L'avalot de les Faves de Manresa

A finals del segle XVII, Catalunya estava immersa en una devastadora crisi econòmica. En aquest context de depressió, el món rural esclatava amb freqüència. Manresa va protagonitzar una de les revoltes més importants, l'avalot de les Faves, amb la imposició del delme com a rerefons

Els pagesos recorrien els carrers amb corns, falçs i faves penjades
Els pagesos recorrien els carrers amb corns, falçs i faves penjades Getty Images
2 d'agost del 2005 a les 04:20
Autor
Llorenç Ferrer
Guardar a favorits

A les dotze del migdia del dia 13 de juny del 1688, cinquanta joves de les Escodines (el barri pagès per excel·lència de la ciutat) van iniciar una protesta pel centre de Manresa. Anaven tocant un corn i duien una falç al coll i canyes a les mans, amb alls i faves penjades. S'aturaven davant de les cases dels canonges i cridaven "aquest és favet", i si en trobaven algun pel carrer li feien besar les faves. Era el preludi d'un problema latent i que qualsevol cosa podia fer esclatar.

Aquell conflicte feia molts anys que durava. En concret, des de l'edat mitjana, quan els pagesos pagaven el delme (la desena part) d'allò que collien. Els canonges de la Seu de Manresa, als quals anava destinat aquell impost, creien que els ciutadans havien de pagar delme de tots els productes de l'horta, com les cebes, els alls o les faves. En la posició contrària, els pagesos eren de l'opinió que els acords sobre la construcció de la séquia de la ciutat, del segle XIV, els exoneraven d'aquell compromís. 

El tema va acabar a mans de la justícia, que el 1597 va dictaminar a favor dels canonges, tot i que la sentència no es va arribar a posar en pràctica. El 1673, però, el tema es va tornar a reactivar, i els canonges van decidir que volien cobrar els delmes que, segons ells, els corresponien. Finalment, l'abril del 1688, els tribunals de justícia van tornar a emetre un veredicte favorable a l'Església. 

I aquí va començar la gran polèmica i la divisió ciutadana. Per a uns, s'havia d'intentar arribar a un acord amb els canonges. Per a d'altres (sobretot els pagesos del barri de les Escodines), calia oposar-se rotundament al pagament. L'ambient es va anar enrarint i els canonges de la Seu no podien passar pels carrers sense ésser escridassats. Val a dir que, tot i que el conflicte era únicament manresà i no tenia influències externes, a Catalunya es vivia un context general de crisi econòmica, amb una plaga de llagosta que feia estralls al camp i la revolta dels pagesos de la plana de Vic, coneguts com a gorretes.

L'encesa de la guspira

Com era tradicional, els dies abans de Corpus, els barris començaven a celebrar les enramades. El primer a celebrar-les era el carrer de Santa Llúcia i la gent ja havia decidit no fer la festa a la Seu, lloc on celebraven culte els canonges, sinó als convents dels monjos. El problema era que l'entarimat que necessitaven el guardava el canonge Gilabert. Els pagesos el van anar a buscar segurament no amb bones maneres i el canonge s'espantà. Al cap de pocs minuts se sentiren escopetades i, d'aquesta manera tan simple, l'avalot es posà en marxa. Els pagesos cridaven "visca la terra, muyran los traïdors!", i entraren a saquejar els mobles de la casa i en feren una foguera a la davallada de la Seu, on van anar a parar també els mobles dels canonges Garga i Soldevila, que vivien a prop. Després van fer una altra foguera a la placeta de les Bastardes, amb els mobles dels canonges Daví i Savall, i amb els del canonge Diner a la plana de l'Om. 

Els canonges de la Seu de Manresa, als quals anava destinat aquell impost, creien que els ciutadans havien de pagar delme de tots els productes de l'horta, com les cebes, els alls o les faves

Al llarg de les hores, les motivacions de l'avalot, però, van anar canviant. Si al començament el problema havia estat el delme de les faves, a poc a poc, els pagesos del barri de les Escodines i els artesans més pobres, especialment els del ram de la pell, van girar les seves mirades cap a altres instàncies de la ciutat. Va ser per això que, després de cremar els mobles dels canonges, van anar contra els consellers de la ciutat. Primer, intentaren cremar la casa del batlle i, després, el feren sortir al carrer desposseït de totes les insígnies municipals. En aquell moment l'avalot ja no era només qüestió de delmes, sinó de canviar l'ordre establert. Els consellers, conscients que no rebrien ajuda de fora, van decidir posar en marxa la seva pròpia estratègia repressiva. La primera reacció de les autoritats per aturar l'avalot va ser vestir-se amb la roba oficial (gramalla, xia i ropó) i sortir a intentar calmar l'ambient. Després les religions, és a dir els convents, van sortir en processó portant el Sant Crist per aturar la crema... Però ni el pes de l'autoritat ni el pes de la religió i de la fe no van aconseguir aturar l'onada de ràbia que s'estenia per tota la ciutat. 

Després d'unes hores de relativa calma, a les quatre de la matinada de l'endemà, l'avalot es va reanimar amb inusitada força. Mil persones es dirigiren a la plaça Major de la ciutat cridant perquè ningú no anés a treballar. El mostassaf (el que es cuidava de fer complir les ordenances municipals) va intentar guanyar temps, convidant-los gratuïtament a aiguardent, però els avalotats no es van deixar ensarronar i van començar a elaborar una llista de les seves reivindicacions, en què es barrejaven demandes econòmiques (supressió del delme i de diferents taxes municipals) i demandes polítiques: que els pagesos participessin en el sorteig de consellers. Els consellers, representats per vuit persones que feien d'avaladors de l'acord, el firmaren sense ganes, però conscients que era l'única sortida que tenien en aquell moment. 

En acabar, i per a celebrar la victòria, els avalotats van obligar el canonge Guàrdia, assegut a una cadira, i al veguer Francesc Calcina, muntat a cavall, a participar en una processó per tota la ciutat i a una missa final. A les dotze del migdia, havent-se signat els acords i feta la processó, els avalotats (es calcula que ja n'hi havia més de dos mil a la plaça) declararen que l'avalot havia finalitzat i que calia tornar a la feina i a la normalitat. Però, malgrat l'eufòria dels pagesos i de les classes populars, les coses encara no s'havien acabat.

Els fets de Corpus

El dia 16, només quaranta-vuit hores després del final de l'avalot, es plantejà la necessitat de suspendre la processó de Corpus de l'endemà per la situació d'excepcionalitat que vivia la ciutat. Els pagesos van pressionar en favor de la celebració, ja que, segons ells, signats els acords, Manresa havia tornat a una situació de calma. Finalment, es va pregonar que l'acte se celebraria amb normalitat, tot i que, a causa de la plaga de llagosta que assolava el país, es permetia anar a treballar al camp malgrat que fos dia de festa. A més, els segadors que anessin a la feina cobrarien deu rals. L'estratègia de les autoritats era clara: debilitar els seguidors de l'avalot fent sortir de la ciutat bona part dels seus partidaris. I, aquella mateixa nit, van entrar a Manresa més de cent homes armats, amb la voluntat de detenir aquells que havien capgirat l'ordre i de deixar en paper mullat uns acords que, tot i que els havien signat, no pensaven complir.

Quan l'endemà, el matí de Corpus, els pagesos van comprovar que la processó no es faria, van intentar reanimar l'avalot. Però "menestrals”, "senyors y gent principal y honrada” i els fadrins armats vinguts la nit anterior, van començar a detenir els que es consideraven que havien estat els dirigents de l'avalot. Al carrer de Santa Llúcia va caure mort d'una escopetada Crisòstom Soler, de la banda repressora, i a Valldaura, Jaume de la Marena, un dels avalotats. Es feren diversos presoners i molts fugiren muralles de la ciutat enllà.

A mitja tarda l'ordre estava totalment restablert. En la repressió no hi va intervenir cap batalló reial, tot i la correspondència que els consellers mantingueren amb el virrei. En realitat va ser obra de les classes acomodades locals. L'endemà, van començar a arribar les autoritats, primer el bisbe de Vic i Narcís d'Anglasell, lloctinent del rei, i en els dies següents, els senyors dels castells propers i grans propietaris com Bernat Aymerich, Joan Baptista Planella, Joan Amat, Josep Vilana, Josep Amigant o Pere de Cardona. Bona part dels organitzadors de l'avalot van ser penjats i, posteriorment, els seus cadàvers exposats a les places per a escarment públic.

El document: l'informe del Consell d'Estat

Els penjats
La revenja del poder

El dia 5 de juliol del 1688, les classes acomodades van administrar justícia. Van condemnar a mort quatre persones, que foren penjades a la plaça a les quatre de la tarda: Jaume Ventallola, pagès natural de Bagà; Josep Boix, sastre també natural de Bagà; Andreu Bohigas, pagès, i Francesc Soler, pagès. Després van ser exposats penjats en forques per escarment públic al pont Nou, a Santa Caterina, davant les monges de Santa Clara i a Puigterrà. El 9 d'agost se'n penjaren quatre més: Rafel Llibons i Pere Joan Alà, pagesos del carrer de Santa Llúcia, i Emmanuel Ribalta i una dona que sabem que se la coneixia per la Fadulla. Altres sentències van ser d'exili i una dona va ser passejada amb un os a la boca acusada de malparlar.

El març del 1689 fou penjat a Barcelona Toni Planas, lo Ferrobras, que era considerat un dels principals caps de la revolta. No sabem quanta gent més va ser detinguda i portada a Barcelona, ja que aquest fou el procediment habitual després de l'avalot.

Per saber-ne més
  • Danti Riu, J. Aixecaments populars als Països Catalans, 1687-1693. Barcelona: Curial, 1990.
  • Diversos autors. "Crisi institucional i canvi social" (a: Història. Política, societat i cultura als Països Catalans, vol. IV). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997.
  • Sales, Núria. "Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII)" (a: Història de Catalunya, vol. IV). Barcelona: Edicions 62, 1989.

Aquest article es va publicar en el número 34 del Sàpiens (agost 2005)