Al tombant del segle XIX l'ensenyament als Països Catalans, així com a la resta de l'estat espanyol, es trobava en una situació molt precària. Les escoles públiques, coincidint amb l'augment demogràfic i els moviments migratoris que s'havien produït a redós de la Revolució Industrial, eren del tot insuficients per garantir la formació mínima del jovent. Per acabar-ho d'adobar, la poca atenció que l'estat atorgava al sistema educatiu feia que la majoria de centres estiguessin mal equipats i situats en edificis gairebé ruïnosos.
Una societat analfabeta
A tot això, calia afegir-hi l'absentisme de l'alumnat, l'escassetat del material escolar, uns mètodes d'aprenentatge totalment obsolets i la poca preparació dels professors. Per tot plegat, el nombre d'analfabets, en una societat que ja d'antuvi posseïa un baix nivell cultural, era molt elevat. Així, l'any 1900 aproximadament un 65% de la població no sabia ni llegir ni escriure; un percentatge que variava entre el 54% de Barcelona i el 77% de Castelló i les Illes Balears. Entre les raons que expliquen aquesta situació, cal destacar també el fet que les desastroses conseqüències econòmiques i socials derivades de la derrota que els Estats Units infligiren a l'exèrcit espanyol a la guerra de Cuba el 1898 encara no havien estat superades.
Des d'uns anys abans, tanmateix, la situació de l'ensenyament a l'estat espanyol havia començat a rebre crítiques per part d'alguns col·lectius. Així, ja des de l'inici de la Restauració borbònica diversos grups minoritaris d'intel·lectuals reclamaven la reforma i la modernització de tota l'estructura educativa, des del nivell primari fins a l'universitari. En aquest sentit, cal esmentar el paper portat a terme des del 1876 per la Institución Libre de Enseñanza, creada a Madrid per un grup de professors com a resposta a la voluntat del govern espanyol de controlar ideològicament l'ensenyament. Les propostes renovadores d'aquesta institució castellana es van estendre per tota la Península i, a més, van exercir una notable influència en molts sectors de la societat, tant conservadors com progressistes. L'any 1879, per segona vegada a tot l'estat, es fundava, seguint els preceptes de la Institución Libre de Enseñanza, una escola a Pollença, a l'illa de Mallorca, i l'any 1882, una altra a Sabadell.
De fet, en aquells anys, l'ensenyament fou una qüestió que començà a preocupar la burgesia catalana. Fruit d'això, l'educació va ser un dels temes que el nacionalisme conservador va tractar al llarg de la primera assemblea de la Unió Catalanista, celebrada el març del 1892 a Manresa. D'aquella assemblea, en sortiren les cèlebres Bases de Manresa, la primera proposta d'autogovern que els catalans feien des del 1714, on es demanava explícitament que l'ensenyament públic a Catalunya s'organitzés d'una manera adequada atenent les necessitats del país.
Arriba l'escola nova
Fos com fos, l'impuls definitiu del procés de renovació pedagògica als Països Catalans es produiria a començament del segle XX amb l'arribada dels plantejaments de l'anomenada escola nova; un concepte d'ensenyament, anomenat també educació activa o funcional, que s'estava estenent per Europa i pels Estats Units des del final del segle anterior i que pretenia substituir el model d'ensenyament, tradicional i autoritari, establert.
A diferència dels plantejaments aleshores vigents, l'escola nova considerava la infantesa una etapa de la vida amb un significat propi, i col·locava els nens, en lloc del mestre, com a protagonistes del procés educatiu. Aquesta nova visió basava l'aprenentatge en l'activitat de l'alumne a partir del coneixement psicològic de cada edat i no des d'una lògica adulta, com s'havia fet fins aleshores. Un dels pioners de la introducció de l'escola nova a Catalunya fou el pedagog Joan Bardina, creador, l'any 1906, de l'Escola de Mestres.
Tot i així, una de les primeres aplicacions a Catalunya d'aquest nou estil de fer de mestre i d'escola foren les anomenades Converses Pedagògiques; una iniciativa que un grup de mestres d'escoles públiques de les comarques gironines va impulsar l'any 1903 amb l'objectiu de millorar els continguts, els mètodes i la qualitat general de l'ensenyament. Per fer-ho, aquest grup de mestres va posar en pràctica un programa de formació permanent a través del qual bescanviaven coneixements i consells. Les Converses Pedagògiques representen un exemple molt il·lustrador de com els mestres, davant la passivitat de l'administració, es van organitzar per tal de millorar la professió. Aquesta iniciativa va ser molt ben rebuda per mestres de l'escola pública d'arreu del país, i al llarg del mesos següents es va estendre ràpidament per moltes altres comarques catalanes.
Gairebé paral·lelament al desenvolupament de l'escola nova, va tenir lloc a Catalunya un altre intent important de renovació educativa. L'any 1901 el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia va engegar l'anomenada escola moderna, una iniciativa basada en un corrent pedagògic inspirat per teòrics anarquistes com Fourier i Kropotkin, que defensava un model d'educació racional i científica. El model educatiu anarquista va tenir un important desenvolupament a Catalunya i també al País Valencià. L'escola moderna de Ferrer i Guàrdia, de fet, representa, conjuntament amb l'Escola de Mestres de Joan Bardina, una de les aportacions més destacades a la renovació pedagògica feta des de l'àmbit privat.
L'arribada de l'escola nova a Catalunya coincidí amb l'esclat del Noucentisme, un moviment genuïnament català que, davant la crisi derivada del desastre del 1898, reclamava la modernització política, social, cultural i pedagògica del país. El Noucentisme, sota el guiatge ideològic d'Eugeni d'Ors, pretenia crear una nova societat i considerava l'educació una peça fonamental d'aquesta aspiració; en aquest sentit, l'escola nova va aportar al Noucentisme l'instrument ideal per assolir el seu objectiu.
L'impuls de Prat de la Riba
El projecte polític noucentista va començar a prendre força a Catalunya arran de la victòria de la coalició Solidaritat Catalana en les eleccions generals del 1907; una victòria que va permetre a Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, el partit hegemònic dins la coalició guanyadora, iniciar el desenvolupament d'un projecte de reconstrucció nacional.
Després d'alguns alts i baixos, l'interès de la burgesia catalana per la regeneració social i educativa va prendre forma l'any 1913 amb la creació del Consell de Pedagogia, un organisme creat per Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, per fer front al problema que suposava la manca de competències en educació que tenien els ajuntaments i les diputacions governades per la Lliga. A través del Consell de Pedagogia, aprofitant el buit legal derivat de la manca d'interès de l'estat per l'educació, es gestionaven tota una sèrie de centres escolars, es formava el professorat i, en definitiva, es difonien els plantejaments de l'escola nova. L'èxit de la proposta va fer que l'any següent, en crear-se la Mancomunitat de Catalunya, el Consell passés a formar part de l'organigrama de la nova institució. Amb la tasca portada a terme pel Consell de Pedagogia, sobretot amb Alexandre Calí, els conceptes escola activa i escola catalana van esdevenir definitivament sinònims.
Entre les moltes iniciatives que el Consell de Pedagogia va dur a terme a partir d'aleshores cal destacar la creació de les escoles d'estiu, una idea impulsada el 1914 per Eladi Homs, aleshores secretari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya. Les escoles d'estiu perseguien la difusió dels plantejaments de l'escola activa i estaven adreçades fonamentalment a la formació permanent tant d'alumnes com de mestres. A través dels seus cursos de perfeccionament, de conferències, així com d'excursions i visites a biblioteques i museus, les escoles d'estiu van esdevenir un referent de la renovació pedagògica i van ser també una peça clau en l'interès de la Mancomunitat de potenciar l'educació en català. Dins el projecte d'aquesta institució cal destacar també la gran importància que van tenir les escoles Montessori, basades en el mètode de la doctora italiana Maria Montessori, que va tenir una presència molt important dins de la renovació pedagògica a Catalunya.
L'activitat promoguda per la Mancomunitat per reformar l'ensenyament es va veure entorpida per la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. El cop d'estat protagonitzat per l'exèrcit el 1923 fou, de fet, l'inici d'un període de letargia del projecte de renovació pedagògica a tots els Països Catalans. A Catalunya, en concret, la supressió de la Mancomunitat l'any 1925 va aturar totes les iniciatives destinades a millorar l'educació pública que havia engegat la màxima institució catalana. El projecte renovador va quedar en suspens fins al 1931, quan, amb la proclamació de la Segona República, va poder prendre una nova embranzida.
- González-Agàpito, J; Marquès, S.; Mayordomo, A.; Sureda, B. Tradició i renovació pedagògica. 1898-1939. Barcelona: IEC i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.
Aquest article es va publicar en el número 39 del Sàpiens (gener 2006)