La legislació vigent en la majoria de països del món occidental vetlla per la protecció i la conservació del seu patrimoni artístic, posant especial atenció en el fet que, a excepció de casos determinats, les obres d'art no puguin ultrapassar les seves fronteres. Les coses, però, no sempre han estat així i, al llarg de la història, des de l'antiguitat fins a temps prou recents, un nombre incomptable de peces artístiques han estat injustament extretes dels seus emplaçaments originals i enviades quilòmetres enllà del lloc per al qual van ser realitzades.
Malauradament, el ric i valuós patrimoni artístic dels Països Catalans no ha romàs aliè al fenomen universal de l'espoli, fet pel qual, avui en dia, museus, institucions i col·leccions privades d'arreu del món conserven en els seus fons una gran quantitat d'obres procedents de les nostres terres.
Les maneres mitjançant les quals aquests objectes artístics han marxat lluny de casa poden ser ben diverses: robatoris, compres il·legals, botins de guerra, saquejos, desamortitzacions..., però també donacions i adquisicions emparades en la legalitat. Sigui com vulgui, la majoria de vegades resulta impossible recuperar les peces perdudes, unes obres que més enllà de la seva vàlua artística i econòmica tenen l'incalculable valor de formar part, per motius històrics o simbòlics, d'un patrimoni nacional comú, passat i futur. Sàpiens ha fet una selecció de peces que avui són fora del nostre país i explica les peripècies que en van possibilitar l'exili.
Els còdexs viatgers: Bíblia de Ripoll i Bíblia de Rodes (segle XI)
L'any 1047, poc després de la mort de l'abat Oliba, un inventari de la biblioteca del monestir de Santa Maria de Ripoll comptabilitzava un total de tres Bíblies, creades al mateix escriptori ripollès.
Una d'aquestes va romandre al cenobi fins a l'exclaustració del 1835, quan se suposa que hauria desaparegut en l'incendi que l'agost d'aquell any va destruir bona part de l'abadia. Les altres dues, les Bíblies més riques de l'Europa del seu temps en textos i en manuscrits, van córrer una sort ben diferent. Una, al segle XII ja formava part de la biblioteca del monestir empordanès de Sant Pere de Rodes. Allí s'hi va estar fins al 1693, quan va ser confiscada pel mariscal Anne-Jules, duc de Noailles, qui, en el marc de les guerres rosselloneses, se l'endugué com a botí cap a terres gal·les. L'any 1740, el rei Lluís XV la va comprar al fill del militar francès; així, el monarca va enriquir la Biblioteca Règia, que al seu torn va ser confiscada durant l'època revolucionària. Avui, la Bíblia de Rodes, tal com és coneguda, es conserva –si bé dividida arbitràriament en quatre volums i amb els marges retallats– a la Biblioteca Nacional de França, a París.
La tercera bíblia, la Bíblia de Ripoll, va seguir un camí diferent. Inicialment, va romandre un segle a l'abadia ripollesa, però el 1169 aquest monestir va deixar d'estar subjecte al monestir de Sant Víctor de Marsella, al qual s'havia sotmès per desig del comte Bernat II de Besalú; els monjos marsellesos, poc avinguts amb els indígenes, van tornar a casa emportant-se amb ells la bíblia en qüestió, el millor dels còdexs que conservava la biblioteca de Ripoll. Entre el 1616 i el 1618, la Bíblia, després de passar per les mans d'un bisbe dels voltants de la seu papal d'Avinyó, ingressava a la Biblioteca Apostòlica del Vaticà, on encara es conserva.
Un claustre enmig de gratacels: claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà (segle XII)
El monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, és sens dubte una de les joies de l'arquitectura altmedieval catalana (segles X-XII). Aquest conjunt arquitectònic, exclaustrat i declarat Bé Nacional durant el període revolucionari francès, va ser greument espoliat al llarg del segle XIX i començament del XX. Una bona part del seu claustre, alçat al segle XII amb marbre rosa de la veïna població de Vilafranca de Conflent, es conserva actualment al museu The Cloisters de Nova York. La història d'aquest viatge transoceànic arrenca l'any 1791, quan les dependències del cenobi van ser venudes a un negociant de Prada per més de dinou mil lliures. Trenta anys més tard es va iniciar el desmantellament i la dispersió dels elements del claustre, i els habitants dels pobles dels voltants en van reutilitzar algunes parts com a decoració o com a material de construcció; d'altres van anar a parar a mans d'alguns antiquaris d'arreu del país.
L'espoli definitiu d'aquella dependència va tenir lloc el 1907, moment en què l'escultor americà George Grey Barnard, col·leccionista i antiquari ocasional, va desplaçar-se a Prada, on va adquirir un bon nombre de peces esculpides procedents del claustre. El lot, que aplegava capitells, fusts i àbacs, entre d'altres, l'any 1914 ja havia estat enviat als Estats Units. Altres peces adquirides per l'americà van romandre afortunadament a la Catalunya del Nord davant la negació del Servei dels Monuments Històrics que sortissin d'allà. Anys més tard, el juliol del 1925, Barnard aconseguia vendre la majoria de la seva col·lecció escultòrica al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Les pedres de Cuixà van ser muntades formant un petit claustre que donaria lloc a l'actual museu de The Cloisters, consagrat a l'art medieval.
Les pintures de la discòrdia: frescos de l'església de Santa Maria de Mur (segle XII)
El 1906, per iniciativa de la Junta de Museus de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans, es donaven a conèixer les pintures murals romàniques conservades fins aquell moment en nombroses esglésies del Principat. Aquest fet no solament va atreure l'atenció d'estudiosos, sinó també la d'antiquaris i traficants d'art d'arreu del món. L'any 1919, el negociant d'art Ignasi Pollack, nacionalitzat a diversos països, comprava al rector de l'església de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, els frescos de l'absis central de l'edifici, sembla que amb l'autorització prèvia del bisbat d'Urgell. L'arrencament d'aquelles pintures, tasca de complicada execució, el va dur a terme l'italià Franco Steffanoni i els seus col·laboradors. Una vegada extretes les pintures de l'absis central, les van vendre a Lluís Plandiura, creador d'una de les col·leccions d'art més importants del país.
El 28 d'octubre del 1919, La Veu de Catalunya es congratulava que Plandiura hagués adquirit les pintures "salvant-les, així, d'una segura desaparició del nostre país". La fam de negoci, però, va poder més que el suposat patriotisme de Plandiura i l'any 1921 aquest col·leccionista, a través del seu agent a Nova York, venia les pintures al Museum of Fine Arts de Boston, on encara es conserven actualment. L'exportació de les pintures de Mur va fer saltar el crit d'alarma entre els membres de la Junta de Museus, els quals, alertats pel perill que corrien els frescos romànics catalans, en van iniciar l'extracció i el trasllat a Barcelona. Avui, la gran majoria d'aquestes mostres d'art medieval, entre les quals trobem pintures d'una de les absidioles laterals de Santa Maria de Mur, es poden contemplar al MNAC.
Propera parada, Elx: la Dama d'Elx (segle IV aC)
Coneguda des de la seva estada a París com a Dama d'Elx, aquesta escultura és una de les obres artístiques conservades més remarcables de l'antiga civilització ibèrica. La seva descoberta va tenir lloc el 4 d'agost del 1897 per part d'uns jornalers que treballaven uns terrenys de l'Alcúdia d'Elx propietat del doctor Manuel Campello, qui ràpidament va adonar-se de la importància de la troballa. En pocs dies, la notícia va arribar als responsables del Museu Arqueològic de Madrid i a diversos estudiosos, com ara l'arqueòleg i hispanista francès Pierre Paris. Va ser aquest darrer qui va posar-se en contacte amb el Museu del Louvre, institució que, aprofitant la manca de legislació a l'estat espanyol que protegís el patrimoni artístic, va oferir als propietaris quatre mil francs en canvi d'aquella peça.
La venda de la Reina Mora, tal com la Dama va ser coneguda al principi, va provocar tot un seguit de reaccions que portarien que anys més tard el govern de la dictadura franquista reivindiqués el retorn d'aquella escultura, convertida en símbol de la "primera cultura autóctona de la nación". L'any 1941, la Dama d'Elx tornava a la Península, però, en lloc de ser conservada a la població on havia estat trobada, va ser dipositada al Museu del Prado. Amb motiu de la commemoració del Cinquè Centenari del Misteri d'Elx, el 1965, la Dama va retornar temporalment a l'Alcúdia d'Elx, després de quasi set dècades d'absència. De tornada a Madrid, va romandre fins al 1971 al Prado; però aquell any va ser traslladada al Museo Arqueológico Nacional, on encara roman. Allí espera el retorn definitiu al País Valencià, on podria ser exposada al Museu d'Arqueologia i d'Història d'Elx.
La joia del regne de València: claustre del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna (segles XIV i XV)
El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, fundat el 1298 en unes terres de la Safor donades per Jaume II a l'abat del monestir cistercenc de Santes Creus, és un impressionant conjunt monàstic bastit entre els segles XIV i XVIII, període durant el qual el cenobi va ser un important centre religiós i cultural. Amb la desamortització del 1835, el monestir va ser exclaustrat, venut i convertit en una explotació agropecuària. Era l'inici d'un espoli que havia de portar a la dispersió de molts dels seus elements arquitectònics i escultòrics.
Entre el 1920 i el 1926 els arcs gòtics que formaven el claustre del palau de l'Abat van ser desmuntats peça a peça per indicació de José María del Palacio y Abárzuza, comte de Las Almenas, qui posteriorment va ordenar-ne el trasllat i el muntatge a la finca que posseïa a Torrelodones (Madrid): el Canto del Pico. Anys més tard, aquest palau, construït amb elements espoliats a altres edificis de la resta de l'estat, va ser regalat per l'aristòcrata al general Franco com a lloc de descans.
L'any 2003, després de moltes negociacions, la Generalitat Valenciana va adquirir de nou el claustre per la quantitat d'un milió d'euros, comprometent-se a deixar a Torrelodones una rèplica de l'original. Avui, els municipis de la Mancomunitat de la Valldigna esperen l'imminent retorn d'aquesta obra d'art al lloc on va ser bastida originalment. I és que aquest monestir ha estat definit en la proposta del nou Estatut valencià com "el temple espiritual, polític, històric i cultural de l'antic Regne de València, un símbol de la grandesa del Poble Valencià com a Nacionalitat Històrica".
L'enemic a casa: cadirat del cor de la Seu de Santa Maria d'Urgell (segle XV)
Esculpit a l'inici del segle XV per Pere de Sant Joan, escultor d'origen picard, el cadirat del cor de la Seu de Santa Maria d'Urgell va arribar intacte fins a la primeria del segle XX. Si bé va sobreviure als pillatges de l'exèrcit francès del 1691 o del 1793, aquesta extraordinària peça de mobiliari litúrgic no va poder evitar caure en la voràgine del mercat de l'art. Durant la restauració de l'edifici catedralici duta a terme entre els anys 1915 i 1918 per Josep Puig i Cadafalch, se'n va decidir el desmantellament.
Amb el vistiplau del capítol i del bisbe, el cadirat del cor es va acabar venent; amb el capital obtingut es podrien tirar endavant les obres de reforma. A banda d'una part adquirida pel col·leccionista madrileny Lázaro Galdeano, un total de trenta-vuit cadires altes van sortir del Principat per decorar algunes estances de la Cuesta Encantada, la mansió que el multimilionari nord-americà William Randolph Hearst tenia a Califòrnia.
Aquest magnat va adquirir vint de les cadires l'any 1921, i la resta les va comprar el 1924 a Arthur Byne, personatge molt respectat com a estudiós del moble, però, en el fons, res més que un traficant d'art. Aquella no era la primera vegada que el capítol de la Seu d'Urgell, argumentant que es tractava de peces deteriorades o sense especial valor estètic, permetia la venda d'objectes artístics. Les actes capitulars ho deixen prou clar: el 1910, fins i tot, es va parlar de vendre el famós Beatus. L'arquitecte Jeroni Martorell va ser una de les personalitats que es van pronunciar en contra d'aquesta idea, demanant al bisbe, l'any 1920, que s'evités aquella pèrdua per bé de la religió i per patriotisme.
Perduda per incompetència: retaule de pedra de l'església d'Anglesola (1320-1330)
L'antic frontal d'altar de l'església d'Anglesola (segle XIV) s'inclou dins les obres escultòriques més reeixides de la denominada escola de Lleida, la majoria de les quals, curiosament, es troben actualment a l'estranger. Pel que sembla, hi va haver un primer intent d'extreure aquella peça del seu emplaçament original, si bé l'avalot provocat pels veïns va frustrar l'operació. Va ser molt segurament el fuster d'esglésies Francesc Llorenç qui, entre el 1907 i el 1908, se la va acabar enduent d'Anglesola mitjançant la prèvia venda d'un eclesiàstic. Llorenç, conegut popularment com a Francisquet, va oferir el retaule de pedra a la Junta de Museus de Barcelona per vint mil pessetes de l'època. Sorprenentment, però, dos dels membres de la comissió creada per a estudiar aquella oferta, un polític reconegut i un escultor d'anomenada, van deixar perdre la peça tot argumentant que Catalunya posseïa centenars de peces com aquella i que per la suma que se'n demanava se'n podien fer quatre d'iguals.
El retaule, doncs, marxà cap a París, on, després de pertànyer al gran col·leccionista Lowengard i ser catalogat per exigències del mercat com una peça del Migdia francès, el 1911 va ser portat a subhasta pel prestigiós Hotel Drouot. Si bé ningú no va pagar els poc més de vint mil francs que se'n demanaven, el propietari següent de la peça va ser l'escultor i col·leccionista americà George Grey Barnard, qui al cap d'un temps se la va endur als Estats Units. Allí, l'any 1924, aquest cèlebre espoliador la va vendre al Museum of Fine Arts de Boston, i encara hi és. Segons expliquen algunes fonts, se'n van arribar a pagar més de 150.000 pessetes.
De retorn a casa: frescos de l'església de Santa Coloma d'Andorra (segle XII)
Les pintures murals d'aquesta església andorrana, considerades una de les millors mostres de l'anomenat mestre de Santa Coloma (segle XII), van sortir del Principat pirinenc l'any 1933. L'encarregat de la seva compra i posterior venda va ser el negociant d'art barceloní Josep Bardolet i Solé, el qual, ja l'any 1926, havia comprat les pintures de l'església parroquial d'Andorra la Vella. L'octubre del 1932, el mateix Bardolet sol·licitava la compra d'alguns frescos de Santa Coloma al bisbat d'Urgell; tot i que n'oferia vuit mil pessetes, en va acabar pagant quinze mil a causa de la vàlua del conjunt.
Després d'haver estat arrencades per l'italià Arturo Cividini, les pintures es van enviar a Barcelona, llavors un important mercat d'art. Allí els frescos es van separar; si bé una part va anar a parar als Estats Units, el Crist en majestat i sis sants van ser adquirits pel baró Jean Germain Léon van Cassel, apassionat col·leccionista d'art i d'antiguitats.
Durant la Segona Guerra Mundial, a causa de l'origen jueu del baró, els seus béns a Europa van ser confiscats per l'exèrcit nazi. Després d'un periple gairebé novel·lesc, els frescos de Santa Coloma van sobreviure als avatars de la guerra i van acabar ingressant al Museu Estatal Prussià de Cultura de Berlín.
L'any 1999, Alemanya es va comprometre a restituir tots els béns espoliats durant la guerra, i d'una vegada per totes l'hereva del baró Cassel va poder recuperar el que havia estat del seu pare. Afortunadament, aquest conjunt pictòric ha estat adquirit pel govern d'Andorra i aviat retornarà a casa; la resta de frescos, a part dels pocs que encara es conserven a l'església, hauran de ser contemplats a Massachusetts i a Barcelona.
Comerç injust o duros a quatre pessetes: retaule de l'església d'Enviny (segle XV)
Sovint, la venda d'objectes artístics d'una parròquia era justificada per la necessitat d'obtenir recursos econòmics. Així va passar amb el retaule gòtic de l'església d'Enviny, petit nucli poblat dins el municipi pallarès de Sort. Les taules d'aquesta obra, realitzades al segle XV pel pintor Pere Espalargues, es conserven actualment dividides entre l'Hispanic Society of America de Nova York i el Museu d'Art de Filadèlfia.
A la darreria de l'any 1909, el retaule d'Enviny, que des del 1492 lluïa a l'altar de l'església, va ser venut pel prevere del poble a un antiquari de Barcelona. (En la venda també s'incloïa el retaule de l'ermita de la Mare de Déu del Soler, avui conservat a Budapest.) El negociant d'art va pagar el retaule gòtic amb tot un seguit d'obres de consolidació estructural de l'edifici i amb un altar modern. La substitució de les obres antigues, i sovint mal conservades, per altres de noves va ser un mètode enganyós habitualment emprat per antiquaris i col·leccionistes, alguns d'ells admirats avui com a prohoms de la cultura.
Qui sap si per manca de compradors nacionals, les taules d'Enviny van travessar l'Atlàntic i el 1913 ja es trobaven en terres americanes. Després de molt de temps van ser localitzades en els fons dels museus de Nova York i Filadèlfia. L'advocat, historiador i polític Francesc Carreras Candi, havent vist el retaule poc abans de ser venut, va aprofitar la seva cèlebre Geografia General de Catalunya per recordar als rectors catalans "la conveniència de conservar les obres artístiques i altres objectes dignes de guardar-se que es troben encara en les seves respectives parròquies". Actualment, l'Ajuntament de Sort, davant la impossibilitat d'adquirir el retaule, en fa una còpia, iniciativa impulsada pel Pla d'Excel·lència Turística del Pallars.
Aquest article es va publicar en el número 36 del Sàpiens (octubre 2005)
