Probablement tenen raó aquells historiadors que veuen uns aires quixotescs en aquest notable pensador nascut el 1511 al poble de Vilanova de Sixena (Osca). La seva constitució escarransida i el seu rostre allargassat per una perilla, podrien recordar-nos l’heroi de la Manxa. A més, a Servet —igual que al Quixot— l’atreia l’aventura i el risc, i no va dubtar a arremetre contra els baluards de la teologia. Tercera coincidència: a ambdós els movia un idealisme cec. Seria precisament aquest idealisme cec el que faria que, ja de ben jove, Servet tingués la seva primera topada espiritual.
Xacres eclesiàstiques
Se sap poc sobre els primers anys de Servet, però tot indica que la seva facilitat per les lletres el va fer abandonar la localitat d’origen per ampliar estudis a Barcelona i a Tolosa de Llenguadoc. La Universitat de Tolosa tenia fama a tot Europa, sobretot en l’estudi del dret. Però no només s’hi aprenien lleis. Allí, Servet es va instruir en la doctrina de Martí Luter, que propugnava, entre altres, una relació directa entre l’home i Déu, sense mediació de l’Església. També es va abocar a l’estudi del Vell i el Nou Testament.
Les idees de la Reforma que s’havien començat a infiltrar en el seu esperit a Tolosa, es van veure reforçades en l’etapa en què va estar a Itàlia. Servet, per intersecció del franciscà Joan de Quintana, va entrar a formar part del seguici de l’emperador. No se sap quines van ser les tasques de l’aragonès en la comitiva, però es dóna per suposat que va seguir Carles V en el viatge que començà a Gènova i acabà a Bolonya, on va ser coronat el 1530.
Si per alguna cosa va servir a Servet aquest periple, va ser per adonar-se de la depravació que esquitxava els cercles eclesiàstics. L’aragonès va poder constatar que mentre la Roma papal, amb Climent VII al capdavant, vivia una època de dispendis desorbitats, diversos cardenals apareixien en públic amb les seves amistançades i nombrosos clergues es dedicaven a anar de taverna en taverna i a freqüentar cases de mala reputació. Mentre encara era recent la llegenda negra dels papes Borja, els càrrecs i les distincions de la cúria romana se subhastaven en lloc de premiar la virtut. Una atmosfera tan corrupta no podia sinó torbar els esperits profundament religiosos com el de Servet.
Aquell luxe que tant poc s’adeia a la concepció que tenia de Crist, però, li va servir per obrir els ulls. Va abandonar el seu mentor i es dedicà a visitar diverses ciutats europees afins al protestantisme creixent. I, de passada, va aprofitar per conèixer els principals capitosts de la Reforma (Philipp Melanchthon, Johannes Oecolampadius, Martí Bucer...). És clar que no els visitava per rebre’n lliçons, sinó més aviat per alliçonar-los. Servet estava convençut que cap d’ells no era prou revolucionari per depurar els evangelis. És fàcil, doncs, imaginar-se el desconcert i la irritació dels madurs predicadors en veure aparèixer pel llindar de casa seva un jove estudiant, tossut i provocador, que els exigia que revisessin totes les seves creences. Sense anar més lluny, Oecolampadius el féu fora insultant-lo amb els qualificatius de: “jueu”, “turc”, “blasfem” i “temptat pel dimoni”.
Servet, en veure que ni els reformadors estaven disposats a escoltar-lo, va decidir publicar les seves tesis en un llibre titulat Els errors de la trinitat, obra en què negava la validesa bíblica del dogma trinitari establert al concili de Nicea. Afirmava que Jesús era fill de David, una declaració que contradeia les escriptures que parlaven de Déu com a entitat única que existia simultàniament en tres persones distintes: Déu Pare, Fill (Jesucrist) i Esperit Sant. Les ciutats protestants suïsses i alemanyes respongueren prohibint el llibre i perseguint l’heretge. L’aragonès havia estat prou incaut per signar el llibre amb el seu nom. Encara no havia entès que alguns dels reformistes eren tan dogmàtics com els catòlics més intransigents. Al Servet–Quixot només li quedava una sortida: desaparèixer sense deixar rastre.
Un descobriment genial
Ningú no podia sospitar que aquell corrector de proves que treballava a la impremta dels germans Melcior i Gaspar Trechsel a Lió i que es feia anomenar Michel de Villeneuve fos, en realitat, Miguel Servet. Rere aquesta màscara, l’aragonès va revisar la prestigiosa Geografia de Ptolomeu, va conèixer el metge i teòleg Simforià Champier i probablement va coincidir amb François Rabelais, un frare apassionat per la ciència mèdica, que també sojornava a Lió. Cada vegada tenia més clar que, per als seus projectes —tenia al cap una enciclopèdia sobre la divinitat, el cristianisme, la ciència de l’univers i l’home—, necessitava la medicina. Per això es matriculà a la Universitat de París.
Estudiant amb els grans metges de l’època, com Vesali, Michel de Villeneuve devia tenir l’oportunitat d’obrir cadàvers i fer disseccions de cors. Del que no hi ha dubte és que fou en aquells anys quan va descobrir el cicle circulatori pulmonar; un descobriment que el faria passar a la posteritat, però al qual no va donar més importància que a la trajectòria dels astres. I és que Servet va sentir tots els neguits de l’època. En les conferències que impartia tant podia parlar de matemàtiques, com de meteorologia, astronomia o astrologia. I el públic estava disposat a fer llargues cues per escoltar un savi agosarat i elegant. Era el que tenia ser l’home de moda de París.
Els maldecaps vingueren després de dictar un curs sobre astrologia, una pseudociència que tracta de la influència dels astres en els destins de les persones i que estava prohibida per l’Església—anys després Caterina de Mèdici s’en voltaria d’astròlegs i Nostradamus seria cridat a palau perquè fes l’horòscop de tota la família. Que mesclés les estrelles amb l’art de curar va disgustar a metges i a teòlegs, que l’arribaren a acusar davant del Parlament de provocar greus alteracions. No es pot descartar que l’enveja pesés més que l’astrologia en les acusacions. En qualsevol cas, Servet–Villeneuve se sentia de nou insegur i va fer-se fonedís.
Ningú no es podia imaginar que rere la màscara de metge de cambra de l’arquebisbe de Viena del Delfinat, Pierre Paulmier, hi hagués novament Michel de Villeneuve (Miguel Servet). Per no aixecar recels ni sospites, l’aragonès es va comportar durant aquells anys com un piadós catòlic que assistia a missa els diumenges i curava molts malalts. Va ser un temps de tranquil·litat que va aprofitar per enllestir la seva enciclopèdia: Restitució del cristianisme.
Servet negava la validesa bíblica de la trinitat i era contrari al baptisme dels infants. Calví, en no poder-lo dissuadir, el va delatar a la inquisició catòlica
El concepte de cristianisme que hi exposava era proper al panteisme, doctrina segons la qual l’univers, pres com un tot, és Déu mateix. També es mostrava contrari al baptisme dels infants, ja que considerava que aquest sagrament havia de ser administrat voluntàriament en la maduresa i comminava a seguir l’exemple de Jesús, que fou batejat quan rondava els trenta anys. En arribar a l’apartat de l’home, descrivia per primera vegada la circulació pulmonar o circulació menor, i sostenia que l’ànima tenia la seu a la sang. En certa manera, no és descabdellat assegurar que l’aragonès va estudiar els moviments de la sang per conèixer millor els moviments de l’ànima.
Es busca company de fe
Servet no només havia aprofitat les hores de solitud dins el palau arquebisbal per escriure l’enciclopèdia, sinó que també s’havia buscat un company espiritual amb qui mantenir un diàleg religiós. I desencertadament havia brindat la seva confiança a Joan Calví (Jean Cauvin), un reformador francès, seguidor de Luter, que s’havia fet amo i senyor de la ciutat de Ginebra. En llegir les cartes d’aquell metge que signava Michel de Villeneuve i en examinar les seves idees, Calví va veure que concordaven amb les de l’escriptor antitrinitari anatematitzat per reformistes com Bucer o Oecolampadius. Va ser en adonar-se que qui li escrivia era, en realitat, Miguel Servet, que va decidir respondre.
Quan l’heretge va enviar-li el manuscrit encara inèdit de la Restitució del cristianisme, Calví va intentar dissuadir-lo doctrinàriament enviant-li el seu llibre Institució de la religió cristiana. L’aragonès va llegir-lo i li retornà la còpia amb diverses anotacions als marges. Això va desagradar profundament a Calví, que va arribar a escriure que si Servet posava els peus a Ginebra no en sortiria en vida. L’eficaç organització d’espionatge i vigilància calvinista va permetre que quan encara no havia estat distribuïda l’obra Restitució del cristianisme —estampada en una impremta clandestina, sense especificar ni lloc d’edició ni autor: només les sigles M S V— l’amo i senyor de Ginebra ja en tingués un exemplar a les mans. Aleshores va succeir un fet insòlit: el mateix Calví, que cada setmana es lamentava dels reformadors protestants sacrificats a França per la inquisició, va denunciar l’autor i l’obra als seus enemics catòlics, a través d’un home de palla. El tribunal eclesiàstic procediria ràpidament a la caça i captura d’aquest lliurepensador que no estava destinat a tenir sort ni com a catòlic ni com a protestant.
Però Servet també tenia alguns amics poderosos, com l’arquebisbe Paulmier o el governador de Viena del Delfinat, Guy de Maugiron. Prou poderosos perquè l’ajudessin a fugir de la presó. A més es donava la circumstància que a la inquisició catòlica no l’atemoria un franctirador solitari com Servet; només era implacable amb els heretges organitzats. Així doncs a primera hora del matí del 7 d’abril del 1553, tres dies després d’haver estat empresonat, es trobava el batí i l’estrenyecaps del pres sota un arbre del jardí i la seva cel·la buida. A Servet se li havia perdut la pista per tercera vegada.
Ningú no podia imaginar-se que aquell heretge que escoltava el sermó de Calví a l’església de Sant Pere de Ginebra, aquell 13 d’agost del 1553, fos Michel de Villeneuve (Miguel Servet), el principal enemic del predicador. Després d’escapar-se de la presó, l’aragonès havia decidit abandonar França i anar-se’n a Itàlia. Tenia dos camins per arribar-hi i va elegir el que passava per Ginebra. Sabia que Calví n’era el guia espiritual i que era la persona que l’havia delatat, però l’atracció del perill era més forta que el perill. O potser encara esperava convèncer-lo de les seves tesis.
Servet va trobar-se una Ginebra on el calvinisme ho regulava tot, des del fervor religiós fins als àpats dels seus ciutadans; una ciutat on el ball estava prohibit; una ciutat que tenia una policia de moral evangèlica que perseguia els qui malparlaven de Calví o altres pastors protestants; una ciutat on la presó havia deixat de ser una deshonra perquè sempre es podia trobar un motiu per anar-hi a parar; una ciutat on Calví mateix vigilava des de la torre del bisbat amb unes ulleres de llarga vista i on els dies de festa sermonejava els ginebrins, que obligatòriament havien d’acudir a l’església. En un d’aquests sermons multitudinaris, Servet va ser reconegut. Calví s’encarregaria que no en sortís viu.
Voltat d’arquers, oficials i representants de la justícia, l’aragonès s’encaminava al seu tràgic final. El guia espiritual de Ginebra hagués pogut humiliar-lo d’altres maneres, com ara fent-lo passejar amb camisa i una torxa encesa per tota la ciutat o fins i tot excomunicant-lo. Però res d’això li va semblar suficient. Havia de cremar-lo viu a la foguera. Un botxí li va lligar les mans al pal, va passar-li una cadena pel coll i va col·locar-li una corona de fulles seques xopes de sofre. Abans d’encendre la pila de llenya, va deixar-hi un volum de Restitució del cristianisme al costat. Aquell llarg suplici havia de servir no solament per venjar la santíssima trinitat, sinó també per venjar que Servet hagués tingut la gosadia de fer anotacions crítiques a Institució de la religió cristiana, la intocable obra de Calví.
El preu de la intolerància
En resposta a la mort arbitrària i injustificada de Servet, alguns savis estrangers abandonaren la ciutat. Per als pensadors independents, la crema de l’aragonès era sinònim d’una declaració de guerra. I es preguntaven quin se suposava que era el comentari correcte de la paraula de Déu: el catolicisme, el luteranisme, el calvinisme o qualsevol altre isme. Ells havien pogut constatar que el religiós que a França era un ortodox, a Ginebra se’l considerava heretge, i el que en un país era cremat per la inquisició, en el país veí esdevenia un màrtir. Servet, doncs, semblava destinat a dur més maldecaps a Calví una vegada immolat que quan vivia.
Ara, l’atac més implacable al guia espiritual de Ginebra el signarà un home profundament religiós i intel·lectualment brillant: Sebastià Castellio. En referència a Servet, escriurà un frase que ha esdevingut cèlebre i que encara conserva tota la seva vigència: “Matar un home no és defensar una doctrina. És matar un home”.
- Aiguader, Jaume. Miquel Servet. Barcelona: Teide, 1981.
- Zweig, Stefan. Castellio contra Calvino: consciencia contra violencia. Barcelona: El Acantilado, 2001.
- Pàgina web en castellà amb molta informació sobre la vida i l’obra de Miguel Servet.
Aquest article es va publicar en el número 64 del Sàpiens (febrer 2008)