La guerra no va aigualir el desig de festa dels barcelonins. En alguns moments, fins i tot, la diversió i la disbauxa van poder actuar com una vàlvula d’escapament de les tensions socials i polítiques. Així, el 1646, la recepció per part de diputats i consellers de la comtessa d’Harcourt, esposa del lloctinent francès, es va convertir en un lluït sarau. A més de l’orquestra, formada per sis instruments, el cronista de la Generalitat en destacà “els vestits i gales que tragueren les dones, que eren de gran valor”. Un any després, el 1647, la institució celebrà la diada de Sant Jordi amb un ric parament “de domassos, velluts, quadros i altres adressos de molta estima i valor”.
Carnestoltes il·legal
Però la festa que continuava concentrant més complicitats era el Carnaval. Cal dir que el Consell de Cent en va prohibir la celebració el 1641, i a més de manera perpètua. Tanmateix, els barcelonins aviat van trobar la manera d’esquivar la prohibició. Així, el 1646, els cavallers de la ciutat van organitzar a la Llotja una “momeria” (execució de danses mímiques), “sarau i torneig” que aplegà el bo i millor de la ciutat. Escriu el mateix cronista: “dir la riquesa de les dames i cavallers i adorn de la sala, així de llums com de tapisseria, fóra cosa de no creure”. La festa començà a les nou de la nit i acabà a les cinc de la matinada. I mentre els rics es divertien a la Llotja, el poble s’aplegava al Born per rebre la reina de Catai (Xina), acompanyada d’una comparsa de centenars de servidors convenientment disfressats.
Un mal exemple
No tothom n’estava content, però. L’octubre del 1647 els diputats de la Generalitat van denunciar que, mentre arreu del país es patia la guerra, “a Barcelona se cometien molts grans desordres, amb moltes ballades i festes públiques que es feien per les places i carrers”. El setembre del 1649, quan la guerra ja havia fet el tomb, el Consell de Cent, assessorat per un venerable caputxí, va decretar l’expulsió fulminant de “totes les dones de mala vida” i l’execució de dejunis, misses i processons. Si s’ha de jutjar pels resultats, el penediment arribava potser un xic massa tard...
Les collites del 1650 i el 1651 van ser nefastes. Els seus efectes es van sumar als dels allotjaments i les lleves que les viles i llocs de Catalunya patien de manera gairebé ininterrompuda des de feia dècades. Per si això fos poc, la pesta es va estendre pel Principat provocant una gran mortaldat. L’epidèmia s’havia iniciat a València el 1647 i havia penetrat a Catalunya per Tortosa, on va ser detectada la primavera del 1650.
Els primers indicis de l’arribada de la pesta a Barcelona són del gener del 1651. Tanmateix, en els mesos següents les autoritats s’esforçaren a desmentir l’existència de l’epidèmia. Així, els primer brots de la malaltia, que van afectar sobretot persones d’extracció humil, van ser atribuïts a la mala qualitat del blat que es distribuïa a la ciutat. En aquest context, les tropes hispàniques, comandades per Joan Josep d’Àustria, van posar setge a Barcelona, empitjorant els efectes de l’escassetat d’aliments i també de l’epidèmia. El setge va durar catorze mesos, del juliol del 1651 a l’octubre del 1652, quan la ciutat va capitular en circumstàncies extremament dramàtiques.
Per dinar, herbes
La població de Barcelona, sense comunicació directa amb l’exterior, va veure com es degradaven dia a dia les seves condicions de vida. Els embats de l’artilleria, la destrucció de cases i els incendis provocats pels bombardeigs van contribuir a agreujar encara més una situació ja dramàtica. El 22 de setembre del 1652, poc abans de la rendició de la ciutat, la ració individual de pa diari es va reduir d’onze unces a sis (200 grams). Ja aleshores, però, el pa era una barreja de farina de blat, faves, ordi i altres herbes de valor dietètic dubtós. I, segons assegurava el Dietari de la Generalitat, els assetjats s’havien d’alimentar “d’herbes i de carn de cavall i de burro. I encara no se’n trobava ni amb diners. Que tothom estava pàl·lid, que no mostraven sinó ulls”.
Però les coses encara van empitjorar. El 4 d’octubre, quan la ciutat inicià les negociacions per a la rendició, feia ja dotze dies que no s’hi pastava pa. En aquell moment, continua explicant el dietari, “lo major regalo que nosaltres teníem per apagar la fam era que totes les figues verdes que eren a les figueres, les collien i posaven dins calderes i les feien molt bullir, i després, amb sal, menajaven dita fruita en lloc de pa”.
També la pesta havia causat estralls. Es calcula que la del 1651–1652 va provocar la mort d’uns 16.000 barcelonins, més d’un terç de la població total. Però, més enllà de les xifres, hi ha les històries personals. Aquest és el balanç que en va fer l’assaonador (artesà de la pell i el cuir) Miquel Parets en el seu interessantíssim dietari: “Se’m morí la muller i un minyó que anava per los tretze anys, i un altre que en tenia onze, i una minyoneta d’un any que ma muller alletava, que són quatre persones. Totes se’m moriren en menys d’un mes. I també ma mare i un minyó de quatre anys foren trobats malalts, i van curar. I tots aquests van ser curats a casa meva, que·n puc donar bona raó del que costaven dites malalties. [...] Vaig veure molts treballs de moltes persones. Seria molt llarg de contar-ho...” Malaltia, pobresa i mort. La guerra havia mostrat la seva cara més terrible.
Aquest article es va publicar en el número 72 del Sàpiens (octubre 2008)