El desastre secret de la Contraarmada

És ben famós el fracàs de l’armada que Felip II de Castella va enviar per envair Anglaterra, el 1588. En canvi, és pràcticament desconegut el daltabaix que va patir l’any següent una expedició anglesa contra la façana atlàntica de la península Ibèrica. La propaganda de Londres es va afanyar a amagar una derrota pitjor que la de l’adversari hispànic, i que últimament s’està redescobrint.

L’entesa entre les corones hispànica i anglesa s’havia començat a avinagrar per motius polítics, religiosos i econòmics a mitjan segle XVI. L’Anglaterra d’Elisabet I, adscrita al credo protestant, era una potència mitjana que no aconseguia arrelar-se en sòl americà, i que se sentia amenaçada pel poder creixent de l’imperi global de la catòlica Monarquia Hispànica. En concret, l’esverava la propera presència militar espanyola als actuals Països Baixos, aleshores en mans del Casal d’Àustria, on els terços combatien les Províncies Unides, de fe calvinista i que s’havien declarat independents. Al seu torn, a Madrid l’amoïnava el socors que els anglesos poguessin proporcionar a aquells rebels, i també l’assiduïtat de les accions dels seus corsaris contra els territoris hispànics a les Índies i la flota carregada de riqueses que viatjava cap a la metròpolis.

La situació es va agreujar el 1580, quan, en assumir Felip II de Castella la Corona de Portugal, van unir-se les dues potències marítimes cabdals de l’època, fet capaç d’asfixiar comercialment la resta de nacions. El temor anglès a una agressió va augmentar els anys posteriors, amb els triomfs militars hispànics als Països Baixos i a les illes Açores, i el descobriment de tres conspiracions catòliques per assassinar Elisabet. La ruptura va ser total el 1585. Sir Francis Drake, cèlebre en haver fet la segona circumnavegació del món, atacava, amb la velada protecció de la reina, dominis espanyols a Amèrica. Al maig, com a resposta, Felip II manava embargar els vaixells anglesos ancorats en molls hispànics, i a l’agost, Anglaterra es comprometia a auxiliar les revoltades Províncies Unides mitjançant un tractat. Arrencava una guerra intermitent i mai no declarada formalment entre ambdós regnes.

Una armada sense àlies...

Ja que no podia ferir punts vitals de l’imperi hispànic, l’estratègia anglesa va consistir a escometre per sorpresa els seus ports, a banda i banda de l’oceà. D’acord amb això, Drake va saquejar Vigo, l’illa de Santiago, Santo Domingo, Cartagena d’Índies i San Agustín, a la Florida, i la reacció de Felip II va ser formar una esquadra enorme per colpejar Anglaterra i destronar Elisabet I. Per a tal fi, es recollirien 27.000 soldats acantonats a Flandes.

El juliol del 1588, sortia de la Península un estol de 137 naus, amb 25.696 homes a bord, cap al canal de la Mànega. A l’octubre, 87 embarcacions, unes dues terceres parts de la flota, regressaven a Santander amb la missió avortada. Més que les batusses contra un rival amb més bona maniobrabilitat, la combinació de condicions meteorològiques adverses i errors logístics havia condemnat l’expedició. El fort vent havia impedit que s’aproximés a les costes holandeses, on esperaven els terços destinats a protagonitzar la invasió; les naus no podien proveir-se enlloc de queviures ni municions; i, en haver d’envoltar les illes Britàniques pel nord per tornar a Espanya, un temporal a l’altura d’Irlanda va causar el naufragi d’una vintena d’embarcacions, la majoria vaixells de càrrega. L’aventura s’havia saldat amb unes 20.000 baixes. Els successos vinculats amb aquesta armada, mancada de sobrenom –malgrat que se la titulés com la Gran Armada, la Felicíssima Armada, la Gran i Felicíssima Armada, l’Empresa d’Anglaterra i, el més popular de tots, l’Armada Invencible–, s’inflarien i es tergiversarien a posteriori.

Lluny de la imatge que es vendria més tard, l’ambient a Anglaterra després d’aquell ensurt no era festiu. El nombre de mariners morts pel tifus i la disenteria dins de les naus, nou mil, superava el dels caiguts en batalla, i la gasiveria de la reina, inclinada a reduir despeses, va atiar aldarulls per part de tropes que no cobraven el sou. La guerra estava empobrint l’erari, i hi havia el risc de desaprofitar el revés hispànic per falta de finançament.

Captar diners per bastir un estol que rematés l’avariada força naval enemiga va exigir crear una societat anònima en què patrocinadors privats, com ara mercaders i gent de negocis, confiaven treure rèdit de la seva inversió. Aquest sistema de finançament generava un dilema: els objectius de l’expedició podien passar a un segon terme si es presentava l’oportunitat d’un saqueig. Era una perspectiva atractiva tant per als inversors com per als corsaris implicats, però no necessàriament per a Elisabet. Amb la voluntat de mantenir sota control aquelles temptacions, es va nomenar Drake almirall de la flota. El comandament de l’exèrcit de terra que transportaria va pertocar a un general experimentat, John Norris.

El pla, però, mirava més enllà d’anar a Santander per enfonsar les restes de l’armada hispànica. Una segona fase incloïa navegar fins a Lisboa, incitar un alçament que foragités Felip del tron lusità i col·locar-hi Antoni de Portugal, net i nebot de reis del país i que havia demanat la corona abans que s’adjudiqués al sobirà castellà. Antoni havia ofert a Elisabet, a canvi del seu ajut i d’embarcar amb Drake i Norris, cinc milions de ducats i un tribut anual de 300.000 ducats, lliurar-li els castells principals de la nació i mantenir les guarnicions angleses que s’hi radicarien, autoritzar la penetració anglesa al Brasil i les altres colònies portugueses, i permetre que la població no portuguesa de Lisboa fos saquejada durant dotze dies. En resum, el pretendent retia vassallatge a Anglaterra i Elisabet tenia l’oportunitat de posseir un imperi ultramarí. I hi havia una tercera meta: conquerir les Açores per convertir-les en una base des de la qual abordar els combois hispànics provinents d’Amèrica, un pas inicial per controlar les rutes comercials atlàntiques.

El 29 d’abril del 1589, salpaven de Plymouth, al sud-est d’Anglaterra, rumb a la península Ibèrica, 180 naus i 27.667 homes, una armada que, numèricament, sobrepassava l’arranjada per Felip l’any abans. Temps a venir, tal desplegament es coneixeria com l’expedició Drake-Norris, la Contraarmada o la Invencible anglesa.

La temptació gallega

El projecte original aviat va variar. Drake, tot adduint vents desfavorables i sospitant un estratagema dels espanyols a la Cantàbrica, va ignorar l’ordre de dirigir-se a Santander i va tirar cap a la Corunya, amb uns quatre mil habitants i presumptament apta per sofrir un pillatge. La nit del 3 al 4 de maig, una foguera dalt la torre d’Hèrcules alertava els ciutadans del perill, i l’artilleria del castell de San Antón, a la badia, refusava les envestides pel cantó del mar.

Això no obstant, milers de soldats anglesos van desembarcar a la platja d’Oza i van assetjar la Corunya per terra. La nit del 5, assaltaven i rapinyaven el raval de la Peixateria mentre el veïnat fugia a la part antiga i fortificada de l’urbs, fornida de vitualles, aigua i armes i disposada a resistir. Els invasors van intentar escalar la muralla mentre excavaven un túnel per fer-la volar mitjançant una mina. Previnguts, els defensors van reforçar amb pedra el tram que foradava l’enemic, a qui va esclatar a la cara el propi giny: el treball dels paisans havia aconseguit que l’ona expansiva de la mina, en explotar, sepultés 300 anglesos, en no trobar sortida intramurs.

Tot i això, els canons de Norris finalment van obrir bretxa i, el 14 de maig, el general llançava un atac massiu. Mosquets i arcabussos van entrar en acció en ambdós bàndols, i durant la lluita a la zona alta dels enderrocs una dona, María Pita, irada en veure mort el seu marit, va matar, no se sap si amb ganivet, llança, arma de foc o l’espasa de l’espòs, l’alferes anglès que menava l’arremesa. La tradició diu que María va cridar a continuació: “Qui tingui honra, que em segueixi!”. Llavors, les dones en particular van córrer a tapar la bretxa i els anglesos, sorpresos i desmoralitzats, escalabrats a cops de roc i llamborda, van batre’s en retirada.

Aquelles dates, acudien a auxiliar la Corunya tropes de Betanzos, Ferrol i Santiago. El 19 de maig, els expedicionaris, frustrats, reembarcats i tot i haver perdut mil cinc-cents homes, van evacuar la badia corunyesa menjats pel dubte. Havien de prendre un indret amb cent mil ànimes, com Lisboa, quan havien fallat en voler apoderar-se d’un de quatre mil?

Decepció a Lisboa

Norris i Drake van rumiar què havien de fer i van concloure desobeir el propòsit primigeni: irrompre a Lisboa frontalment, tot aprofitant el vent i la marea. L’alternativa va ser dividir l’ofensiva, que l’almirall navegés i fustigués l’enemic per mar i que el general, amb Antoni de Portugal, desembarqués el gruix de l’exèrcit a vuitanta quilòmetres al nord de la capital, a Peniche, i hi marxés des d’allà. Creien que la figura del pretendent donaria suports a la seva tropa i al conjecturat avalot contra els espanyols, però els portuguesos van girar l’esquena a uns suposats alliberadors a qui consideraven heretges i uns pirates que feia anys que els depredaven les costes.

L’avenç anglès fins a Lisboa va ser lent, per pobles buidats de subministraments i provisions, castigats per la calor, escamots hispànics i malalties contretes als vaixells. Quan la host de Norris va arribar als ravals de la ciutat, els set mil homes de la guarnició i les galeres ancorades al port van palesar que no pensaven rendir-se. Des de la riba del Tajo, l’artilleria i la mosqueteria de les naus van cosir a trets els anglesos, que havien d’anar traslladant el lloc d’aquarterament per esquivar el foc, precís fins i tot de nit.

Els intents de Norris d’assaltar la capital, rebutjats, no van tenir la cobertura de la flota de Drake, que havia fondejat a Cascais, a vint quilòmetres de Lisboa, d’on no es va bellugar. Més endavant, en ser acusat de covardia per Norris i Antoni de Portugal, l’almirall va al·legar que no havia entrat a l’estuari del Tajo perquè l’enorme quantitat de tripulants malalts que duia a bord li havia impossibilitat fer cap moviment. S’ha especulat si el que volia realment era participar en la batalla quan la victòria estigués assegurada, per tal de recollir els llorers.

El 3 de juny, un atac de 1.100 soldats hispànics des de tres fronts va abatre 200 anglesos i va obligar Norris a retirar-se l’endemà, empaitat per mar i terra. En el camí de Lisboa a Cascais per reembarcar, els invasors van patir cinc mil baixes, i se’ls van enfonsar set vaixells, el dia 20. L’evidència del fiasco va empènyer el retorn de l’expedició a Anglaterra.

Al juliol, van atracar a Plymouth 102 naus que, durant la tornada, van haver de prestar-se mútuament alguns dels 3.722 supervivents que portaven, famolencs i afectats de pesta, per no perdre la governabilitat. El desastre no tan sols va excedir el de l’armada hispànica del 1588, sinó que va ser el més gran de la història naval anglesa. Drake va caure en desgràcia i no va recuperar el favor reial fins al 1595, per hostilitzar els espanyols al Carib, on un any més tard va morir de disenteria i, de nou, vençut.

Elisabet I, impopular, conscient dels rumors que parlaven d’una catàstrofe, sense èxits que l’avalessin ni diners per pagar mariners i inversors, no podia acceptar públicament la desfeta. Els seus cortesans van engegar una operació per ocultar la veritat als súbdits, l’agost del 1589, amb dos pamflets que la van enterrar amb un relat fantàstic sobre triomfs anglesos. Seria la gènesi de la construcció d’un mite fundacional patriòtic que eliminaria qualsevol referència a la contraarmada i alteraria la raó de ser de l’armada hispànica.

Felip II va esdevenir l’agressor catòlic fanàtic i humiliat que volia anorrear l’anglicana i tolerant Anglaterra, i enlloc no es van esmentar l’activitat corsària ni les intromissions en afers interns d’un altre Estat que havien provocat la resposta de Madrid. Poemes, naips, monedes, medalles, gravats, cançons i pintures van escampar un missatge que va començar a qüestionar-se quan els mateixos historiadors britànics, el 1988, en commemorar el quart centenari de l’episodi, van admetre que la victòria anglesa havia estat més meteorològica que militar.

A la llarga, esborrar de la memòria continental la derrota de la contraarmada va ser el guany més gloriós de la propaganda elisabetiana.

Que ningú no ho sàpiga

En la realitat, la marina malmesa el 1588 no va trigar a ser reparada, i ambdós reialmes van fer fallida i van estar enfrontats fins al 1604, quan Felip i Elisabet ja havien mort i els seus hereus, Felip III i Jaume I, van signar el tractat de pau de Londres, avantatjós per a la monarquia hispànica, que li conservaria la supremacia a la mar gairebé mig segle més.

Anglaterra, que obtenia de l’enemic el reconeixement del règim protestant, renegava dels corsaris i de l’aliança amb les Províncies Unides i renunciava al desig de jurisdicció en les rutes comercials. Per a la posteritat, i mercès a llur propaganda, aquells infortunis van passar a ser anecdòtics.