Ocupación de Margaryta Yakovenko, no és una crònica bèl·lica ni una novel·la de denúncia convencional, sinó una exploració íntima de la memòria familiar, d’una identitat que ha d’aprendre a existir mentre el lloc d’on prové continua existint al mapa, però ha deixat de ser habitable. L’avi, en Víctor, i la seva mort a Tokmak (Ucraïna), l’any 2022, per culpa de l’ocupació russa (ell, que havia estat un gran partidari de la Unió Soviètica i que se sentia tan proper als russos), serveix de punt de partida per explicar, en una vida (en Víctor neix el 1939, quan Alemanya envaeix Polònia), què dimonis ha passat entre Ucraïna i Rússia fins a la guerra d’avui.
En un territori híbrid
El llibre es nega a convertir els personatges en herois. Yakovenko rescata aquells que la història acostuma a ignorar: els qui no moren al front, sinó al llit, sense metges, sense medicaments i sense cap èpica. El dolor privat esdevé memòria col·lectiva, un monument al ciutadà desconegut.
Literàriament, Ocupación avança en un territori híbrid entre la novel·la, el dietari, la investigació familiar i l’assaig periodístic. Aquesta indefinició no és un defecte, sinó la forma més honesta de parlar d’un país on les fronteres, les llengües i fins i tot els records han estat contínuament ocupats i superposats. La prosa és continguda, elegant, un punt freda i informativa. Creu, suposo, que el drama autèntic no necessita elevar la veu. La història, en qualsevol moment, ens pot entrar per la porta de casa. Tant el 1939 com ara.
Disset anys després que es publiqués Criades i senyores, un fenomen editorial que va arribar a la gran pantalla, Kathryn Stockett presenta El club de les indomables. Una història ambientada al delta del Mississipí durant la Gran Depressió, i que denuncia el programa d’esterilització al qual van ser sotmeses moltes dones pobres i negres dels EUA.
Abans de la Revolució Industrial, les dones ja tenien una presència significativa en el sector del tèxtil. En aquest llibre, l’arqueòloga Elizabeth Wayland Barber explica la vida quotidiana de les dones a través de peces de roba que elles mateixes van confeccionar, com, per exemple, una faldilla de l’edat de pedra, una túnica egípcia o un vestit estampat minoic.
Aquesta obra del col·lectiu Traficants, coordinada per Gustau Nerín, denuncia les vinculacions que diversos museus catalans encara tenen amb les antigues colònies espanyoles -el Marroc, les Filipines i Guinea Equatorial-, i la quantitat de peces nodrides de l’espoli que s’hi exposen. I, en aquest sentit, els autors reclamen un replantejament dels museus de casa nostra.
En la seva segona novella, Marina Tomàs narra la història de l’Antònia, una noia d’una zona rural de Catalunya que, a finals del franquisme i l’inici de la Transició, se’n va a viure a Barcelona, un territori atractiu, però també hostil. Amb aquesta història, l’autora reflexiona sobre les dificultats d’arrelament arran de la migració d’un indret a un altre i els conflictes que aquest procés genera.
A partir del segle XV, a Europa va sorgir un nou crim: la bruixeria. A Catalunya, com hem explicat i reivindicat des de Sàpiens, aquest fenomen va ser especialment cruent i va provocar l’execució de milers de dones. Generalment, llevadores, remeieres o dones que s’escapaven dels rols imposats. Dones grans i solitàries que no disposaven de cap tipus de protecció i, per tant, podien ser assenyalades com a caps de turc de fenòmens aleshores inexplicables, com les males collites o la mort dels infants.
Aquest llibre, escrit per la filòloga Anna Grau Gimeno i il·lustrat per Laia Baldevey, explica qui eren realment aquelles dones, com eren els processos als quan van ser sotmeses i què ha quedat en la memòria col·lectiva actual d’aquell fet històric que va concloure majoritàriament al segle XVII. A més, l’obra acaba amb un epíleg de l’actriu i escriptora Estel Solé, en el qual fa un paral·lelisme entre la cacera de bruixes i la situació de la dona al segle XXI.
Al seu costat, Mata Hari es podria considerar una espia de segona. I James Bond ho hauria tingut complicat per enfrontar-se amb María Luisa de las Heras com ho va fer a l’agent Tatiana Romanova a Des de Rússia amb amor. Quan, el 1963, els infants Laura i Víctor Ramos, fills d’una parella d’intellectuals trotskistes argentins, van veure a Montevideo la segona pel·lícula de l’agent 007, la mainadera que ells coneixien com a María Luisa era, en realitat, África de las Heras (Ceuta, 1909 - Moscou, 1988), una seductora agent il·legal practicant de l’amor lliure que acumulava noms de guerra com Ivonne i María de la Sierra. Amb el primer, havia saltat en paracaigudes darrere de les línies alemanyes a Ucraïna, per lluitar contra els nazis, del 1942 al 1944. I amb el segon, després d’infiltrar-se entre comunistes dissidents noruecs, havia participat en l’assassinat de Trotski a Mèxic, el 1940. A partir del segle XV, a Europa va sorgir un nou crim: la bruixeria. A Catalunya, com hem explicat i reivindicat des de Sàpiens, aquest fenomen va ser especialment cruent i va provocar l’execució de milers de dones. Generalment, llevadores, remeieres o dones que s’escapaven dels rols imposats. Dones grans i solitàries que no disposaven de cap tipus de protecció i, per tant, podien ser assenyalades com a caps de turc de fenòmens aleshores inexplicables, com les males collites o la mort dels infants. Aquest llibre, escrit per la filòloga Anna Grau Gimeno i il·lustrat per Laia Baldevey, explica qui eren realment aquelles dones, com eren els processos als quan van ser sotmeses i què ha quedat en la memòria col·lectiva actual d’aquell fet històric que va concloure majoritàriament al segle XVII. A més, l’obra acaba amb un epíleg de l’actriu i escriptora Estel Solé, en el qual fa un paral·lelisme entre la cacera de bruixes i la situació de la dona al segle XXI.
Vigila amb la cangur!
Van ser justament la mare de l’assassí de Trotski, Caridad Mercader, i el seu amant Pável Sudoplatov, els qui, el 1937, a Barcelona, van captar De las Heras per al KGB, en plena Guerra Civil, on ella combatia com a miliciana. Instal·lada el 1946 a París, simulant que era modista i filla de refugiats republicans, va conèixer l’escriptor uruguaià Felisberto Hernández, amb qui es casaria i faria de tapadora per instal·lar a Montevideo una antena de l’espionatge soviètic a l’Amèrica Llatina. Des d’allà, va alertar de la invasió de la CIA a Bahía de Cochinos, va participar en una trama contra el Che i va matar el seu darrer marit abans de tornar a l’URSS, on es va jubilar i morir amb honors. La increïble història de De las Heras la destapa i la novel·la des de la no-ficció l’escriptora Laura Ramos (Buenos Aires, 1956), que la va tenir de cangur. L’obra recorda a estones el Kolkhoz d’Emmanuel Carrère; no mereix els premis del francès, però queda clar que sí que dona per a una pel·lícula.
