L'últim vol del capità Macdonald

El 1944 un avió de les Forces Aèries del Regne Unit (RAF) va estavellar-se prop de Mataró. El seu últim vol va servir per interceptar un vaixell que duia wolframi de l’Espanya franquista a l'Alemanya nazi. 'Sàpiens' recupera un episodi oblidat que va fer replantejar l'estratègia armamentística a Hitler i va precipitar la fi de la II Guerra Mundial

Els B-26 Marauder van estar en servei durant tota la Segona Guerra Mundial i es van fer una reputació com a bombarders eficients i, sobretot, resistents
Els B-26 Marauder van estar en servei durant tota la Segona Guerra Mundial i es van fer una reputació com a bombarders eficients i, sobretot, resistents
1 de setembre del 2007 a les 00:00
Autor
Pere S. de Argila
Guardar a favorits

La matinada del 29 de març del 1944, a la base de Ghisonaccia (illa de Sardenya), tres avions del 14 esquadró de les forces aèries del Regne Unit, que utilitzen el bimotor americà Marauder, reben les últimes instruccions de vol i la tripulació es reuneix al voltant dels seus aparells. La missió del dia és localitzar uns vaixells que, segons els serveis d’intel·ligència britànics, transporten “materials sensibles”; un eufemisme sota el qual s’amaga el contraban de wolframi -un valuós mineral per a la indústria armamentística- des d’Espanya fins a l’Alemanya nazi.

Missions d'alt risc

Des de fa temps els aliats estan al corrent de les vendes d’aquest metall per part de les autoritats franquistes als alemanys a través del conglomerat comercial Sociedad Financiera Industrial Sofindus, una tapadora dels nazis per operar clandestinament a Espanya, amb el beneplàcit del règim. Ja l’any 1943, la Marina de Guerra aliada havia aturat les sortides de nombrosos vaixells carregats de wolframi als ports cantàbrics, fet que havia obligat els nazis a buscar noves rutes per al contraban. Un any més tard, els serveis d’intel·ligència sospiten que els ports utilitzats per al tràfic podrien ser els catalans.

Però no saben quins i per aquest motiu han de desplegar nombrosos avions i submarins de reconeixement. Amb bases a Itàlia, al nord d’Àfrica, a Còrsega, a Sardenya i a Sicília, les missions d’aquests aparells abracen des de les aigües del port de Tarragona, passant per Barcelona, Marsella i fins a l’oest del port italià de Livorno. Són missions arriscades, primer perquè es tracta de vols de baixa altura durant moltes hores, amb el risc d’accident que això comporta, i segon, perquè els vaixells que transporten wolframi, amb bandera espanyola o alemanya, solen anar equipats amb canons i metralladores antiaèries.

Una bengala llançada des de la torre de control dóna el senyal d’enlairament. El primer a enlairar-se és l’avió del capità Yelloly, el Z-for-Zebra, que ho fa a les 5.54 h; sis minuts després arriba el torn de l’A-for-Able, pilotat pel subtinent Jones. Finalment, poc abans de les 7.50 h, el tinent William C. Macdonald posa en funcionament els motors de 1.850 cavalls de potència del Marauder T-for-Tara i després de rodar un moment per la pista, s’enlaira en direcció a la seva àrea de patrulla, deixant rere seu un gran núvol de pols.

Amb els primers raigs de sol s’endinsa en la Mediterrània. Comença el seu cinquè —i últim— vol de reconeixement. Al final del dia, en el diari d’operacions de l’esquadró, s’hi escriurà: “Avió Marauder T-for-Tara 117780 no ha tornat a la base. No s’han rebut missatges després de l’enlairament. A hores d’ara, en haver sobrepassat el límit de combustible i no haver retornat, se’l considera desaparegut en acció”. Uns dies després, un missatge del Ministeri de l’Aire britànic informa el 14 esquadró que un avió anglès s’ha estavellat a la mar, prop de Barcelona, i que s’han recuperat els cadàvers d’almenys tres tripulants, identificats com el tinent Macdonald i els sergents Ron Lanham i Michel Woods. Ni la Marina ni la Força Aèria alemanya admetran mai la destrucció del Marauder T-for-Tara.

La veritat començaria a saber-se cinquanta-dos anys després. El 1996 Peter Dawson, un amic d’infantesa del sergent Lanham, que havia dedicat molts anys a investigar la desaparició del Marauder T, arriba a Mataró —on se sospita que va estavellar-se l’avió— amb l’esperança de trobar resposta a un munt de preguntes que s’havia fet durant anys. Gràcies a la seva feina, es van recollir testimonis que van permetre reconstruir la quasi totalitat dels fets d’aquell tràgic 29 de maig del 1944 i localitzar les restes del Marauder.

Pilotatge a baixa cota

Poc després d’enlairar-se, l’avió pilotat pel tinent Macdonald se situa en la seva altura de creuer operacional a uns cinquanta peus sobre el nivell de la mar i a una velocitat de 180 nusos, això és més de 300 quilòmetres per hora. Al voltant de les 10.30 h, el Marauder planeja per la costa tarragonina rumb al port de Barcelona. La tripulació es troba en estat de màxima alerta: es carreguen metralladores i els pilots no perden de vista l’horitzó. Macdonald, amb una reputació de pilotatge agressiu a baixa cota, entra sobre la vertical de la Ciutat Comtal, a només quaranta peus d’altura sobre el nivell de la mar.

Després de l’accident, els alemanys -convençuts que els aliats havien descobert la seva ruta de contraban- van decidir replantejar l’estratègia

Tècnicament els aparells britànics no podien sobrevolar les aigües territorials espanyoles, però Macdonald, com molts altres pilots del 14 esquadró, no respecta aquesta norma. A les 10.55 h el Marauder fa una prospecció del port per tal de fotografiar i controlar els vaixells que hi ha i, cinc minuts després, enfila la costa en direcció a Mataró, aleshores una petita ciutat plena de tallers tèxtils que els anglesos coneixien com el Manchester d’Espanya. A les 11.20 h veuen un petit vaixell que navega molt a prop de la costa i el tinent pren la fatídica decisió d’anar-hi a fer un cop d’ull.

El Marauder fa dues passades sobre el vaixell abans de precipitar-se violentament contra la mar. Tot plegat no dura més de cinc minuts. Els tripulants ni tan sols tenen temps d’enviar un missatge a la base. Uns quants pescadors, que han presenciat des de la platja tota l’acció, surten amb les barques Gerónimo i Pepito per intentar socórrer els possibles supervivents. Són Manel León, Jacint Castellà, Pere Mora, Jaume Rot, Josep Pera, Narcís Girabal, Bernat Fabregas, Salvador Cabot, Salvador Castellà i Guillem Guardiola. Alguns creuen haver sentit trets; d’altres estan convençuts que la catàstrofe s’ha produït arran d’un error del pilot, que volava massa baix. Però quan arriben, un quart d’hora més tard, al lloc dels fets, el motor està en flames i només poden recuperar cinc dels sis cossos. Encara els troben lligats als seients, mig cremats, però amb les botes d’aviador perfectament recognoscibles. Un dels tripulants du un rellotge de polsera aturat a les 11.30 h.

Qui no es va aturar a socórrer els tripulants va ser el vaixell mercant, que va continuar el seu viatge fins als ports alemanys. L’estiu del 2005, un contacte fortuït entre l’Associació de Veterans del 14 Esquadró de la RAF i la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya va posar les bases per a una investigació més a fons sobre la tragèdia i s’aconseguí descobrir documents que revelaren la magnitud de tot plegat i la identitat del vaixell sospitós. Es tractava del Romain, un petit buc exfrancès requisat pels alemanys que feien servir per transportar el valuós wolframi amb l’esperança que el fet de navegar per aigües territorials espanyoles i el seu aspecte deplorable el pogués fer passar desapercebut. Fins aleshores els alemanys estaven convençuts d’haver enganyat els aliats i haver-los fet creure que utilitzaven els ports de Marsella i Toló per al contraban de wolframi, quan, en realitat, les descàrregues del preuat mineral es feien al petit port de pescadors de Portvendres, a la Catalunya del Nord. Estaven convençuts de l’engany perquè mentre els molls de Marsella i Toló havien estat insistentment bombardejats, Portvendres seguia intacte.

Canvi de tàctica

Després dels fets ocorreguts davant la costa de Mataró, però, els alemanys van deduir que els aliats havien descobert la seva tàctica i decidiren replantejar la ruta del contraban i el tipus d’embarcació. En lloc de comptar amb un vaixell per fer la ruta cada onze dies per aigües territorials espanyoles, van optar per fer un sol viatge amb un vaixell de més capacitat, però amb el perill que comportava sortir a mar oberta. A mitjan abril del 1944 el vaixell Astree va fer la seva primera i única travessa: l’1 de maig fou enfonsat pel submarí britànic HMS Untiring a prop del cap de Creus. Vint dies després, un segon vaixell, el Saumur, tindrà el mateix final i ja no hi haurà temps per a més viatges. El govern de Franco, ofegat per la pressió dels aliats aquell mateix mes de maig del 1944, haurà de suspendre la venda del mineral als alemanys. Sense el wolframi, la maquinària de guerra nazi se’n ressentirà, i molt. Aquest contratemps i, lògicament, el desembarcament aliat a les platges de Normandia avançaran, ja de manera imparable, el final del Reich.

Qui eren els tripulants?
Charles M. Peedom

El navegant tenia vint-i-quatre anys. Un mestre d‘escola, que havia canviat el guix i la pissarra per una metralladora. Casat, fou cridat a files vint dies després del naixement de la seva filla. Seria condecorat en dues ocasions.

William 'Bill' C. Macdonald

El pilot era de Melton, Victoria. Tenia vint-i-set anys. Era alt, prim, amb el cabell negre i un somriure sempre a la boca. Bon esportista, era camio- ner, tot i que el seu somni era volar: la guerra li donaria l’oportunitat de fer-ho.

John W. Lewis

El segon pilot tenia vint-i-dos anys. Nascut a Adelaide, era administratiu en un comerç. Sempre havia volgut volar, i va intentar entrar a la força aèria sense permís patern el 1939, quan encara era menor d’edat. Es va allistar el desembre del 1941.

Frank R. Lamond

L’artiller de la torreta superior tenia vint-i-un anys. Era l’únic noi de cinc germans que havia estat cridat a files. Va destacar per la seva punteria i fou condecorat en cinc ocasions.

Michel 'Tom' Woods

L’artiller de cua tenia vint-i-vuit anys i treballava de mosso de magatzem. Era casat i pare d’un nen, nascut el 1943, que no arribà a conèixer. Fou condecorat en tres ocasions.

Ron Lanham

L’operador de ràdio era de Nova Gal·les del Sud. Tenia vint-i-un anys i era el subdirector d’una entitat bancària a Sidney. Durant el seu servei a la RAF, va demostrar una gran preparació i fou condecorat en cinc ocasions.

Per saber-ne més
  • Arasa, Daniel. 50 històries catalanes de la II Guerra Mundial. Barcelona: Ed. Laia, 1998.

Aquest article es va publicar en el número 59 del Sàpiens (setembre 2007)