històrica

—Estableix un paral·lelisme entre Constantí i Mahoma. Per què?
Perquè tots dos fan servir la religió per unificar tribus, grups de població diferents. En l’època de la fundació de l’islam, hi havia diversos tipus de creences, de societats –algunes de més sedentàries, d’altres de més nòmades o més basades en el mercat...–, i Mahoma va crear un sistema polític i religiós centralitzat que les va unificar i que després es va poder fer servir per a l’expansió territorial.

—També hi veu relació amb els vikings. Uns altres parasitaris?
Totalment! A diferència dels anteriors, ho van fer d’una manera descentralitzada i esporàdica. Van anar a Groenlàndia i van exhaurir la població de morses per prendre’ls els ullals, fer vori i portar-lo al mercat europeu. Pel que fa a la cristianització dels vikings, ho dic en el sentit que es converteixen perquè els convé en l’àmbit polític, per poder centralitzar el control sobre diverses zones i poblacions.

—Concep el descobriment d’Amèrica com una relació parasitària a llarga distància i hi relaciona el capitalisme.
Així és. Els nous imperis marítims –l’espanyol, el portuguès, el britànic i l’holandès– tenen una necessitat administrativa per gestionar una extracció de recursos llunyana, i aquesta nova forma de gestionar la distribució dels recursos és el capitalisme, que, en la part ideològica, deriva en el liberalisme. I a la Il·lustració se’n crea una justificació: el capitalisme va alliberar els camperols del feudalisme.

—I al segle XX arriben les ideologies.
Sí. Són uns sistemes que contenen una narrativa sobre com funciona el món i com ha succeït la història, i un sistema de valors que determina com cal relacionar-se amb el món, amb la població, amb l’economia... El marxisme té un relat propi sobre la història, la societat i l’economia. I el feixisme, que beu del filòsof Herbert Spencer i el seu sentit darwinià de l’evolució, segons el qual tot evoluciona cap a la perfecció, la societat també. I cal estructurar-la de manera que reflecteixi el món natural de la competència: eliminar persones menys aptes i, en el terreny econòmic, eliminar empreses menys competitives.

—I ara?
Tenim dos exemples clars d’aquestes tradicions. D’una banda, Israel, que utilitza el binarisme salvatge/civilitzat per cometre genocidi i robar terres i beu de l’imperatiu de l’Antic Testament per expandir-se i justificar la colonització de Gaza i Cisjordània. I Donald Trump amb la narrativa del progrés, el discurs que ha de donar el tret de sortida a una nova edat d’or. També formen part d’aquesta idea de portar endavant la història i la humanitat projectes de grans empresaris, com Elon Musk i la colonització de Mart i la intel·ligència artificial.

—Alguna esperança de canvi?
No es pot predir què passarà. En el sistema econòmic global en què estem, no crec que veiem escenaris de col·lapse com el de la desintegració de l’Europa feudal i el procés de resorgiment de boscos que hi va haver fins a l’aparició del capitalisme. Amb tot, si s’alleugereix la pressió de l’estat o de les classes dirigents, sí que es poden donar exemples d’autoorganització amb una distribució més igualitària de la riquesa i basats en la prosocialitat, en comportaments socials que beneficien altres persones i la societat en conjunt.

Aquest article es va publicar en el número 290 del Sàpiens (juny 2026)