L'aportació pedagògica dels docents de l'Escala

D'aquest poble de la costa empordanesa, entre l'any 1900 i la Guerra Civil en van sortir trenta-quatre mestres. Es tracta d'una singularitat local sense cap raó aparent, però que és certa. La majoria d'aquests ensenyants es van implicar activament en la renovació de l'escola catalana abans i després de la Guerra Civil

Petits i grans compartien aula a l'escola de l'Escala
Petits i grans compartien aula a l'escola de l'Escala Josep Esquirol / Fons Arxiu Municipal de l'Escala
4 de gener del 2006 a les 00:00
Assessor
Salomó Marquès, Sara Blasi i Mariona Ribalta
Guardar a favorits

En aquest poble de mar, com a tot el país, els nivells d'escolarització al començament del segle XX eren tristament baixos. Poques famílies enviaven els fills a estudi fins a edats elevades: els necessitaven com una peça clau en els ingressos familiars. I, en el cas de les noies, tampoc no feia cap falta, ja que, com es deia, "no ho havien de menester". A l'Escala, en concret, Josep Barretina va deixar les aules per anar a llaurar als deu anys. Ramon Palahí, per fer de pastor. I Pere Estragués, als nou anys, va anar a treballar de corder.

Entre la religió i la higiene

No va ser fins a la Segona República que l'educació va passar a ser un tema central per a les autoritats. De fet, fins al 19H, l'educació obligatòria anava dels sis als nou anys. Es dedicava una hora setmanal a la religió i la moral, i una a la doctrina cristiana. A l'aritmètica, tres hores. A la lectura, sis. A l'escriptura, sis més. I a les labors, dotze. De geografia, d'urbanitat, d'història d'Espanya, d'economia i d'higiene, en feien prou amb una hora setmanal. A les parets de les aules hi penjaven els mapes, un globus terraqüi i un planisferi. I també la història sagrada, el sistema mètric decimal, les taules aritmètiques i una col·lecció de màximes morals. Entre el material escolar també hi havia una màquina de cosir.

És fàcil deduir quin mètode pedagògic s'utilitzava. A l'Escala, la mestra Teresa Sureda el recorda molt bé: "Tots els conceptes s'aprenien de memòria i col·locant els alumnes drets al voltant de la classe. Els més petits iniciaven aquesta pràctica educativa quan l'acabaven els més grans. La consigna abans de començar era dar la vuelta. Aquesta ordre es feia servir per sortir de classe i, d'aquesta manera, tots amb les mans al darrere l'esquena i dando vueltas anaven aprenent les taules de multiplicar, els rius d'Espanya, els dotze fills de Jacob i els reis gots. No cal dir que aquesta vuelta s'eternitzava segons el dia que tinguessin els més menuts. Es fàcil imaginar-se la dificultat de concentrar-se en noms com Rubén, Simeón, Judas... enmig de la pluja, els trons i la gana". Amb les taules de multiplicar, acabaven cantant: "Gracias Dios mío, gracias por tus favores / gracias porque me llenas de resplandores / gracias porque iluminas la mente mía / gracias por el pan nuestro de cada día".

D'aquest context escolar, en sortiran els futurs estudiants de Magisteri. A l'Escala dels primers anys del segle hi havia dos actius nuclis de cultura: l'Ateneu Llibertari Art i Cultura, i el Víctor Català, conservador i catòlic. Ambdós disposaven de biblioteca i organitzaven conferències, classes nocturnes, escola de música, i tenien seccions infantils. La parròquia de Sant Pere era també un nucli d'activisme cultural. Del poble van sortir-ne també publicacions com la literària Costa Brava i les satíriques El Borinot i El Fuet. Aquest marc associacionista serà un lloc de cultiu idoni per a les vocacions pedagògiques.

El camí habitual en els estudis de Magisteri era anar a la Normal Provincial de Girona, un camí vedat a les noies fins al 1914. Estudiar no era gens fàcil; sovint es tenia tot en contra, començant per la família. Amb la vida a la ciutat s'ampliaven perspectives, però, sobretot, es mesurava molt millor que calia renovar el vell sistema educatiu.

Amb el títol a les mans, els nous mestres iniciaven el trajecte professional en petits nuclis rurals de Galícia, Astúries, Castella... Quan es guanyaven les oposicions i es tenia plaça en propietat, llavors era possible anar-se apropant a la destinació desitjada. En el cas dels estudiants de Magisteri fills de l'Escala, bona part d'ells va acabar treballant en poblets de l'Empordà. Alguns, entre el 1931 i el 1934, van treballar per al modern Patronat Escolar de Barcelona. D'altres van orquestrar les primeres iniciatives de formació permanent del país, les Converses Pedagògiques iniciades l'any 1903. De l'Empordà s'estengueren a tot Catalunya en un vertader model d'autogestió formativa que ha durat fins avui.

De l'escola a la política

Entre els mestres fills de l'Escala hi hagué líders sindicals d'esquerres, com el POUM i ERC; de la dreta espanyolista, la CEDA, i també el primer alcalde franquista. Hi hagué milicians que se n'anaren al front. I, l'any 1939, hi hagué sobretot depuracions, càstigs i exilis. La Comisión Depuradora de Girona va castigar més d'una quarta part dels mestres gironins. Entre ells, gairebé tots els de l'Escala. Darwin Ballester va ser traslladat forçós a una altra població, igual que Joaquim Simon i Genís Puig. Pere Bruguera va ser inhabilitat per a exercir el Magisteri públic. Joaquim Teixidor va ser expulsat, tot i que posteriorment es va poder reincorporar al cos. I d'altres van haver d'examinar-se de nou; Pere Andreu, per exemple, va haver de fer-ho de religió. Per als qui optaren per creuar la frontera, França només era el començament. De l'Escala, entre d'altres, van marxar-ne Martí Rouret, Josep Donjó, Miquel Martí Bofill i Àngela Solés.

No és gens clar el perquè d'un petit poble de mar de fa més de cent anys va sortir-ne un nombre tan elevat de mestres. El fet, innegable, és que va ser així. En aquest sentit, tot i que el franquisme va avortar el projecte d'una escola laica i universal, els mestres fills de l'Escala van seguir treballant en silenci des de les aules. Alguns, fins fa quatre dies.

Biografies
Retrats d'un poble

Fill de l'Escala i mestre. Un denominador comú que el triomf del franquisme va capgirar. Recull tres breus retrats d'alguns d'aquells docents.

Memòries des de l'exili

Josep Donjó es va exiliar sol. La seva dona i els seus tres fills van quedar-se a l'Escala. Argelers, Bram... Després de passar per diferents camps de concentració i de treball, va aconseguir fugir. No va tornar fins al 1970. Havia fet tota mena d'oficis. Les seves memòries inèdites retraten molt bé l'exili republicà.

Per saber-ne més
  • Guanter, Ricard. L'escala, el tarannà d'un poble. L'Escala: 2004. Retrat col·lectiu sobre l'Escala i el seu passat.
  • Marquès, Salomó. L'Escala, un planter de mestres (1900-1939). Girona: Bàlec Llibres, 2006. Primer estudi específic sobre aquesta singularitat històrica de l'Escala.
  • Puigbert, Joan. La Normal de Girona i el Magisteri públic (1914-1936). Girona: Universitat de Girona, 1994. Visió global sobre el Magisteri a Girona a la primera part del segle XX.

Aquest article es va publicar en el número 39 del Sàpiens (gener 2006)