El fet històric
L'any 1521, a la primera Dieta (o parlament alemany) convocada per l'emperador Carles V a la localitat de Worms (a la riba esquerra del Rin), Martí Luter es va negar a retractar-se de les seves idees "perquè no és prudent ni just obrar contra la pròpia consciència". La Dieta va declarar Luter fora de la llei el maig d'aquell mateix any, però aquest ja s'havia refugiat al castell de Wartburg, sota la protecció del príncep Frederic de Saxònia; allí hi restà gairebé un any.
La hipòtesi
Imaginem-nos, doncs, que Martí Luter (Eisleben, 1483-1546) hagués estat empresonat i cremat a la foguera per heretge, com s'havia esdevingut un segle abans amb el reformista txec Jan Hus, el martiri del qual desencadenà les guerres hussites. Vers el 1521, la Reforma ja mobilitzava una bona part del poble alemany. Però les divisions eren palpables. Sense una personalitat forta, la Reforma hauria entrat en la disgregació i la radicalització, que l'hauria allunyada progressivament de la noblesa i dels prínceps. Fet i fet, hauria estat vençuda.
El desenllaç: el triomf de Roma
La Reforma luterana, que s'havia iniciat l'octubre del 1517, ben aviat mobilitzà un gran nombre de sectors dissidents a tot l'imperi. El 1521, diversos predicadors i apòstols havien difós les seves pròpies idees –no sempre coincidents amb les de Luter– en diverses ciutats i estats lliures. A Zúric, Huldrych Zwingli s'havia convertit en un autèntic referent local; ben aviat es distingí per la seva particular concepció de l'eucaristia, que considerava un acte merament simbòlic, sense contingut real. A Estrasburg, ciutat refugi de perseguits, el dominicà Martí Bucer desenvolupà la seva pròpia doctrina. Els anabaptistes, per la seva banda, amb un contingut més fortament espiritualista, místic i pacifista, iniciaven la seva pròpia deriva, que els dugué, en algunes ocasions, a admetre la poligàmia. D'altra banda, alguns deixebles directes de Luter, com Thomas Müntzer, van evolucionar vers una mena de cristianisme comunista; Müntzer va esdevenir l'ideòleg i l'autèntic dirigent de la guerra dels Camperols del 1524-1525, durant la qual els pagesos alemanys van cremar més de dos mil monestirs i castells (va ser reprimida amb duresa, i amb el suport del mateix Luter, pels senyors catòlics i protestants).
La diversitat de líders espirituals i de doctrines hauria fet impossible l'establiment d'unes bases ideològiques i d'una estructura organitzativa comuna, més encara quan mancava una personalitat capaç d'aglutinar els sectors reformats. La radicalització social d'alguns corrents, amb un contingut obertament revolucionari, d'entrada només podia generar inquietuds –i, més endavant, l'oposició– entre els prínceps que simpatitzaven amb l'ideal de Luter de crear una Església alemanya, independent de la de Roma. A la llarga, els sectors benestants haurien convergit en el suport a l'imperi i al Papat.
En contrapartida, aquests podrien haver admès algunes reformes de contingut moralitzador que no afectessin els fonaments teològics de l'Església. En aquest context, els diversos moviments reformistes haurien estat esclafats progressivament. Per descomptat, no hi hauria hagut una segona Reforma. Ni Calví hauria tingut ocasió de convertir Ginebra en una Nova Jerusalem, ni Enric VIII hauria pogut utilitzar la via cismàtica en el seu conflicte amb la Santa Seu per a obtenir el divorci de Caterina d'Aragó. Fet i fet, tampoc no s'haurien produït les guerres de religió que van trasbalsar Europa durant més d'un segle. Les diferències econòmiques i socials entre l'Europa del nord protestant i la del sud catòlica haurien estat menors. Mancada d'una burgesia obsedida pel triomf personal i l'individualisme, l'Europa del nord no hauria avançat tan ràpid cap al capitalisme, i hauria mantingut intacte el poder terrenal de l'Església. El nou sistema econòmic hauria trigat més a imposar-se, i hauria tingut uns trets força diferents.
Aquest article es va publicar en el número 40 del Sàpiens (febrer 2006)