—Per a Fidel Castro, quina importància tenia el domini de la informació i del relat mediàtic?
Molta. El 1957, a l’inici de la revolució, quan Castro operava des de les muntanyes de Sierra Maestra, ja va convidar el periodista estatunidenc Herbert L. Matthews, de The New York Times, perquè li fes una entrevista i desmentís la notícia de la seva mort que havia difós el règim de Batista. Aleshores, ja era molt conscient de la importància del relat i creia que paral·lelament a la victòria política, també era necessària una victòria de les idees i de la cultura.
—De fet, va haver d’organitzar l’operació Veritat (1959), l’objectiu de la qual era desmentir notícies falses. Aquesta guerra avui encara és vigent?
L’estiu passat, vaig ser a Little Havana, un dels barris més populars de Miami. Durant l’època del senador Marco Rubio, fill d’immigrants cubans, es va construir un memorial dedicat als caiguts durant la invasió de Bahía de Cochinos, l’abril del 1961. També s’ha fet un gran museu, en el qual Castro és qualificat de sicari. Això demostra que avui la guerra pel relat i la memòria històrica de la revolució cubana encara és molt vigent.
—En quin moment va decidir apostar per les idees?
Durant l’assalt a la caserna Moncada de l’any 1953 –una actuació pensada per derrocar Batista–, Castro va ser detingut, però un general el va salvar de l’execució. Ho va fer dissuadint els seus companys amb una frase: “No disparin. Les idees no es maten”. I aquest missatge li va quedar gravat.
—Des del punt de vista comunicatiu, com definiria Fidel Castro?
Tenia unes condicions comunicatives molts particulars. En l’àmbit discursiu, era molt potent. Connectava fàcilment amb la gent i aconseguia que milers de ciutadans, reunits en una plaça, estiguessin durant hores i hores pendents de les seves paraules. I, per aconseguir aquesta atenció, aplicava diversos recursos, com, per exemple, fer preguntes directes al públic. A més, malgrat que de vegades semblava que es perdia, tenia una habilitat especial per connectar idees. Era un mestre de l’oratòria.
—Castro ostenta el rècord del discurs més llarg de la història: set hores i quinze minuts. Calia?
Els primers discursos eren més llargs i després els va anar escurçant. Castro era un intel·lectual. Considerava que els seus discursos eren una eina de pedagogia, una lliçó magistral. De fet, quan va fer un pas al costat com a màxim mandatari cubà, va afirmar que continuaria “combatent com un soldat de les idees”. I, aleshores, de manera recurrent, va començar a publicar petits escrits, que anomenava reflexions. En aquest sentit, Ignacio Ramonet afirma que els discursos de Castro són “lliçons d’educació popular”, i Vicent Partal assegura que s’haurien de concebre com un gènere literari propi.
—Quins missatges podem qualificar de recurrents en els seus discursos?
L′antiimperialisme és un dels missatges més repetits. En aquest aspecte, Castro no va ser només la veu del poble cubà, sinó de tota l’Amèrica Llatina i dels països del Sud Global. L’objectiu era liderar un bloc hegemònic contra les potències dominants. També, i de manera vinculada, parlava molt d’internacionalisme.
Castro va ser un dels primers dirigents polítics que va apostar per defensar el mediambient
—Es conserven mil seixanta discursos oficials de Castro. Sota quins criteris n’ha fet la tria?
He aplicat diversos criteris. En primer lloc, he procurat que hi hagi un equilibri cronològic. També he intentat que es puguin captar les diverses temàtiques que va tocar. I, finalment, que aquests discursos puguin permetre copsar la seva trajectòria política i intel·lectual; ser una mena de biografia de Castro i un recorregut per la història de l’Amèrica Llatina.
—El primer discurs és La història m’absoldrà. Per què és important?
Castro era advocat, i quan va ser detingut després de l’assalt fallit a la caserna de Moncada, va decidir autodefensar-se. Les seves paraules s’han considerat el programa ideològic i polític de la revolució; un programa que es basava en cinc punts: la reforma agrària, l’alfabetització, la nacionalització d’empreses i sectors estratègics, el final de la corrupció i la democratització. Aquest discurs, que acaba amb la frase “condemneu-me, tant me fa: la història m’absoldrà”, és el més conegut del revolucionari, perquè de seguida va circular entre la gent, es va traduir a diversos idiomes, es va convertir en un element propagandístic i se’n van fer múltiples edicions.
—Un text que es va salvar pels pèls.
Sí, l’escrit original va sortir del Presidio Modelo, a l’illa de La Juventud, dins d’una caixa de llumins. En aquest centre penitenciari, Castro hi va estar tancat dos anys.
—Entre la vintena de discursos traduïts, hi ha una excepció.
Sí, la carta que Castro va escriure a Salvador Allende, el 29 de juliol del 1973, pràcticament un mes abans del cop. Aquesta missiva il·lustra molt bé la relació entre els dos mandataris i mostra la voluntat de teixir aliances internacionals que tenia el líder cubà.
— Allende es va suïcidar amb una arma que li havia regalat Castro?
La vida del líder cubà està carregada d’episodis èpics, alguns de sobreexplotats; però sí, segons sembla, el fusell AKMS amb què Allende va defensar el Palau de la Moneda i es va llevar la vida era un regal de Castro.
—El darrer discurs és de l’abril del 2016. Fins a quin punt les seves idees evolucionen?
Castro era molt intransigent amb les idees, però, al mateix temps, també era conscient que s’havia d’adaptar als nous temps i a les temàtiques latents que sorgien. Per exemple, va ser un dels primers dirigents polítics que va parlar de canvi climàtic i de la defensa del medi ambient. Segons ell, el capitalisme, en tant que busca recursos infinits, xoca amb la defensa de la Terra. A més, els països imperialistes s’apoderen dels recursos dels països oprimits.
—Castro té defensors i detractors. Avui, encara és difícil tenir una mirada objectiva de Castro?
És difícil, però el repte i el deure dels historiadors és intentar-ho. De fet, l’objectiu del llibre no és fer un judici moral de la seva obra, sinó posar els seus discursos per primera vegada al servei dels lectors catalans.
Aquest article es va publicar en el número 291 del Sàpiens (juliol - agost 2026)