Cabrera, la presó dels francesos

Entre el 1809 i el 1814, la idíl·lica illa de Cabrera va acollir el precedent dels primers camps de concentració. Després de la derrota napoleònica a Bailèn, nou mil francesos hi van ser empresonats durant cinc tenebrosos anys

Després de la capitulació de les tropes franceses a la batalla de Bailèn (Jaén), els presoners són confinats a Cabrera
Després de la capitulació de les tropes franceses a la batalla de Bailèn (Jaén), els presoners són confinats a Cabrera
1 de novembre del 2007 a les 00:00
Autor
Guardar a favorits

És l’any 1809. Fa uns mesos que les tropes de Napoleó Bonaparte van entrar a la península Ibèrica i van iniciar l’anomenada guerra del Francès. Quatre mil presoners gals, molts d’ells víctimes de la fam i les malalties després de mesos de permanència en els pontons de Cadis —embarcacions desarborades on s’amunteguen un cop vençuts a la crucial batalla de Bailèn—, són desembarcats a Cabrera. Baixen a terra esperançats, perquè res no pot ser pitjor que la vida als pontons. I l’illa, a primer cop d’ull, sembla un veritable paradís d’aigües transparents i platgetes de sorra. Els francesos ignoren encara que aquesta serà la seva presó durant cinc anys, i que l’arribada de nous presoners configurarà una població de nou mil persones en poc més d’onze quilòmetres quadrats.

Un paradís dantesc

Un cop a terra, els soldats s’organitzen per companyies a les ordres dels seus oficials, que al llarg de la seva estança a l’illa intentaran imposar alguna mena de criteri i disciplina. El més urgent és la recerca de menjar i aigua, per completar les més que minses provisions que regularment la Junta de Mallorca, encarregada de la manutenció dels presoners, desembarca a la platja: faves seques, pa i oli. Però a Cabrera els presoners només troben unes poques cabres —molt difícils de capturar—, sargantanes provadament incomestibles i rates, que seran continu objecte d’acarnissades disputes entre els afamegats. També hi troben un ase, que amb el nom de Martin es converteix en mascota dels presoners fins la fam del 1810. Llavors serà sacrificat.

Darrere de la platgeta de Cabrera s’estén un pla on els militars, amb el temps, habiliten un camp per practicar nombrosos jocs i distreure’s. A la zona que segueix, anant cap al comellar de sa Font i el comellar de ses Figueres, es concentra el gruix de la població reclusa, que ha batejat l’indret amb el sarcàstic nom de Palais-Royal. És el lloc de trobada, el mercat on els presoners trafiquen amb productes com faves, sabates o bocins de pa, i a poc a poc s’hi aixequen barraques de pedra i brancatge. A prop de can Feliu hi ha l’obsessió dels francesos: una font de mina amb esglaons de pedra on nit i dia una cua infinita d’homes espera per beure un glop d’aigua, sota la vigilància del caporal fontaine. En trobaran una mica més en el Dolç de n’Ensiola, al costat del far, i a les coves del cap Ventós.

La mortaldat entre la població reclusa és bastant elevada, sovint a causa d’epidèmies i diarrees. La fam porta els presoners a menjar, bullides i triturades, les anomenades patates de Cabrera, uns tubèrculs tòxics que, a causa de les penúries, es converteixen en un plat molt desitjat. La mort arriba llavors entre terribles espasmes i dolors. També la fam és responsable d’algun cas esporadic de canibalisme entre els habitants, que serà castigat amb la sentència màxima per donar exemple.

De fet, un dels principals problemes quotidians de l’illa és què fer dels morts. La terra és massa dura, i ningú no té forces per poder cavar-la. El primer hospital s’instal·la al final del port, i els cadàvers s’amunteguen a l’anomenada Vallée des Morts, on s’intenta cremar-los o bé cobrir-los amb pedres. El cronista mallorquí Miquel dels Sants Oliver resumirà més tard la cruesa d’aquestes feines de donar sepultura als morts: “Tots els testimonis presencials pinten l’horror d’aquesta tasca, per a la qual establiren un torn de companyies. La combustió no era completa; sovint no es recollia tota la llenya necessària i quedaven allí membres humans escampats i a mig consumir per les flames”.

La mortaldat entre els reclusos és elevada a causa d’epidèmies i diarrees, sovint ocasionades per la ingesta
d’un tubercle tòxic, les patates de Cabrera

Però el pitjor del captiveri encara no havia arribat. Segons algunes fonts, la nit de Tots Sants d’aquell 1809, una forta tempesta enderroca les tendes provisionals de l’hospital. Pel torrent de ses Figueres es comença a recollir un gran cabal de pluja caiguda en molt poc temps i es forma una gran riuada que arrossega el cementiri improvisat de la Vall dels Morts. Irònicament, els cadàvers cauen damunt dels malalts de l’hospital, alguns dels quals moren ofegats. Per contra, Damià Estelrich, el capellà destinat a Cabrera per la Junta de Mallorca per tal de donar assistència espiritual als reclusos, va deixar escrit que no existí tal diluvi, que l’aigua no va arribar a pujar més d’un pam i cap presoner es va ofegar per aquesta causa. Tot i així, Estelrich, un home especialment odiat pels captius francesos, reconeix en els seus manuscrits que aquella nit van morir molts més presoners del que era habitual.

El cert és que els habitants de l’illa es reorganitzen. Un temps després l’hospital es trasllada a un lloc més protegit. La vida continua i els presoners comencen a comprendre que estaran millor si mantenen la ment i el cos ocupats. Per això, entre altres iniciatives, formen una companyia de teatre. Representen de memòria algunes obres conegudes, que acaben, és clar, amb cuplets sobre la vida quotidiana a Cabrera. El teatre se situa a la cova des Teatre, i sobre el teló s’inscriu un lema: “Obliviscitur riedendo malum” (‘riure per oblidar la tristor’).

Lladres i 'robinsons'

La geografia cabrerenca és rica en coves, on s’instal·len molts dels reclusos. Al cap Ventós n’hi ha una on es formen cristalls, que alguns canvien per menjar als militars que ocasionalment desembarquen a Cabrera. A la cova des Burrí, davant l’illot de ses Bledes, s’hi amaguen els presoners descastats, que els francesos anomenen tàrtars: són sobretot lladres, proscrits o empestats. Ells i els robinsons —presoners que han optat per viure sols com ermitans— conformen el vessant segregat de la comunitat captiva.

L’alliberament finalment arriba el 16 de maig del 1814, a bord d’una goleta francesa. Els presoners s’assabenten que Napoleó ha hagut d’abdicar. En una setmana, els diuen, arribaran bucs per evacuar tots els presoners i dur-los cap al seu país. Abans de marxar, però, els 3.600 supervivents ho cremen tot: les cases de branques, l’hospital, el Palais-Royal. Foc per oblidar l’infern de Cabrera.

Uns anys després del dantesc episodi, concretament el juny del 1847, l’esquadra del príncep de Joinville, d’escala a Palma, envia a Cabrera un vapor per cercar restes de la tragèdia dels seus compatriotes. En tornar el vaixell, es fa públic l’ordre del dia següent: “El comandant en cap ha estat informat que en nombrosos punts de l’illa de Cabrera es poden veure ossos sense sepultura, tristes restes dels nostres desgraciats compatriotes fets presoners a la batalla de Bailèn i morts de misèria en aquella roca”. Llavors envia un destacament de soldats a Cabrera, que durant alguns dies recullen les restes humanes escampades per l’illa. Després es construeix un ossari on se’ls dóna cristiana sepultura.

Mesos després es col·loca la primera pedra del monument als francesos, projectat per l’arquitecte mallorquí Tomàs Abrines. És un monument tan tètric com la tragèdia que commemora, construït amb pedra de Santanyí i amb la inscripció següent: “À la mémoire des français morts à Cabrera. L’Escadre d’Évolutions de 1847 Commandée par S.A.R. le Prince de Joinville”.

Avui encara, pràcticament dos cents anys després, alguns vaixells francesos hi deixen flors al seu pas per l’illa. Per al cronista mallorquí Miquel dels Sants Oliver, “els cinc anys de captiveri passats a Cabrera pels presoners francesos de la capitulació de Bailèn i per d’altres arribats després, constitueixen un assumpte veritablement èpic i un dels dolors col·lectius més grans que hagi experimentat mai una porció de la raça humana”.

La guerra del Francès a les Balears

El febrer del 1808 les tropes de Napoleó havien entrat a la Península i ocupat diverses ciutats. Començava la guerra del Francès, que durant sis anys sumí el país en el caos i la misèria. Al juliol d’aquell any, els plans de Napoleó de conquerir el sud de la península Ibèrica es frustraren a la batalla de Bailèn, i la major part dels nombrosos presoners francesos foren traslladats als pontons de Cadis. Aquests eren vaixells desarborats on els homes s’amuntegaven, abandonats, i aviat queien víctimes de les malalties i la fam.

Posteriorment, el Govern d’Espanya —la Junta Central—, establert a Sevilla, optà per enviar els presoners a Mallorca. La Junta de Mallorca intentà evitar el trasllat, però en canvi d’alguns beneficis acceptà que els presoners, molts d’ells ferits o malalts, fossin confinats a Cabrera, per tal d’evitar aldarulls entre la població.

El trasllat a Cabrera

Els presoners arribaren a Cabrera en diferents viatges, entre el 1809 i el 1811, tot i que el grup més nombrós fou el de 4.000 homes que hi desembarcaren l’any 1809. El captiveri es prolongà durant cinc anys, fins que se signà el tractat de pau l’any 1814 i els presoners foren reclamats per França.