El futbolí: quin gran invent!

El primer futbolí es va construir en una petita colònia propera a Montserrat l’any 1937. El seu inventor, un prometedor futbolista gallec a qui les ferides de la guerra civil van truncar-li la carrera, va pal·liar la seva frustració inventant un joc que permetés que els nens coixos o mutilats a causa de la guerra poguessin gaudir del futbol

L’inventor gallec del futbolí no sabia que tant al Regne Unit com a França s’havien ideat uns futbolins similars
L’inventor gallec del futbolí no sabia que tant al Regne Unit com a França s’havien ideat uns futbolins similars Getty Images
1 de febrer del 2007 a les 00:00
Autor
Jordi Mayoral
Guardar a favorits

Alejandro Campos Ramírez, posteriorment conegut amb el sobrenom d’Alejandro Finisterre, va ser un bon futbolista durant la seva infància, quan corria pels camps de la seva Fisterra (Galícia) natal. Quan es va traslladar a Madrid a causa dels estudis, va continuar amb la pràctica de l’esport, però el novembre del 1936 la seva carrera futbolística va quedar truncada poc després de l’inici de la Guerra Civil, quan una bomba llançada per l’aviació franquista va destruir la casa on s’allotjava i el va deixar greument ferit.

Finisterre, que llavors tenia 17 anys, va ser traslladat a València i, posteriorment, a la colònia Rius, a prop de Montserrat, on va passar una temporada recuperant-se d’unes ferides que li van impossibilitar per sempre més caminar amb plena normalitat. Un dels seus passatemps era contemplar com els nens sans jugaven a futbol a l’esplanada que hi havia davant de la colònia. En aquell moment, el futbol ja era l’esport més seguit i practicat als països europeus, i la seva petja social havia pres una gran rellevància. Els jugadors havien esdevingut autèntiques icones per a bona part de la societat europea i s’havien convertit en un actiu publicitari de primer ordre: s’utilitzava aquest esport per promocionar qualsevol producte.

Inspirat en el tennis taula

Dins de la colònia, a Finisterre l’entristia veure les cares d’un gran nombre de nens coixos o mutilats per la guerra, que miraven, amb enveja, els seus companys corrent al darrere de la pilota. A causa de la seva minusvalidesa, entenia perfectament com se sentien. I va començar a donar voltes per veure com podia intentar pal·liar aquella injustícia. Què podia fer perquè els nens coixos, que no podien xutar la pilota, recuperessin el somriure?

Inspirant-se en un tennis taula que tenien al centre de rehabilitació, va començar a esbossar un joc, amb onze jugadors, que fos la prolongació del futbol. El seu repte era crear un giny apassionant, tan fidel com fos possible a l’esport rei, amb el qual, mitjançant uns comandaments, els futbolistes prenguessin vida. Una vegada dibuixat, un refugiat basc, Javier Altuna, que era fuster, el va ajudar a fabricar el primer futbolí de la història. Poc després, Joan Busquets, el líder de la CNT a Monistrol, va veure el giny i va animar Finisterre a patentar l’invent.

Aquest futbolí pioner tenia una alçària similar a la dels d’ara. La caixa de la taula era de fusta, el terra era d’un vidre que no relliscava, les barres eren de ferro i la pilota que s’utilitzava era de suro aglomerat. Els jugadors eren de fusta de boix, i un equip tenia els colors naturals i l’altre anava tenyit de negre. El mecanisme era el mateix que avui dia: quan es feia un gol, la pilota sortia per sota, per una caixa, però per jugar-hi no calia introduir-hi una moneda. Jugar amb el primer futbolí era gratuït. El resultat va superar totes les expectatives: s’havia de fer cua per jugar-hi. A més, tal com volia el seu inventor, els que més en van gaudir van ser els nens coixos.

Finisterre va intentar, aleshores, vendre la idea a un dels fabricants de joguets més importants d’Alacant. Durant el primer terç del segle XX, la fabricació de joguines i màquines recreatives relacionades amb el futbol havia estat molt notable. Es fabricaven futbolistes de plom, joguets de llauna, jocs de cartró, jocs del milió de fusta amb les cares dels jugadors més populars...  És clar que aquests joguets tenien una distribució petita, ja que pocs nens, generalment els més rics, podien gaudir-ne. Però quan Finisterre va voler vendre la patent del futbolí, la indústria de les joguines estava absolutament destinada a la fabricació de material bèl·lic. Per exemple, una de joguets més importants de l’Estat, Payà, es va haver de reconvertir i produir espoletes i municions per a l’exèrcit republicà.

Mentre creuava els Pirineus a peu, una tempesta va fer miques la patent del futbolí, l’únic document valuós que Finisterre s’emportava cap a l’exili

No va ser el futbolí, però, l’únic invent que Finisterre va dur a terme mentre va ser a Montserrat. Una de les seves activitats era, cada dissabte al matí, passar els fulls de la partitura d’una infermera mentre aquesta anava tocant el piano. A causa d’una barreja de mandra i vergonya, sobretot quan es feien concerts amb molt públic, el jove gallec va decidir crear un passafulls mecànic. Per això va esbossar un prototip que funcionés amb unes pinces mòbils que s’accionessin amb un pedal situat a l’altura del peu. Val a dir que, com en el cas del futbolí, va ser un èxit. De fet, als anys quaranta se’n van fabricar milers a França.

Però la situació de Finisterre durant la guerra es va anar complicant. Sobretot després dels fets de Maig del 1937, a causa de les relacions del jove gallec amb el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i l’amistat amb alguns dels seus membres. En els darrers temps de la contesa, Finisterre va marxar cap a l’exili a peu pels Pirineus. Dins del seu macuto, hi portava una llauna de sardines, dues obres de teatre escrites per ell i la patent del futbolí. Enmig d’una intensa tempesta, el jove gallec va veure com els llibres i el document de la patent es convertien en una argamassa il·legible. En aquells moments, exiliat i amb problemes més importants als quals fer front, va perdre qualsevol dret sobre la fabricació d’un dels jocs més populars del segle XX.

Finisterre es va refugiar primer deu anys a França i després a Amèrica, on va desenvolupar la tasca d’editor i de poeta. Tot i això, va continuar fabricant futbolins a Guatemala, on va anar a viure el 1952. En aquest país centre-americà va perfeccionar el seu invent, amb barres d’acer suec i fusta de Santa Maria, una de les més fines del món. Precisament, d’aquesta època Finisterre en recorda les partides de futbolí que va jugar amb el revolucionari argentí Ernesto Che Guevara a la seu del Centre Republicà Espanyol de Guatemala.

L'inventor segrestat

Animat per l’èxit, de seguida va idear nous invents, com ara unes innovadores capses de música o el bàsquet de taula, amb una pilota de metall que permetia l’atracció per magnetisme cap a la cistella. Quan els seus ginys, des de Guatemala, es comercialitzaven amb èxit a tota l’Amèrica central, va arribar el cop d’estat del coronel Castillo Armas. A causa de la seva militància d’esquerres, el 1954 Finisterre va ser segrestat per agents governamentals i obligat a pujar en un avió en direcció a Madrid. Però va aconseguir fer-los creure que duia una bomba amagada, per la qual cosa l’avió va aterrar a Panamà i Finisterre va poder abandonar-lo.

D’allà es va dirigir a Mèxic, on va intentar continuar fabricant futbolins. Però llavors la competència ja era impossible d’aturar: desenes d’artesans feien futbolins per encàrrec. A gran velocitat, el joc es va popularitzar arreu del món, i va ser batejat amb noms diversos: a Portugal, matraquilhos; a Guatemala, futbolillo; a l’Argentina, metegol... Amb poc temps, es va convertir en un joc molt popular i en un element comú dels bars i salons recreatius. Davant d’aquesta realitat, Finisterre es va centrar en la seva tasca d’editor. I va començar a publicar els llibres del poeta León Felipe, de les obres del qual encara actualment n’és marmessor.

Tot i la seva carrera com a editor i poeta, Finisterre serà recordat, sobretot, per la invenció del futbolí. Setanta anys després que aquest gallec en creés el primer, dedicat a pal·liar les mancances físiques dels nens coixos o mutilats per la guerra, el futbolí ha esdevingut una de les icones recreatives més importants del segle XX. Fins i tot, actualment, existeix la Federació Internacional de Futbolí que empara autèntiques competicions especialitzades entre les estrelles d’aquest joc. L’invent de Finisterre, per tant, perdura i ha fet fortuna.

Prolongació de l’esport rei

El futbolí és un reflex del futbol. Per tant, les tàctiques plasmades al futbolí són un mirall de les que s’utilitzen als terrenys de joc. Per exemple, el primer futbolí tenia la tàctica del moment: un porter, dos defenses, tres migcampistes i cinc davanters; és a dir, el 2–3–5. Més endavant, el futbol va deixar de ser tan ofensiu i trobem futbolins utilitzant la tàctica del 3–3–4, del 3–5–2 o del 4–3–3. Ara, per motius obvis, no s’han fabricat futbolins amb tàctiques descaradament defensives com el 5–4–1, que alguns equips de futbol fan servir actualment.

Per saber-ne més
  • Mayoral, Manel. La gran colección de futbol. Barcelona: Edicions Cal Jan, 2002.
  • Pàgina web del Museu de Joguets i Autòmats. Més de vuit-centes peces de l’extraordinària col·lecció de Manel Mayoral.
  • Pàgina web International Table Soccer Federation.

 

Aquest article es va publicar en el número 52 del Sàpiens (febrer 2007)