La tràgica sort de Walter Benjamin

La biografia del filòsof alemany Walter Benjamin va estar marcada per la mala sort. Jueu, intel·lectual i comunista, la persecució nazi el va portar a Portbou, on les autoritats franquistes li van impedir seguir cap a Lisboa. Assassinat o suïcidi, el seu cos fou trobat a la cambra d’un hotel d'aquest poblet empordanès

Walter Benjamin a la biblioteca nacional de Frankfurt
Walter Benjamin a la biblioteca nacional de Frankfurt Arxiu Biblioteca Nacional de Frankfurt
1 de juny del 2006 a les 00:00
Autor
Anna Maria Bofarull
Assessor
Andreu Mayayo
Guardar a favorits

Walter Benjamin era conscient del sentit tràgic que adquiria la seva pròpia existència. Miop, esgotat, malalt del cor i amb aparença de vell, tot i tenir només quaranta-vuit anys, el pensador jueu alemany se sentia embolcallat per una estranya teranyina, estesa subtilment per l’Europa dels anys trenta i que explotava amb apoteosi aquell 1940. Era la mateixa força que l’havia foragitat de l’Alemanya nazi i que l’havia relegat a una existència d’exiliat; que havia transformat París en un gris escenari de desfilades militars i que ara esperava atrapar-lo enmig de la invasió de França, preparant-li un parany que tenia silueta de camp de concentració. El futur era molt incert, però Benjamin va decidir afrontar-lo, tant si aconseguia fugir d’Europa com si havia de recórrer a una elevada dosi de comprimits de morfina.

Camí de l'exili

Una albada de la darreria de setembre del 1940, un grup de dones i un noi es van reunir amb Benjamin: eren els seus companys de viatge, jueus que fugien del nazisme i que, com molts d’altres, veien en el pas dels Pirineus, poc vigilat, una de les darreres possibilitats de salvació. Benjamin se sentia emmalaltir a marxes forçades, però el cansament i el dolor eren ara secundaris davant la necessitat de continuar endavant. La visió d’un petit poble de pescadors amb una gran estació en el fons de la vall banyada per la Mediterrània no va deixar cap dubte al grup que eren a punt de creuar la frontera: allò era Portbou. Amb el visat d’entrada a l’Espanya franquista en regla, Benjamin i les persones que l’acompanyaven van dirigir-se a la duana, on els van posar al corrent de les darreres notícies: Espanya, sempre canviant pel que fa a les condicions de trànsit, havia tancat el pas als refugiats catalogats com “sense nacionalitat”, i l’endemà serien conduïts de retorn a França.

Amb l’arribada al poder de Hitler el 1933, Benjamin (jueu, intel·lectual i simpatitzant del comunisme) va veure com es vetava la publicació dels seus textos a Alemanya. Va resoldre exiliar-se, i va establir el seu domicili a París, on va haver d’afrontar la solitud, dificultats econòmiques greus i depre sions profundes, durant les quals es dedicà únicament a l’estudi i l’escriptura. El febrer del 1939 la Gestapo el va privar de la nacionalitat alemanya amb l’excusa d’haver publicat en la revista moscovita Das Wort, convertint-se oficialment per a França en un “refugiat provinent d’Alemanya”. Davant l’avançada del feixisme, va constatar amb impotència que ni el comunisme ni els intel·lectuals eren capaços de fer front a una catàstrofe de ressò històric. L’esclat de la Segona Guerra Mundial el setembre del mateix any va confirmar els seus pronòstics.

Benjamin va ser internat en un camp de treballadors, i després que alguns amics aconseguissin treure’l d’allí, decidí restar a París, tot contradient els qui l’aconsellaven fugir d’Europa. Convençut de la necessitat de tirar endavant amb la feina, els seus Passatges estaven predestinats a quedar incomplets. Reflexions sobre la decadència causada per la burgesia capitalista que acabarien custodiats a la Biblioteca Nacional, convertida en la seva llar, l’últim bastió, un espai irrenunciable fins i tot sota perill de mort.

El maig del 1940, les tropes alemanyes avançaven gairebé sense resistència per Holanda, Bèlgica i França, però no va ser fins poc abans d’entrar a París que Benjamin es va decidir a fugir cap al sud. Carregat del dolor que li comportava allunyar-se dels bulevards i carrers de la ciutat, que sospitava que no tornaria a trepitjar, i de la renúncia als seus textos, Benjamin va afrontar el seu darrer exili amb l’ànim enfonsat i un equipatge lleuger, on cabia poc més que els seus efectes personals i una màscara de gas.

El somni impossible

Lorda i Marsella van ser les primeres parades del camí en la França no ocupada, turmentat per la incertesa de si els seus amics i col·laboradors Theodor Adorno i Max Horkheimer, establerts a Nova York, aconseguirien proporcionar-li un visat per poder viatjar fins als Estats Units. Desesperat, fins i tot va intentar, disfressat de mariner i sense èxit, embarcar-se com a polissó en un vaixell. Finalment, el consolat nord-americà va facilitar-li el visat d’entrada i va obtenir també el permís de trànsit per l’Estat espanyol, que li permetria arribar a Lisboa i embarcar-se rumb a Amèrica. Ara, a Portbou, els camins d’exili es tancaven.

Amb la seva clarividència habitual, va entendre que el tren que els havia de tornar a la França lliure, la que col·laborava amb Hitler i Franco, seria el primer pas d’un llarg i penós viatge vers la deportació, el mateix viatge que, tot i no saber-ho llavors, culminaria el seu germà Georg un parell d’anys després en el camp de concentració de Mauthausen (Àustria).

Sol a l’habitació de l’Hotel França, avui es fa difícil entendre què devia passar per la ment de Benjamin. Henny Gurland, companya de viatge, rebria d’ell l’encàrrec de transmetre la seva darrera reflexió: “en una situació sense sortida no tinc més opció que posar-hi fi. Serà en un petit poble dels Pirineus on ningú no em coneix on s’acabarà la meva vida. Li demano que transmeti els meus pensaments al meu amic Adorno i li expliqui la situació en què m’ha trobat. No em resta temps suficient per escriure totes les cartes que m’hauria agradat”. El metge va certificar com a causa de la mort una hemorràgia cerebral i el seu cos va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri de Portbou.

La dramàtica fi de Benjamin obrí la porta oberta a múltiples especulacions, des del complot de la Gestapo amb la col·laboració franquista, fins a la revenja d’agents estalinistes. En qualsevol cas, per aquest cansat passatger es tancava un cicle vital marcat pel pessimisme i el desig d’anihilació, la recerca de la felicitat i el fracàs. El matí següent les autoritats espanyoles permetrien a les seves companyes continuar el camí. A Portbou, la frase preferida de Benjamin, extreta de Kafka i que durant molts anys li havia semblat premonitòria, s’acomplia: “certament hi ha esperança, tot i que no és per a nosaltres”

Qui era Walter Benjamin?
Entre la utopia i el pessimisme

Va néixer a Berlín el 1892 al si d’una família de la burgesia jueva. Solitari i reflexiu, passà de la utopia dels seus primers escrits a la sensibilitat per temes socials i a un dolorós pessimisme. També es va interessar per temes estètics i literaris. La universitat li denegà l’accés a una càtedra.

El viatger solitari

Al marge de les institucions i sotmès a greus crisis personals, Benjamin es va refugiar en una necessitat compulsiva d’escriure i una “mania fanàtica de viatjar”: París, Itàlia, Moscou, Eivissa, Niça... A Berlín, el divorci de Dora, la mare del seu fill, el va abocar a la depressió.

L'exili forçós

Amb l’ascens del nazisme el 1933, Benjamin es va exiliar a París, on topà amb moltes dificultats. Va fugir abans de l’ocupació alemanya de França, però el règim franquista li va impedir creuar la Península per viatjar als EUA. El 26 de setembre del 1940 va morir a l’Hotel França de Portbou sense que se sàpiga si va ser un suïcidi o un assassinat induït per la Gestapo.

Per saber-ne més
  • Witte, Bernd. Walter Benjamin. Barcelona: Edicions 62, 1992.

Aquest article es va publicar en el número 44 del Sàpiens (juny 2006)