Castella en peu de guerra: 1520. La revolta dels 'comuneros'

Els primers anys de regnat del monarca Carles I (l’emperador Carles V), no van ser gens plàcids. L’aixecament dels 'comuneros' va posar contra les cordes el seu immens poder i el de les grans famílies aristocràtiques castellanes

La revolta s’inicià després que les autoritats aprovessin una contribució per a pagar el viatge de Carles I a Alemanya
La revolta s’inicià després que les autoritats aprovessin una contribució per a pagar el viatge de Carles I a Alemanya Wikimedia Commons
1 d'abril del 2006 a les 00:00
Autor
Mieria Arisa
Assessor
Agustí Alcoberro
Guardar a favorits

Segòvia, 30 de maig del 1520. La multitud embogida capturs el seu delegat a les Corts, Rodrigo de Tordesillas. El colpegen, l’insulten i, amb una corda lligada al coll, l’arrosseguen com un gos per la ciutat. Ja cadàver, la turba el penja pels peus a la plaça on normalment se celebren les execucions públiques, al costat de dos procuradors assassinats la nit anterior. Allà la multitud continua acarnissant-se amb els morts amb brams, escopinades i cops de peu. En contra de l’opinió de la població de Segòvia, Tordesillas havia votat el pagament d’una contribució extraordinària per a sufragar el viatge del rei Carles I (el futur emperador Carles V) a Alemanya. I els procuradors Melón i Portal van cometre l’error de defensar-lo. Els representants de la ciutat han pagat amb la vida el que el poble considera una traïció: no haver complert les ordres de la ciutadania.

Però anem uns anys enrere per a entendre aquesta reacció. Des de la mort d’Isabel la Catòlica, l’any 1504, Castella vivia una autèntica crisi política amb una seguit de governs transitoris i regències, i un desastre econòmic a causa de les males collites i l’augment consegüent de preus. La població estava descontenta amb el regnat de Ferran el Catòlic i confiava que el nou monarca, Carles I (fill de Joana, anomenada la Boja) retornés l’estabilitat de l’època dels seus avis. Però les coses no anaven bé. El nét dels Reis Catòlics s’havia criat a l’estranger. No sabia parlar el castellà, era pompós i cortesà, i de difícil accés per a aquells que no formaven part del seu cercle de consellers i amics. Educat dins la cort de Brussel·les, era un amant dels torneigs, dels grans i interminables banquets, i també de la caça i les dones. Carles I, tot just coronat rei l’any 1518, va prometre a les Corts castellanes no atorgar càrrecs públics a estrangers ni destinar diners recaptats a Castella a altres territoris. Però no ho va complir i, durant els dos primers anys com a sobirà, concedí els millors càrrecs, terres i propietats a persones de la seva confiança.

Tornem al maig del 1520 i als moments previs de la revolta urbana de Segòvia. Feia poc menys d’un any que Carles I havia estat nomenat emperador per la Dieta reunida a Frankfurt. Per tant, pròximament havia de marxar cap a Alemanya per a ser coronat. Però no tenia prou diners per a sufragar les enormes despeses del viatge i va haver de convocar les Corts perquè aprovessin una contribució extraordinària per a costejar-les.

Joc de traïcions

Castella patia una crisi i la ciutadania no estava disposada a pagar un ral més al monarca. Per això, va exigir als seus procuradors (representants de les ciutats) que votessin en contra de la contribució. Però aquests van ignorar la voluntat de qui representaven i van votar a favor de pagar 400.000 ducats. Les ciutats castellanes es van assabentar ràpidament de la traïció i es van començar a sentir crits de revolta en contra del monarca. El recent emperador Carles V, amb els diners a la butxaca, es va embarcar cap a Alemanya i va deixar com a regent de Castella el cardenal Adrià d’Utrech, un estranger. Per als ciutadans això va ser una provocació i l’ambient es va escalfar, ja que la població se sentia estafada tant pels seus representants locals com pel seu rei. Després de tres anys de regnat, les coses no havien millorat i el monarca semblava més preocupat pel seu nou gran imperi que pels problemes de Castella. La ciutadania estava descontenta, i del descontent a la revolta només hi ha un pas. Els de Segòvia hi van donar el tret de sortida.

La revolta victoriosa

Juny, 1520. L’aixecament de la ciutadania de Segòvia és seguit per revoltes a Toledo, Salamanca, Lleó, Burgos, Guadalajara i Zamora. La violència dels ciutadans es dirigeix contra els recaptadors d’impostos, contra les autoritats locals i contra el poder reial. Els procuradors de Zamora fugen, no s’atreveixen a retornar a la ciutat i els seus cossos cremen en efígie. El poble de Burgos trenca els recipients que serveixen per a calcular l’impost del vi, ocupa fortaleses i les cases de certs notables, i obliga les autoritats locals a fugir. A Guadalajara, els procuradors són expulsats i les seves cases reduïdes a runes, i a Toledo s’ocupa l’Alcázar i es deposa el corregidor. Un cop expulsats els procuradors, la ciutadania nomena els seus propis delegats, no els que decideix el rei.

Cal tenir en compte que la política, des dels Reis Catòlics, havia anat passant a mans del monarca i, a poc a poc, els nobles i les ciutats havien perdut en importància. Els municipis, organitzats en regiments, depenien cadascun d’ells d’un regidor (càrrec perpetu i atorgat a dit) que alhora estava supeditat a la figura d’un corregidor, representant del poder reial. Però aquesta oligarquia local no tenia cap mena de poder polític, ja que només s’ocupava de qüestions quotidianes com els aprovisionaments, els mercats o les obres públiques. No eren veritables representants de la ciutadania. Per tot això, juntament amb la fam, la misèria i les dècades d’inestabilitat, el poble volia un canvi i decidí nomenar nous delegats de la seva confiança.

La violència dels ciutadans de Castella es va dirigir contra els recaptadors d’impostos, les autoritats locals i el poder del monarca estranger

En assemblea foren escollits Juan Padilla a Toledo, els germans Maldonado a Salamanca, els Guzmanes a Lleó, Juan Bravo a Segòvia i el bisbe Antonio Acuña a Zamora, entre d’altres. A partir d’aquell moment, cada ciutat esdevenia una comunitat. Padilla tenia clar que la unió fa la força i, a través d’una carta, va convocar les diferents ciutats amb representació a les Corts. Tot i que bona part de les persones convidades no van assistir-hi, els assistents no van fer marxa enrere i es van constituir en l’única representació legítima de Castella, no reconeixent ni l’autoritat del regent Adrià d’Utrech ni la del Consell Reial. Les comunitats, amb Juan Padilla al front, es van fer de facto amb el govern de Castella. Aïllat a Valladolid, Adrià d’Utrech veia com tot s’enfonsava: els corregidors van ser expulsats o reduïts a la impotència, la Junta li disputava el poder i, a sobre, els recursos fiscals van ser bloquejats pels nous procuradors que es negaven a pagar. El regent sabia que solucionava el problema d’arrel o perdria Castella. No es podien tolerar aquest tipus d’aixecaments i calia castigar els que s’havien pres la justícia per la seva mà.

El jutge Ronquillo va rebre l’ordre de dur a terme una acció de càstig contra la ciutat de Segòvia. Però Juan Bravo li va impedir l’entrada. Ronquillo va respondre amb duresa: va bloquejar l’aprovisionament de la població i va aïllar la ciutat. Toledo va rebre les peticions d’auxili de Segòvia i va enviar una milícia encapçalada per Juan Padilla. També s’hi va afegir Madrid. Utrech, per a fer front a la mobilització d’aquestes comunitats, envià l’exèrcit reial cap a Segòvia comandat pel seu cap màxim, Antonio de Fonseca, i ordenà “apoderar-se de Medina del Campo e de l’artilleria e municions della”. Però els ciutadans de Medina no els hi facilitaren la feina, ja que es negaren a aprovisionar d’armes l’enemic. Fonseca, com a represàlia, provocà un incendi que s’estengué per tota la ciutat i cremà el convent de Sant Francesc, on els comerciants emmagatzemaven les mercaderies per a les fires.

La destrucció de Medina del Campo, primer mercat del Regne, va provocar la indignació de tot Castella i va fer que molts representants de les ciutats que encara no s’havien unit al moviment, com els de Palència, Càceres, Badajoz o Sevilla, s’hi aboquessin amb entusiasme. El 24 de setembre del 1520, la Junta General es va traslladar d’Àvila a Tordesillas, on es va reunir amb Doña Juana (la mare de l’emperador Carles V i filla dels Reis Catòlics), qui els va donar el seu reconeixement moral (tancada i inestable no tenia cap mena d’autoritat real). Les tretze ciutats revoltades en aquell moment van redactar un manifest on la Junta es declarava com l’única entitat responsable del govern de Castella i desposseïa el mal Consejo de les seves funcions. Així doncs, a partir d’aquest manifest, els procuradors de les ciutats van adquirir plens poders per a dur a terme les seves noves obligacions.

Però les coses van canviar al llarg de la tardor del 1520. El Consell Reial va atacar amb habilitat el punt feble de la Junta, la divisió interna, amb una sèrie de concessions. Utrech va nomenar com a coregents dos grans d’Espanya: Don Fadrique Enríquez i Don Íñigo de Velasco. A més, va recompondre l’exèrcit amb nous oficials castellans, mercaders rics, nobles i altres subjectes moderats, atemorits pel radicalisme dels comuneros. Utrech va declarar la guerra als revoltats el 30 d’octubre del 1520. Les ciutats moderades de la Junta, com Burgos o Valladolid, espantades, van abandonar. L’exèrcit comunero, encapçalat per Pedro Girón, es va enfrontar el 5 de desembre del mateix any a les forces reials a Tordesillas. Després de quatre hores de combat i de la traïció de Girón, que va abandonar la lluita i va passar-se al bàndol enemic, els comuneros van haver de retirar-se i deixar el pas lliure a l’exèrcit d’Utrech. La Santa Junta es va traslladar a Valladolid i Girón va ser substituït per Padilla. Juan Bravo va ocupar la vila de Zaratán i Padilla va prendre Torrelobatón, fortalesa de l’almirall Enríquez.

La batalla de Villalar

El 23 d’abril del 1521, la trobada amb l’exèrcit reial va ser al pont de Fierro proper a la població de Villalar. Padilla va haver d’acceptar el combat sense haver rebut els reforços des de Zamora i Salamanca. Les tropes, exhaustes, temien una autèntica matança, i van ser milers els combatents que van desertar. Amb tot, Bravo i Padilla es van llençar a la lluita des de la desesperació, ja que van ser seguits amb prou feines per un miler de comuneros. El patètic enfrontament entre un petit grup de cavallers empunyant una llança i la cavalleria reial va deixar més de cinc-cents comuneros estesos al camp de batalla. Traïts i absolutament defallits, els cabdills van ser empresonats i, el mateix dia, condemnats a la pena capital. L’endemà Padilla i Bravo van ser decapitats.

Després de Villalar, les ciutats castellanes es van anar rendint a les forces reials i només restà la Comunitat de Toledo, governada per la vídua de Juan Padilla, María Pacheco. Tancada a l’Alcázar, aconseguí mantenir l’esperit rebel dels toledans durant sis mesos, però, amb la caiguda de Madrid i Múrcia i sense forces per a més resistència, el 2 de febrer del 1522 va haver de negociar la rendició. La concòrdia de Sisla estipulà que es respectarien les vides dels caps comuneros (inclosa la de María Pacheco), que Toledo no rebria represàlies i que el cos i les propietats de Padilla serien retornats a la família. Aquesta concòrdia es complí de manera parcial, ja que Toledo va viure durant mesos enfrontaments entre la ciutadania i els soldats del rei, Pacheco va haver de fugir a Portugal, on va morir sense retornar a Toledo, i del perdó general en van ser exclosos 293 comuneros. És a dir, van ser executats. Va acabar així la gran revolta castellana que va posar contra les cordes el gran emperador Carles V i els seus representants en terres castellanes. Potser per això, cada 23 d’abril, a la població de Villalar, es recorda la gesta dels comuneros, encarnada en tres noms que la història ha unit: Padilla, Bravo i Maldonado.

Quin és el color de Castella?

Sempre s’ha dit que el morat és el color de Castella pel fet que, suposadament, els combatents comuneros portaven un penó d’aquest color com a ensenya. Però les fonts històriques diuen que aquest mite és fals, ja que en cap document de l’època se’n fa al·lusió i sí, en canvi, es parla de creus vermelles.

Vermell contra blanc

Els comuneros portarien unes creus vermelles al pit que els distingirien en el camp de batalla de les creus blanques de l’exèrcit reial. Segurament la confusió es deu al fet que el comte duc d’Olivares utilitzà un penó morat com a ensenya per a un dels seus regiments, justament l’anomenat Castella. Els especialistes consideren que el color de Castella és el vermell carmesí, ja que és el que apareix en la majoria dels escuts de les ciutats castellanes, com seria el cas de Burgos, Sòria o Àvila.

Per saber-ne més
  • Pérez, Joseph. La revolución de las comunidades de Castilla (5a edició). Madrid: SXXI Ediciones, 1985.
  • Haliczer, Stephen. Los comuneros de Castilla. La forja de una revolución (1475-1521). Valladolid: Ediciones de la Universidad de Valladolid, 1987.
  • Martínez, Fernando (coord.). En torno a las comunidades de Castilla. Conca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2002.
  • Martínez de Lezea, Toti. La comunera. María Pacheco, una mujer rebelde. Madrid: Maeva Ediciones, 2003

Aquest article es va publicar en el número 42 del Sàpiens (abril 2006)