La història l'escriuen els vencedors. I Jaume I ho era: el rei més mític que honora la memòria popular catalana, batejat un dia i per sempre com el Conqueridor. Investit rei als cinc anys d'edat per la mort sobtada del seu pare, Pere el Catòlic, en la batalla de Muret (1213), Jaume I va protagonitzar una vida trufada d'avatars i d'èxits que van aconseguir ampliar els límits de la nació que regentava com no s'havia vist mai abans.
El camí del sobirà es va perfilar des de ben petit. Va prendre per esposa Elionor de Castella als tretze anys i, a tall d'aperitiu, va començar la seva croada contra els sarraïns a Peníscola als disset. Tot i el fracàs de la primera experiència, la lluita contra l'islam seria la fixació que guiaria el seu govern. O, dit d'una altra manera: els musulmans van pagar les necessitats expansives de l'emergent economia catalana i els interessos patrimonials dels nobles.
El Llibre dels feits, una de les quatre grans cròniques medievals catalanes, que narra la vida de Jaume I, conta que durant la sobretaula d'un sopar convocat a Tarragona pel propietari de galeres Pere Martell, el rei es va comprometre a conquerir Mallorca si rebia l'ajut dels presents. Dit i fet: l'empresa va despertar de seguida el suport unànime de la burgesia, la noblesa i l'Església, delerosos de participar en l'immens negoci. Amb l'excusa formal de la captura d'una nau catalana a mans de corsaris mallorquins, pels volts del Nadal del 1221 es van celebrar Corts a Barcelona, on es concretaren les aportacions de tropes i recursos dels participants en la iniciativa i el cobrament d'impostos que havien de finançar l'expedició, així com el repartiment de terres que s'havia de produir després de la contesa. Jaume I tenia vint anys.
De Salou a Andratx
Els dies 5 i 6 de setembre del 1229 cent cinquanta vaixells –dels quals cinquanta eren de grans dimensions, i alguns procedien de la Provença– van salpar dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils. Uns 800 cavallers amb els servents respectius, i aproximadament 16.000 soldats, partiren rumb a Mallorca comandats pel Conqueridor. Tres dies després, a causa del mal oratge, la flota va decidir fondejar al port de sa Palomera, a Andratx, ja que la intenció primera era entrar pel nord, per Pollença, una zona allunyada de la capital i, en conseqüència, desguarnida. Davant la persistència de les tempestes, l'estol agressor es va dirigir a la costa de ponent, on el gros de les naus va començar a desembarcar a la cala de Santa Ponça.
L'expedició catalana era formada per 150 vaixells, 800 cavallers i 16.000 soldats
El valí musulmà de l'illa, Abu Yahyà, alertat mesos enrere dels preparatius de l'expedició catalana, havia organitzat un exèrcit de 18.000 infants i 2.000 genets per a frenar l'intent d'ocupació. Quan l'armada de Jaume I arribà a la costa mallorquina, els musulmans ja n'havien detectat la presència. Fet i fet, una part important dels efectius musulmans seguien des de terra les maniobres dels catalans, així que el primer desembarcament cristià, a la cala de Santa Ponça, esdevingut el 10 de setembre, va provocar immediatament les primeres topades armades. Les tropes catalanes van tenir l'estona justa d'ocupar les zones altes que dominen la cala, posició des de la qual van aconseguir dispersar els efectius sarraïns. Replegats estratègicament, els almohades es van escampar entre la serra de Portopí i la mar, on per força havien de passar els catalans per arribar a Madina Mayurqa, nom amb què els àrabs denominaven la Ciutat de Mallorca, més modernament Palma. Mentrestant, la resta de la marina cristiana entrava a sa Porrassa, ja a la badia de Palma.
La batalla de Portopí
A l'alba del dia 12, una columna liderada pel vescomte de Bearn, Guillem de Montcada, avançava confiada cap a la ciutat. En veure les tropes andalusines al conegut coll de sa Batalla, els catalans no van saber reaccionar ordenadament: la infanteria va recular mentre la cavalleria, amb Montcada al capdavant, carregava en direcció al puig de sa Ginestera. Cegats en la persecució dels sarraïns, els genets no es van preocupar de la rereguarda i van quedar encerclats. Quan el cos de l'exèrcit cristià va arribar per a socórrer l'avançada, Guillem de Montcada, el vassall més poderós de Jaume I i un dels que havia aportat més recursos per a organitzar l'expedició, i el seu cosí (Ramon de Montcada) ja havien mort. L'episodi, conegut amb el nom de batalla de Portopí, deixava un balanç incert.
Debilitar abans d'atacar
Havia calgut pagar un preu altíssim per alliberar el camí cap a la Ciutat de Mallorca i, en contra de l'opinió de Jaume I –que pretenia encalçar els musulmans abans que s'arreceressin a Madina Mayurqa, protegida per muralles robustes–, els participants nobles de més pes en la conquesta decidiren sotmetre a setge la capital mallorquina a fi de debilitar-la abans de l'atac. Segons l'historiador Francesc Xavier Hernàndez, tot sembla indicar que el campament català s'assentà per la banda de tramuntana i la major part d'obres d'expugnació, també. "L'objectiu central fou l'entorn de la porta de Bab al-Qúful, el que posteriorment seria el portal de Santa Caterina; en aquesta zona a partir de la séquia principal entrava aigua a la ciutat, gràcies a la qual els invasors també se'n van poder abastar".
A partir del 14 de setembre, paral·lelament a la consolidació del setge, escamots almohades de la part forana es van dedicar a castigar els efectius cristians tot esperant la reacció dels companys de l'interior de la ciutat. Però, malgrat el desgast que provocaven, la cavalleria catalana va acabar anul·lant aquests intents. Reduïdes a la mínima expressió, les milícies no van poder evitar l'aïllament.
Caiguda Madina Mayurqa, la ciutat de Mallorca cristiana, grups sarraïns van resistir dos anys a la serra de Tramuntana
Les armes més valuoses en aquest punt van ser els trabuquets i fonèvols (una mena de catapultes, de diverses grandàries, que funcionaven amb contrapesos), que dirigits pel mestre Nicolau d'Albenguera llançaven amb una precisió notable pedres circulars i rotundes sobre la muralla. Entre aquests ginys n'hi havia dos d'especialment efectius, anomenats l'Arnaldas i el trabuc de Marsella, i encara un tercer poderosament emblemàtic: el trabuc del rei. Per a defensar-se, els sarraïns també utilitzaven trabuquets i, sobretot, les algarrades (màquines lleugeres de braç rígid instal·lades dalt de les muralles, d'una capacitat destructora molt menor a la dels fonèvols). I intentaven aturar els bombardeigs de l'enemic lligant presoners cristians a l'exterior de les fortificacions.
Però l'artilleria no va cessar. Ben al contrari, Jaume I va ordenar la construcció de castells de fusta (torres d'assalt) des d'on apuntar i destruir amb més comoditat les defenses de la ciutat i cobrir els atacs propis; i donà permís al comte d'Empúries per a iniciar les operacions d'enderroc de les muralles. La maniobra consistia a excavar túnels fins als fonaments, que s'estalonaven amb puntals de fusta que s'encenien tota vegada que els sapadors fugien del forat. El trencament dels puntals cremats provocava l'ensorrament d'un pany de muralla.
Enginyeria bèl·lica
L'excavació de les mines (o caves, en llenguatge de l'època) fou contestada des de dins de la ciutat per l'establiment de contramines, que impedien l'avanç dels assetjadors. No era tan fàcil, a més, superar els fossats que separaven els envans de defensa del nucli urbà; calia omplir-los amb pedres, terra i llenya perquè la cavalleria i la infanteria hi poguessin passar, i sovint aquesta operació era excessivament lenta, ja que els sarraïns s'afanyaven a construir nous murs defensius darrere de cada esvoranc obert.
Però l'una rere l'altra les muralles es van fer inestables, i les bretxes, cada cop més grans. Segons expliquen les cròniques, la pluja va dificultar i retardar la tasca dels invasors; no obstant això, la vigília del dia de Sant Andreu aconseguiren esbotzar "vint braces del mur major". L'endemà al matí, les tropes catalanes entraren al recinte emmurallat per l'enorme forat, i només la concentració en aquell punt de tots els efectius andalusins les va fer retrocedir per enèsima vegada.
Les baixes de l'exèrcit invasor no eren gens menyspreables, però la sensació que la victòria cristiana s'aproximava guanyava terreny cada dia, així que el desgast psicològic tenia més efectivitat que mai. Els catalans recollien els cossos dels sarraïns morts en les ràtzies i en tallaven els caps, que projectaven amb els fonèvols en direcció a la vila assetjada. Abu Yahya va intentar negociar un acord en tres ocasions, però la cobdícia dels cristians, segurs de la seva superioritat, va impedir la signatura d'una rendició que concedís alguns drets als musulmans mallorquins vençuts.
En el camp de batalla, la guerra continuava essent un exercici d'enginyeria: mines i contramines, torres d'assalt des d'on els ballesters catalans feien intransitable el pas de ronda, xarxes que mitigaven els efectes dels trabuquets... Eren les acaballes de desembre i el setge arribava a la fi. Del portal de Bab al-Qúful, només en restava un munt de runa, i les forces invasores ja havien esfondrat un segon mur i minat un tercer. Finalment, el 31 de desembre centenars de soldats i cavallers catalans van avançar en formació tancada desbaratant els intents desesperats dels sarraïns de mantenir les posicions que ocupaven: els hi anava la vida. La ràbia i l'odi acumulats durant dos mesos es van desfermar i, un cop dins, els cristians es lliuraren a l'assassinat i el pillatge. En pocs dies van causar milers de morts, la majoria civils.
Caiguda Madina Mayurqa, la derrota dels musulmans mallorquins era irreversible. Les bosses de resistència es localitzaren bàsicament a la serra de Tramuntana i la punta de llevant, prop d'Artà. Inútilment, aquests reductes esperaven l'arribada d'ajuts exteriors o, fins i tot, la retirada dels catalans, com havia succeït un segle abans (el 1114-1115). La sort no va canviar de costat i els combatents de les muntanyes van ser a poc a poc eliminats. Els nuclis sarraïns més forts van cedir l'abril del 1231 i els darrers focus resistents foren exterminats l'estiu de l'any següent. Jaume I no havia esperat tant: va abandonar l'illa l'octubre del 1230. La seva primera gran victòria, amb tot just vint-i-dos anys, ja era una realitat i tenia altres objectius en què pensar: Menorca, Eivissa i Formentera tremolaven. La llegenda del Conqueridor havia començat.
- Hernàndez, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya (vol. II: Temps de conquesta). Barcelona: Rafael Dalmau, editor, 2002.
- Cateura, Pau. Mallorca en el segle XX. Palma: El Tall Editorial, 1997.
- Caloena, Enric; Junqueras, Oriol. Guerres dels catalans. Barcelona: Pòrtic, 2003.
Aquest article es va publicar en el número 8 del Sàpiens (juny 2003)
