Fa més d’una dècada que el Museu Diocesà de Lleida fa córrer rius de tinta. Tot va començar el 15 de juny del 1995 amb el decret de la Congregació per als Bisbes «Ilerdensis-Barbastrensis de finium mutatione», que es va fer efectiu el 17 de setembre d’aquell mateix any. Amb una missa, solemne, això sí, s’acabaven vuit-cents anys d’història comuna que no entenia de fronteres administratives, i les cent onze parròquies de la diòcesi lleidatana que pertanyien a la província d’Osca ingressaven al bisbat de Barbastre–Montsó. Quan Lleida encara es refeia d’aquest cop, la nova diòcesi va sorprendre l’aleshores bisbe de Lleida, Ramon Malla, amb la petició de totes les obres d’art del Museu Diocesà de la capital del Segrià originàries de les parròquies segregades. Començava així un procés legal lent, complex i, sobretot, molt polititzat, que encara s’ha de resoldre.
El bisbe emèrit Malla no va voler que la Generalitat de Catalunya ni cap altra administració s’hi posessin pel mig. “Dos no es barallen si un no vol”, deia. Estava convençut que aquest tema d’Església (inicialment) es resoldria a l’Església. No va ser així. El 29 de juny del 1998, el nunci apostòlic a l’Estat espanyol, l’hongarès Lajos Kada, va emetre un decret que deixava Lleida contra les cordes. En aquest document tan breu com contundent s’advertia a la diòcesi catalana que les peces “s’han de tornar als seus legítims propietaris” i que calia provar “peça per peça” la propietat de les obres.
Protecció del patrimoni
Era el que en dret s’anomenava una inversió de la prova de la càrrega. És a dir: no era el demandant qui havia d’aportar les proves, sinó el demandat. Lleida ho va recórrer, però Roma va tombar un i altre cop tots els intents del bisbat per aturar la desmembració de la col·lecció d’art sacre. El litigi és tan feixuc que hi ha qui el compara amb el cas dels anomenats papers de Salamanca. De fet, han coincidit en el temps. Fins i tot membres del govern tripartit de la Generalitat advoquen per un “retorn” semànticament impossible: les obres en litigi no poden retornar on mai no han estat. Però les diferències amb el cas de l’Archivo de la Guerra Civil són clares i diàfanes: el Museu Diocesà de Lleida va ser fundat el 1893 de manera legal i pacífica pel bisbe Josep Messeguer, que va fer seves les directrius marcades pel papa Lleó XIII.
Tot va començar el 15 de juny del 1995 amb el decret de la Congregació per als Bisbes «Ilerdensis-Barbastrensis de finium mutatione», que es va fer efectiu el 17 de setembre d’aquell mateix any
Aquest havia demanat als responsables de les diòcesis que vetllessin pel patrimoni sacre en un temps en què els col·leccionistes començaven a voltar tots els racons de la geografia europea per emportar-se obres d’art de valor incalculable. El de Lleida va ser, després del de Vic, el primer museu diocesà que s’inaugurava a tot l’Estat espanyol. Es va instal·lar a la planta baixa del Seminari (actual seu del rectorat de la Universitat de Lleida), i tenia el doble objectiu de salvar l’art religiós d’un possible espoli i, a la vegada, d’instruir els joves seminaristes a través de l’assignatura Càtedra d’Arqueologia Sagrada.
És a dir, que cap peça va arribar al Museu a punta de pistola, ni “por derecho de conquista”, com va passar amb els documents de Salamanca. Tot el contrari. El bis-
be Messeguer tenia una mena de dietari manuscrit on va deixar apuntats tots els tràmits seguits per tal d’anar ampliant la col·lecció. També guardava les cartes que li adreçaven els sacerdots de la diòcesi. Per exemple, mossèn Josep Roger, capellà de Saidí (el Baix Cinca), li va escriure l’11 de març del 1897 oferint-li “una pintura antiga” que es trobava “arraconada a la sagristia” en canvi de la reparació del teulat de l’església. Josep Messeguer va entendre ràpidament que es tractava de la magnífica taula del segle XV, obra de l’artista Martí Bernat, dedicada a sant Joan Baptista, de manera que no tan sols va acceptar la permuta, sinó que va pagar tres mil rals en efectiu al sacerdot, segons s’ha pogut documentar. Aquesta peça és una de les cent tretze que segons el Vaticà han d’ingressar al Museu Diocesà de Barbastre.
El lector es preguntarà per què si hi ha proves documentals que legitimen la propietat de la majoria de les obres reclamades, Roma no accepta les tesis de Lleida. La raó és senzillament complexa: el 7 de juliol del 1998 el bisbe de Lleida, sense comptar amb l’ajut de cap gabinet jurídic institucional, va recórrer el decret de Lajos Kada a la Congregació dels Bisbes. El recurs va ser rebutjat. I rebutjat volia dir que Roma no va arribar a estudiar les proves que presentava Lleida. El problema va ser que el conciliador Malla havia posat per escrit que les obres d’art eren de les parròquies segregades i que Lleida les tenia en dipòsit. Davant d’aquest fet, per a Roma no hi havia res més a dir: si eren de les parròquies, se’ls havien de tornar. Malla no es va desanimar i va tornar a recórrer-ho, aquest cop a la Signatura Apostòlica. Però tampoc no se’n va sortir i, paral·lelament, va arribar el dia de la seva jubilació.
Tot i que hi ha proves documentals que legitimen la propietat de les obres reclamades, el Vaticà continua sense acceptar les tesis del bisbat de Lleida
El 29 d’octubre del 1999, Francesc Xavier Ciuraneta va ser nomenat nou bisbe de Lleida. Arribà al càrrec reconeixent que no sabia ni que existís el conflicte, però aviat va començar a treballar-hi i va decidir reobrir el cas. Roma no havia vist el dietari de Messeguer, una prova clau per als seus interessos. El 9 de maig del 2001, el bisbe va presentar querella de nullitat contra el decret de la Signatura Apostòlica. I fins i tot va elevar, el 26 d’agost del 2002, una súplica al papa. Res a fer.
Han passat massa anys des que les cent onze parròquies sota administració aragonesa van passar a formar part de la diòcesi de Barbastre–Montsó, i totes les parts tenen pressa per resoldre el conflicte. En aquest temps no tan sols s’ha produït el relleu al capdavant dels dos bisbats implicats. La Diputació General d’Aragó ja no està presidida per Santiago Lanzuela (PP). Ni la Generalitat pel convergent Jordi Pujol. Ara tots dos governs tenen el mateix color polític. En aquest context, Roma pren la iniciativa i nomena el sacerdot extremeny Silverio Nieto mitjancer amb plens poders per resoldre d’una vegada per totes el litigi. Ciuraneta l’impugna, però novament el Vaticà desestima la queixa del bisbe de Lleida.
Un decret polèmic
I en poc més de deu mesos, entre el gener i l’octubre del 2005, Nieto enllesteix un decret de mig centenar de pàgines que posa més llenya al foc. A Lleida es fan creus que en aquest document s’afirmi que el bisbe Messeguer, fundador del Museu, havia actuat de mala fe i que les operacions de compravenda que va dur a terme no eren legals. Fins i tot el document insinua que el bisbe va abusar de la ignorància dels capellans per comprar les obres barates.
I ara, què? El concordat entre la Santa Seu i l’Estat espanyol és prou clar: si bé la legislació espanyola reconeix i respecta els tribunals eclesiàstics i no pot presentar cap recurs contra les seves sentències, en cas de conflicte d’interessos, preval la legislació civil. I si es desmembra la col·lecció d’art sacre del Museu Diocesà de Lleida, cal posar en marxa la Llei de Patrimoni del 1993, perquè les peces que estan catalogades no poden sortir del territori català sense l’autorització del titular del Departament de Cultura de la Generalitat, sempre que els informes tècnics hi siguin favorables.
Paral·lelament, el bisbe Ciuraneta s’ha vist obligat a demanar formalment que es descataloguin les cent tretze obres en conflicte per lliurar-les a Barbastre–Montsó. El bisbe, tot i ser-ne contrari, ha d’obeir Roma si no vol ser excomunicat. Tot sembla dat i beneït, però la societat civil lleidatana —que no es resigna i que ha creat l’associació Amics del Museu, un últim intent de final feliç per a aquesta complicadíssima història— adverteix que trencar la unitat d’aquesta col·lecció seria una anomalia sense precedents que podria afectar tots els museus del món, inclosos els Vaticans. En tot cas, a la ribagorçana vall de Boí ja han advertit que si la Generalitat autoritza el trasllat de les peces, ells demanaran el seu romànic, actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya. S’obre la capsa de Pandora?
- Pàgina web del Museu Diocesà.
Aquest article es va publicar en el número 43 del Sàpiens (maig 2006)
